“Hi ha massa candidatures d’esquerra que no es reconeixen entre elles i necessitem unitat per acabar amb l’hegemonia”

La polítòloga Chantal Mouffe és una de les filòsofes més reconegudes del panorama actual. Des de la teoria postmarxista, l'avalen obres emblemàtiques com Hegemonia i Estratègia, publicat juntament amb Ernesto Laclau. Una veu necessària per a llegir un context polític en que creix la dreta populista i l'esquerra sembla que es trenca cada vegada més

Sandra Vicente
 
 
 
Chantal Mouffe | SV

Chantal Mouffe | SV

“No crec que Podemos sigui un llast, però hem de sumar més”. Aquest és un dels arguments amb què Íñigo Errejón explicava la seva sortida de Podemos, partit del qual és cofundador, per liderar la candidatura d’Más Madrid a la Comunitat de Madrid. Poc després, Pablo Iglesias anunciava que Podemos sortiria “a guanyar” enfront de la proposta de Errejón. Una proposta que pretén la “suma” acaba confrontació.

La manca de consens i d’unitat de l’esquerra és una de les crítiques més dures que fa Chantal Mouffe, filòsofa i politòloga, a l’esquerra. Mouffe va visitar Barcelona com a convidada a la conferència anual de la Fundació Catalunya Europa. En un escenari de creixement de l’extrema dreta, l’esquerra ha de sumar forces, mobilitzar els afectes del poble “i no només presentar estadístiques i fer debats”, segons critica. Mouffe, d’origen belga i ara resident a Londres, té al cap tres exemples de populisme d’esquerres: Gran Bretanya amb Jeremy Corbyn, Fracia amb La France Insoumise i Espanya amb Podemos.

Considera que el “assalt” al poder d’Podemos és possible, perquè tenia entre les prioritats guanyar el poder hegemònic. “Això no s’aconsegueix amb candidatures separades que busquen ser la veritable esquerra. Són candidatures testimonials que no aconsegueixen mai res i haurien de donar prioritat a la unitat”, diu, en referència a la fragmentació de l’esquerra. Però aquesta entrevista es va realitzar poc abans que Íñigo Errejón, amb el qual Mouffe assegura haver compartit llargues sessions de debat, es baixés del vaixell de Podem.

Recuperant el títol de la seva conferència, parlava de ‘política i passions’. Considera que no es fa una bona gestió dels afectes a l’esfera política?

El primer que cal deixar clar és que quan parlo em dirigeixo a gent d’esquerres. Sóc molt partisana i vull conversar amb aquells que tinguin un projecte de radicalitat democràtica i em sembla que l’esquerra en general no reconeix prou el paper de les passions en política. No parlo d’emocions, sinó d’afectes col·lectius, emocions que es cristal·litzen en la formació d’identitats col·lectives que ajuden a crear el nosaltres. A cada ‘nosaltres’ hi ha sempre una forta dimensió afectiva i en política sempre es funciona a partir d’identitats col·lectives. Però moltes vegades som massa individualistes com per entendre-ho.

Si hi ha un ‘nosaltres’ hi ha un ‘ells’. Com es gestiona?

Per tenir una identitat has de tenir algú que sigui diferent. Però això no vol dir que hi hagi d’haver una posició antagònica, un ‘ells’ vist com enemic. Hi ha dues postures diferents respecte a la política, una és la associativa, que busca l’acció en comú i trobar el consens. Aquesta és la concepció de la política en la qual es troben la majoria de democràcies. L’altra és la dissociativa, que també busca actuar en comú però des de la base de la possibilitat de conflicte. La clau d’aquesta concepció és entendre que no tots els conflictes es poden resoldre de forma racional, sinó que hi ha algú que ha de perdre, i jo em situo aquí.

Això té conseqüències importants per encarar la tasca de la democràcia, quins seran els mecanismes per arribar a consensos. Perquè si es reconeixen els conflictes antagònics se sap que el consens total no és possible. Llavors cal preguntar quines són les institucions necessàries perquè el conflicte no arribi a guerra civil. No cal buscar mecanismes per posar-se d’acord, sinó per respectar el dret de l’adversari a defensar el seu punt de vista i, per tant, es necessiten institucions que permetin defensar la vida en comú.

Chantal Mouffe | SV

L’existència humana és indissociable del conflicte. Quin és el paper de les passions en la resolució d’aquestes dissociacions?

Cal abandonar la idea que les passions són necessàriament destructives. Per això la meva crítica al pensament d’esquerra és perquè creuen que s’han d’eliminar les passions de l’espai polític perquè consideren que sempre porten al conflicte. Si les passions són el que construeixen els afectes comuns, poden generar una identificació positiva.

L’esquerra dóna arguments a aquestes passions, mentre els que mobilitzen els afectes són el feixisme i la dreta. Nosaltres només debatem. Si no som capaços de mobilitzar els afectes cap a objectius democràtics, ho farà la dreta populista amb objectius xenòfobs. Això és així, perquè el model democràtic més acceptat és el deliberatiu, que busca el consens a través del debat. Discutir junts fins a estar tots d’acord. Però això és completament equivocat: en comptes d’establir un consens completament inclusiu, hem d’organitzar el dissens per poder arribar a una democràcia pluralista. Un conflicte domesticat.

En la seva crítica a la democràcia deliberativa, proposa l’alternativa de la democràcia radical. En què consisteix?

Hi ha hagut molt mal entès respecte a això. Desenvolupament aquest concepte juntament amb Ernesto Laclau al llibre Hegemonia i estratègia socialista, on establim un projecte polític per radicalitzar les institucions neoliberals i socialdemòcrates. La radicalitat democràtica contempla la democràcia en totes les dimensions de les relacions, les de producció, però també les dels moviments socials, tenint en compte les demandes del feminisme, de l’antiracisme, el gay movement

Es tendeix a entendre per democràcia el fet de poder escollir entre diversos projectes polítics. Partits que defensen concepcions diferents, però totes hegemòniques. Durant els últims 30 anys hem viscut, marcats per l’hegemonia neoliberal, en un consens al centre. Els partits d’esquerra s’han mogut al centre perquè han acceptat que no hi ha alternativa a la globalització neoliberal. No ofereixen alternatives, sinó que simplement humanitzen el neoliberalisme, aplicant-li alguna política social. Els ciutadans van a votar, però el seu vot no fa diferència i això explica els números creixents d’abstenció, deixant el terreny lliure al desenvolupament de partits populistes de dretes. Ho estem veient a Europa, ells sí que ofereixen alternativa. Li donen al poble la llibertat d’escollir.

Els populismes de dretes tenen una gran base social però que no necessàriament combreguen amb els idearis d’extrema dreta del partit. Tendim a banalitzar el concepte de feixisme?

Anomenar VOX retorn del feixisme és equivocat. Cal tractar d’entendre per què hi són en comptes de fer un cordó sanitari. No és possible que d’un dia per l’altre tants andalusos s’hagin tornat feixistes; cal veure què els ha atret i això implica abordar errors d’altres partits. Parlar de feixisme com una cosa que torna cíclicament és llevar-te responsabilitats. Què podem fer? Res. El cordó sanitari no serveix per a res.

Hem de diferenciar entre el populisme de dretes i el feixisme. El populisme de dretes és, d’alguna manera, una resposta equivocada a problemes reals de la gent. Mobilitzen les passions de les classes precàries cap al racisme, culpant la migració de la seva pobresa. Combatre aquests partits és apropar-se als votants, que no són intrínsecament racistes, però si l’únic discurs disponible per a ells és racista … L’única manera de lluitar contra el populisme de dreta és crear un populisme d’esquerra. I per això, cal mobilitzar afectes, no donar estadístiques.

Un exemple d’això són La France Insoumise, de Jean-Luc Melanchon a França; Jeremy Corbyn a Gran Bretanya o aquí Podemos. Íñigo Errejón, amb el qual he discutit molt, està molt d’acord amb això: es tendeix a pensar que el populisme és una cosa terrible que només divideix, però un cop entenem que la política consisteix a establir fronteres entre l’ells i el nosaltres, entenem que aquesta frontera es pot establir de diverses maneres. Mentre que el marxisme la construeix entre el proletariat i la burgesia, el populisme la col·loca entre el poble i l’oligarquia.

Aquest nosaltres, doncs, pot ser molt més transversal, incloent altres sectors que no es poden definir des d’una posició de classe, com les lluites feministes o les ecologistes. Un poble amb diverses demandes però una voluntat comuna que troba l’adversari a l’oligarquia. Estem veient una crisi de l’hegemonia neoliberal que es demostra amb oposicions com les armilles grocs a França: no ha estat una reacció contra una política concreta, sinó contra un model.

Chantal Mouffe | SV

Parla d’elaborar un nosaltres més transversal, però en aquest escenari pot haver-hi al nostre ‘nosaltres’, ‘ells’ d’altres ‘nosaltres’?

Això suposa una dificultat, però cal mantenir que totes aquestes lluites encara diverses, són democràtiques. Òbviament hi haurà conflicte, perquè no n’hi ha prou només amb tenir un enemic comú, sinó que cal prendre les demandes de tots els col·lectius i aconseguir que no vagin en detriment unes de les altres. Si no, l’hi posem massa fàcil a la dreta, que és especialista en dividir a l’esquerra.

El desafiament és crear una voluntat col·lectiva en què els diversos grups es reconeguin no només per tenir un enemic comú. Si no, passarà com a Egipte, on hi havia una gran quantitat de grups heterogenis que volien fora a Mubarak. Però, després què? No hi havia hagut una voluntat hegemònica prèvia. Crear noves formes de subjectivitat és importantíssim per a un projecte hegemònic d’esquerres, perquè per aconseguir la radicalització de la democràcia cal arribar al poder, no destruir-ho. Cal establir una sinergia entre els moviments socials horitzontals i l’Estat.

S’ha de ‘assaltar’ el poder, com deien des Podemos?

La maquinària electoral és important, però cal tenir prioritats i veure com guanyar al poder hegemònic. I per descomptat no s’aconsegueix amb candidatures només de la veritable esquerra. Tenim moltes esquerres que no es reconeixen entre elles, candidatures testimonials que no aconsegueixen mai res i que haurien de donar prioritat a la unitat. Hi ha moments en què es necessita unitat i, després, estant en el poder, ja es donarà la lluita sobre com radicalitzar. Però la unitat és el primer pas. No hem només d’acabar amb l’hegemonia, sinó saber per què. I és que estar en el poder no és tenir el poder.

Pot la contrahegemonia arribar al poder i posseir-lo?

Si vols tenir el poder sense ni tan sols haver-t’ho plantejat, no ho aconseguiràs. Cal prendre riscos. La política no es resol amb un llibre a la mà, sinó amb la lluita. Com filòsofa política puc parlar-te del poder de les passions, però no dir-te com es posa en pràctica. Els tres exemples que conec de partits de populisme d’esquerres a Europa han partit de contextos diferents.

Mentre Podemos i La France Insoumise van ser creats com partits independents, Corbyn va aconseguir resignificar el partit laborista. Per això em sembla absurd quan presenten a partits com Podem com a extrema esquerra. L’extrema esquerra no es planteja arribar al poder, no és el seu objectiu. L’assalt plantejat per Podem era i és plausible.

No estic en contra d’abolir el capitalisme, però no és tan fàcil com abolir la pena de mort. Els grups que demanen això pequen d’un radicalisme abstracte. El populisme d’esquerres sí intenta arribar al poder, a les institucions, per transformar-les i crear una altra hegemonia.

Defensa el populisme, però està d’acord amb que és un concepte polític que no gaudeix de bona fama, que es relaciona amb polítiques simplistes o de dretes?

Cal abandonar aquesta idea que ens ha estat inculcada per la premsa de l’Europa occidental. S’interpreta el populisme com una cosa negativa, relacionat amb la demagògia que satisfà els instints baixos del poble, des d’una actitud paternalista. Però aquesta és una visió molt Europea: a Amèrica Llatina i els Estats Units el populisme està acceptat. Berny Sanders és populista i està bé.

Igual he pecat d’eurocèntrica doncs

Perquè en els últims mesos el populisme està per tot arreu. Igual que s’abusa del terme feixisme s’abusa del populisme. Però per a mi és un senyal: en un moment de crisi del neoliberalisme ha explotat tant per part de la dreta com de l’esquerra i els que defensen el consens al centre conjuren al populisme i l’extremisme, assegurant que aquests moviments de resposta amenacen la democràcia. Tracten de deslegitimar qualsevol posada en qüestió l’ordre establert, que no hi ha diferència entre el populisme de dretes i d’esquerres. Que són dues cares de la mateixa moneda antidemocràtica.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*