“Hi ha herois de la història de la literatura que tenen histories molt més planes que les de les companyes de la PAH”

Parlem amb Daniel Bastús, que situa la seva primera novel·la a les entranyes de la PAH de Sabadell, organització en la que milita. 'Tots els regnes de la terra' explica el col·lectiu a través de la història de la Sandra, una militant que, com totes les de la PAH, s'empodera en una lluita que va molt més enllà dels problemes habitacionals

Oscar Blanco
 
 
 
Manifestació de la PAH a Barcelona | F. Mitto

Manifestació de la PAH a Barcelona | F. Mitto

Daniel Bastús ha triat com a escenari de la seva primera novel·la a la PAH de Sabadell, entitat en la que milita i que, tal com assegura ell, li permet “dotar d’èpica el dia a dia”. I és que les batalles i lluites que afronten els i les membres de la PAH van molt més enllà de l’acció per a solucionar problemes materials particulars, sinó que formen part d’un procés col·lectiu d’empoderament i desalineació.

Així, el llibre ‘Tots els regnes de la terra’ (Pol·len Edicions) pren la història de la Sandra, una militant de la PAH de Sabadell. “Podria haver estat ella o qualsevol altra companya”, explica Bastús, que ressalta que els processos dels membres de la PAH acaben sent col·lectius dins la particularitat.

La novel·la té com a fil conductor la història de la Sandra Alcaide. Aquí hi ha tensió perquè la novel·la intenta posar el focus sobre allò col·lectiu, a la vegada que hi ha una figura protagonista. Era el teu plantejament inicial?

La veritat és que no. M’agrada molt l’Svetlana Aleksiévitx que fa novel·la de veus: a través d’entrevistes a una multiplicitat de persones, juxtaposa les seves veus de tal manera que quedi un tot que té sentit, encara que cadascuna de les seves parts apunti a direccions diferents. Aquesta era la meva idea inicial, ja que la PAH és un moviment col·lectiu amb moltíssimes històries. Al final, però, vaig optar per una narrativa més convencional, perquè em feia més fàcil avançar en la història.

Quan detectes aquesta necessitat, per què la Sandra?

No vaig tenir clar qui havia de ser el protagonista i crec que això diu molt en favor del què és la PAH. La reacció que desperta el llibre entre les companyes és que la història que explica no és només la de la Sandra, sinó la de moltes d’elles. No he seleccionat la Sandra perquè la seva història fos excepcional, sinó pel contrari: és paradigmàtica. És una història molt compartida i comuna al sí de la PAH. Un procés que han viscut moltes persones. Finalment trio la Sandra només per qüestions d’afinitat o intuïció…no t’ho sé dir. Però podria haver estat qualsevol altra companya.

Quin és aquest procés que comentes?

Les persones de la PAH, com a qualsevol organització de lluita col·lectiva, arriben destruïdes, amb un estat d’ànim baix, l’autoestima feta miques i sentint-se culpables. Però també sentint-se úniques, en el pitjor dels sentits de la paraula, pensant que el conflicte i fracàs que viuen només les afecta a elles. I a la PAH descobreixen una comunitat i es reapropien del control de les seves condicions de vida a través de l’activitat política.

Viuen un procés de desalineació a través de l’organització que els permet agafar la seva vida per les regnes. Ja sigui aturant el seu desnonament, ocupant un pis, o qualsevol altra mesura directa, decidida col·lectivament.

Al llibre destaca la primera assemblea de la Sandra, en la que se n’adona que el seu cas no és únic. Arriba pensant que parlarà amb uns advocats que l’assessoraran i es troba amb 200 persones que estan en la mateixa situació que ella. Aquest és el primer trencament.

Aquest és un procés del que m’han parlat moltes companyes de la PAH i que té a veure amb que aquestes necessitats individuals i materials per les quals s’entra a la PAH, van perdent importància per a les persones afectades en favor de la importància que li atorguen a l’organització, la comunitat o la lluita en sí mateixes. I tot aquest procés genera una sèrie de necessitats que abans no tenien: necessitats humanes radicals.

Tots els membres de la PAH recorden molt aquest primer contacte amb l’assemblea, perquè els capgira la impressió que tenien de la PAH. Venien de pensar que era una organització existencialista, com una branca il·legal de serveis socials que els aconsellaria de forma vertical i se n’adonen que el que tenen és un sindicat horitzontal en el que cal prendre partit i esdevenir protagonistes de la resolució del seu cas.

Aquest és el primer trencament, perquè és engrescador. Fins al punt que la Sandra, com moltes altres persones, a la que porten unes setmanes a la PAH, obliden el seu cas i s’impliquen per la simple il·lusió de la participació i de ser protagonistes.

ESCOLTA L’ENTREVISTA A RÀDIO TERRA

S’ha escrit molt sobre la bombolla immobiliària i sobre la PAH, però poques vegades s’ha fet de manera personal i posant l’accent en la vessant emocional. Per què decideixes centrar-te en els processos de canvi personal?

Ens agrada molt pensar la PAH amb aquella famosa frase feminista dels anys 70 que diu que allò personal és polític. Nosaltres la complementem dient que allò que és polític també és personal. El que ens ha ensenyat la PAH, particularment la de Sabadell, és que els grans processos de canvi, de desalineació i de presa de consciència política no vénen mai donats pel discurs sinó per l’acció política. I a través del dia a dia i de la quotidianitat.

Les persones que van arribar a la PAH fa anys, preocupades només pel seu cas i que avui són militants anticapitalistes de primer ordre, han fet aquest procés de forma lenta, compartint batalles de manera horitzontal, sense paternalismes. El llibre vol parlar d’aquest procés de desalienació en el que prevalen les emocions, les pors, les il·lusions, els desitjos.

Les accions de la PAH i la manera en com es comuniquen generen una època pròpia que explica la importància que té per als activistes estar vivint i creant història. El record d’això ja te capacitat de mobilització

Brecht plantejava que l’art sempre havia tendit a crear una emoció que no era positiva per als partidaris de l’emancipació social. Deia que s’havia d’activar la raó al marge de les emocions; cada cop hi estic menys d’acord i penso que necessitem una èpica que ens emocioni. Hem de romantitzar el món i atribuir un to èpic al dia a dia, perquè estem vivint batalles que tenen una gran dimensió i no som capaços de veure-la perquè no tenim perspectiva. Perquè hi ha herois de la història de la literatura que tenen històries molt més planes que les companyes de la PAH

Hi ha una part del llibre que serveix molt per explicar l’evolució de la Sandra, que és la ruptura de la relació amb la seva millor amiga, una Mosso d’Esquadra

Narrativament és molt útil, perquè tanca el cicle d’evolució del personatge, però és un fet que ens va portar la realitat mateixa. A les entrevistes amb la Sandra intentava buscar si la seva participació a la PAH i els canvis que havia implicat havien afectat a les seves relacions. I va ser ella la que em va donar la història feta. Haver evolucionat tant ideològicament, cap a una direcció contrària a la de la seva amiga, va distanciar-les tant que va trencar amb la que era la seva millor amiga des de petita.

De vegades sembla que al llibre hi hagi una construcció molt novel·lesca de la realitat, com si jo hagués intervingut molt, però la de la Sandra és una història que en sí mateixa té convulsions i sacseigs molt forts i només vaig haver d’escoltar-la.

A l’epíleg expliques què ha passat a la PAH des del moment en que escrius el llibre. El canvi de cicle, en què el problema de l’habitatge es trasllada de les hipoteques als lloguers ha canviat els processos de politització

A la PAH estàvem acostumats a treballar amb cicles molt llargs de lluita i empoderament, perquè els tempos dels processos hipotecaris eren llargs. En la mesura en que cada cop ens trobem amb menys casos d’aquest tipus i amb més problemes de lloguers o ocupacions, ens redueix els tempos dels cicles de lluita. Precisament pel que deia abans, que un dels grans aprenentatges de la PAH és que els processos d’empoderament són lents i requereixen temps, persistència i calma, ara havent reduït aquests temps també es redueixen els resultats polítics de la lluita i l’organització. És un problema? Sí.

Arran d’això estem impulsant el Sindicat de Llogaters de Sabadell, per intentar tenir una eina nova per afrontar els nous conflictes materials que, tot i que tinguin molt a veure amb els conflictes que treballàvem abans, tenen també particularitats. Volem una eina nova per a poder generar els mateixos processos de canvi i desalineació que teníem a la PAH, que al final és per al que estem. Per a solucionar problemes habitacionals, però sobretot per a afavorir persones que simplement venien preocupades per les seves hipoteques i acaben actuant com a militants anticapitalistes que treballen pels drets de tots i totes.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*