“Hi ha espais de la ciutat en que es vol eliminar la vida, però si hi ha organització aquesta sempre resisteix”

Després de retratar en profunditat el moviment pel dret a l'habitatge amb el seu primer llibre, el periodista João França presenta la seva segona obra, 'Retrats d'una Barcelona comunitària', en la que aborda les diverses identitats i motivacions del moviment associatiu a la ciutat

Sandra Vicente
 
 
 
João França, autor de 'Retrats de la Barcelona comunitària' | Sandra Vicente

João França, autor de 'Retrats de la Barcelona comunitària' | Sandra Vicente

Conèixer la ciutat no és només coneixer-ne la història recent, no perdre’s pels carrers o dominar les dinàmiques polítiques a les institucions. Conèixer una ciutat és saber com respira, com es mouen les seves gents i quins neguits els sintonitzen. Saber com i on s’organitzen les persones, contra què resisteixen, què els uneix i com afronten les derrotes. I sobretot, com viuen les victòries. I en João França ho sap tot això.

Periodista de carrer, d’aquells que trepitgen les llambordes per a trobar-hi, no ja la platja, sinó la identitat dels carrers. Coneixedor dels moviments socials, ha plasmat les històries de Barcelona a diversos mitjans, entre ells Catalunya Plural, del qual va ser cap de redacció fins el 2016. Ha seguit de prop col·lectius i lluites sense les quals no es podria entendre Barcelona, com la lluita per l’habitatge, que va plasmar al seu primer llibre ‘Habitar la Trinxera’, de la col·leció Periodisme i Drets Humans de la Fundació Periodisme Plural i l’Editorial Octaedro.

Ara estrena el seu segon llibre, ‘Retrats de la Barcelona comunitària’ amb el que viatja fins als budells dels barris de la ciutat retratant la resistència veïnal i l’organització com a forma de vida i de supervivència.

Al llibre dius que les ciutats són un espai per viure i per conviure. Però, tal com relates a capítols com ‘Places dures’, no vivim les ciutats, sinó que les consumim. Quin és el model de ciutat que hem construït i el paper dels moviments socials per a fer-la un pèl més habitable?

En aquest exemple de les Places dures, si pensem en la Vázquez Montalbán del Raval, veiem que era un espai amb un conflicte urbanístic molt encès. Va ser una lluita política bastant aferrissada en la que va guanyar el poder, que no volia que fos un espai habitable. Ara, és una plaça que és tota de ciment però amb una vida increïble. Un espai en el que s’ha volgut eliminar la vida, però que segueix resistint. I només passen aquestes coses quan hi ha organització.

Al llibre, en Dani Pardo, portaveu de l’Assemblea de Barris, planteja una idea interessant. Diu que ens hem d’organitzar per a que passi una cosa que, teòricament, hauria de passar sola. Per a que les veïnes es reuneixin a les places, les hem de convocar fent una paella o un vermut. La vida tendeix a resistir, però cal esforç. Aquest esforç, però, també pot tenir forma de resistència improvisada; tornant a Montalbán, veiem que els xavals jugant a criquet conflituaven l’espai, que no estava preparat per a això, però tampoc no tenien enlloc més on fer-ho. Quan es va veure que tenien el dret a practicar aquell esport, es va encaminar aquella activitat cap a un espai més propi i es va crear la pista negra del Raval. Va ser el conflicte amb l’espai el que va permetre que l’assumpte avancés: si la policia hagués fet fora repetidament aquells nanos i ells haguessin desistit, ara no hi hauria pista de criquet.

Quan parlem de reapropiació de l’espai sempre parlem del Raval o del centre de Barcelona, però que passa a zones com Nou Barris, en les que hi ha elements urbanístics com la Ronda o la Meridiana que tallen i delimiten l’espai. Els moviments socials també tendeixen al centralisme?

Fer aquest llibre m’ha deixat coses molt potents i aquesta n’és una. Jo coneixia més el món vinculat als moviments socials que es movia pel centre. Però durant la recerca pel llibre vaig anar coneixent coses que es feien des d’associacions de veïns, que són espais que no es consideren tant de primera línia de l’activisme, però que són molt potents. Penso en Roquetes, per exemple, on la lluita no és només sobre l’urbanisme.

Un barri que neix de l’autoconstrucció no planteja espais comuns, però sí que hi havia espais de vida i trobada al carrer. Tot i això, cap els anys 2000 van començar a veure com l’organització popular, que havia estat enorme, es desarticulava. Així com en el cas del Raval podem pensar que la pèrdua de cohesió pot deure’s a factors com l’urbanisme, hi ha altres espais en que hi ha factors que pesen més, com l’individualisme imperant i el consumisme com a model social.

Van veure que necessitaven recuperar la xarxa i es van començar a organitzar per crear un pla comunitari. No necessiten equipaments, sinó espais de trobada i acaben podent regenerar la vida al barri, en contra de totes les dinàmiques socials.

Performance de la PAH davant una entitat ocupada de Bankia a Barcelona | Sandra Vicente

No podem parlar de moviments socials (i menys amb tu) i no mencionar la PAH, que ha estat un dels col·lectius que més comunitat ha generat en els darrers anys

Hi ha espais que arriben més a la gent, perquè parteixen de necessitats més concretes, però que, alhora, permeten generar més espais de trobada. No és el mateix un espais com V de Vivienda, que era molt potent, amb un perfil determinat de gent interessada per la política, que aconsegueix mobilitzar molt però a uns perfils molt concrets: gent jove, segurament amb estudis superiors, que no aconsegueixen generar un teixit fort.

I després tens la PAH, que respon a la mateixa necessitat, però que genera una comunitat molt forta. L’Iñaki, d’El Lokal em va dir que de seguida es veu quan un espai és viu o no: si arribes i veus gent que s’assembla massa entre ella, aquell espai no és viu. L’Iñaki parlava concretament de l’ocupació de la Capella de la Misericòrdia per al CAP Raval, en la que es poden veure persones grans, joves, metgesses, punkys, migrants…una diversitat tan gran és propi d’un espai en què es poden generar altres coses.

M’agrada pensar que la PAH ha generat un espai en que al final s’han pogut treballar qüestions relacionades amb el racisme o el masclisme. Ha actuat com una comunitat.

Els moviments socials han pecat sovint de tenir un punt elitista, apel·lant a un perfil format i unes condicions laborals i de vida que els permetien militar. Com han canviat aquests espais?

Són les exigències de la militància. Al llibre vaig abordar dos casos que em semblen dues cares de la mateixa moneda: el Sindicat de Manters i el Sindicat de Llogaters. Els manters parteixen de que ja existia una comunitat, molt viva i amb molts lligams, i van afrontar el repte de convertir aquesta comunitat en un actor polític. Els llogaters, per contra, agafen un problema polític i el treballen per a generar-hi una comunitat al voltant. Aquests casos ens fan pensar que, depenent d’on partim construim d’una manera o una altra.

Tampoc podem deixar de parlar del paper que han tingut els espais ocupats

Aquest tema és complex: que un espai sigui comunitari depén més dels usos que de la titularitat. Tens espais ocupats en els que no veus gent diversa i espais que sí. I si hi ha diversitat, una ocupació no és massa diferent que un casal de barri. Simplement és que el conflicte polític es fa més palès amb una ocupació.

Aquí també cal tenir en compte que els espais que són oberts (físicament), com l’Àgora Juan Andrés del Raval, tendeixen a arribar a més gent. Això ho vaig veure també a Sarrià, on hi ha l’espai Gardentes que és un tros de terreny davant la Casa Orlandai, cedit per l’Ajuntament. Ara hi ha un hort comunitari al que hi arriba més gent que la que es va apropar mai a l’Orlandai, que sempre ha estat un referent de la gestió cívica.

Quines diferències establiries entre l’organització veïnal als barris amb menys i més poder adquisitiu?

No hi he entrat massa, però a espais com Sarrià veus que acabes tenint teixit de barri. Per molt que la mitjana de la renda sigui la que és, també hi ha diversitat. El cas de Sarrià, precisament, em sembla potent perquè té voluntat d’autoorganitzar-se i generar vida al barri, per a que no sigui allò que s’ha dit que Sarrià ha de ser. Als barris en què es reclamen més pipi-cans i policies, al cap i a la fi, també hi ha organització.

Manifestación por el Raval / DIEGO PREGO

Prenent el fil dels policies. Hi ha un capítol al llibre, ‘Caminar sobre el perill’, que aborda la qüestió de la seguretat ciutadana

El debat de la seguretat humana, que en diuen, me’l vaig trobar fent seguiment del projecte de les Marxes Exploratòries de La Verneda, en què feien una revisió feminista de l’urbanisme. Crec que és un debat molt potent i pendent per a l’esquerra, sobretot amb l’auge actual de l’extrema dreta. Són debats en els que ens guanyen: al Brasil Bolsonaro guanya amb aquest discurs, perquè la gent viu la inseguretat en el seu dia a dia. A Barcelona, la seguretat sembla una eina molt potent en campanyes contra el govern actual i és normal, perquè si et sents insegur, escoltes al que proposa.

Però per molt que posis més policia no se solucionarà el tema. Jo, personalment, m’he sentit més segur al Raval que a qualsevol altre barri on he viscut, perquè hi ha vida al carrer. Vas per l’Eixample de nit i allà no hi ha res. La vida genera seguretat.

Dius que és un debat pendent de l’esquerra, perquè genera contradiccions. Com valores el debat entre posar més policia o abordar els motius de la inseguretat, però no donar respostes ràpides?

Nosaltres tendim a mirar la qüestió de fons i és fonamental, però si no dones resposta a la persona a la que estàs robant, és normal que s’enfadi. Hem d’intentar entendre què causa la inseguretat però sense donar l’esquena a qui la pateix. Tornant a La Verneda, les dones demanaven més policia i més càmeres. I és una demanda que es repeteix a cada consell de barri. Com no estem oferint cap altra alternativa, la gent vol la resposta que coneix, que és aquesta. O pensem en solucions o la gent continuarà demanant-ho i, crec, que no resoldrem res.

Tenim un Ajuntament que ve dels moviments socials i que ha hagut d’assumir aquestes contradiccions que sorgeixen de les restriccions de ser a l’administració

Estàs al poder però, quin poder tens? Quin control tens sobre la policia, per exemple? Jo no m’hi voldria veure en aquesta situació; pots venir d’una trajectòria en la que per a tu la policia és l’enemioc però de cop has de gestionar una ciutat en la que, si entren a robar, la gent ha de tenir respostes. Una ciutat en la que, no ho oblidem, va haver-hi un atemptat. Què fas?

Tornant a la pregunta del principi. Quin tipus de ciutat és Barcelona, o cap on ens agradaria que anés?

És una ciutat molt viva i per això segueixo aquí. Jo no hi he nascut, vaig venir a parar i, quan la meva família va marxar, podria haver marxat amb ells, però vaig decidir quedar-m’hi. Parlant amb gent que no viu aquí, molts et diuen que Barcelona és una ciutat en la que la gent creu que es poden canviar les coses i crec que és molt potent. Hi ha molta gent que creu que val la pena organitzar-se.

Per les victòries assolides

Aquesta va ser la reflexió que vaig fer quan vaig escriure ‘Habitar la Trinxera’: pensar en les victòries. Escrivint sobre 20 anys d’organització pel dret a l’habitatge vaig veure un munt de derrotes però, mirant-ho tot junt, pensaves ‘què bé!’. Tenim moltes derrotes però sempre hi ha una part de victòria. Sempre n’aprens. Hem aconseguit regular els preus del lloguer a Barcelona? No, però tenim mesures com la del 30%, que al final són petites victòries que donen aire.

I la PAH sempre valora cada victòria. Aturar un desnonament és una victòria? Mirant-ho a nivell macro no. No has fet res per canviar la llei. Has solucionat la situació a la família? No, però li has donat temps. I per a una persona que està a punt de quedar-se al carrer és una victòria enorme. Donar importància a aquests fets permet seguir.

Els moviments socials són inestables. La instucionalitat pot romadre en el temps, però perd vida. Si estàs ocupant, potser et fan fora. La gent es desmotiva. Però la història recent de Barcelona té molts moments de retrobada potents. El 15M, la lluita anti Bolonya, el moviment antiglobalització, les protestes contra la guerra…ens aglutinem i ens separem, tornant-nos a ajuntar, fent cercles. I al final, veus que tot té un sentit.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*