Hèrcules protegeix Sant Joan

Hèrcules també està representat a una font del costat del Pla de la Boqueria, però qui escriu vol parlar de l'estàtua. Sí, la mateixa que des de 1928 observa les alçades a l'encreuat del Passeig Sant Joan amb Còrsega, la mateixa pertorbada per tanta pol·lució i aquest aire de rotonda ajardinada, pobre consol, amarga victòria entre edificis massa moderns, alguns d'ells veritables atemptats estètics de la postguerra

Jordi Corominas i Julián
 
 
 

Una de les meves aficions íntimes és prendre la darrera de la nit a plaça Rovira i estudiar amb el José Luis el mapa de l’home que dóna nom al lloc, guanyador del primer projecte de reforma de l’Eixample després de l’enderrocament de les muralles, l’any 1854.

L’experiència és interessant perquè entre la nocturnitat del fet i la dificultat de l’anàlisi és fàcil topar-se amb sorpreses. Rovira tenia clar l’adéu de la fortalesa de la Ciutadella, però volia conservar el passeig de l’Esplanada, nom amb el que es coneixia popularment una avinguda compresa entre l’actual Marqués de l’Argentera, on trobem l’estació de França i la placeta del Comerç, just al costat dels antics jutjats franquistes que l’any 1940 prengueren el relleu del bellíssim Palau de les Belles Arts, edificat per Lluis Domènech i Montaner amb motiu de l’Exposició Universal de 1888.

El passeig fou una iniciativa d’Agustín de Lancaster, capità general de Catalunya. Es construí entre 1796 i 1802, i durant tot el segle XIX fou l’indret predilecte per a que les classes benestants lluïssin el seu poder mentre criticaven als seus semblants. Declinà fins desaparèixer quan la zona patí una sèrie de reformes entre les que s’ha de mencionar el Mercat del Born, la demolició de l’odiosa Ciutadella i l’expansió causada per la gran mostra de 1888, la mateixa amb la que Barcelona començà a pensar en gran mitjançant esdeveniments de projecció internacional, l’excusa perfecta per a créixer i fer immenses reformes.

El passeig de l’Esplanada estava format per vàries fileres d’arbre i un camí central amb quatre fonts amb brolladors, que, en cert sentit, eren siameses. Al cap de dos-cents metres de deixar una apareixia la següent. La darrera, o això sospito, era la d’Hèrcules, situada just al tram final del recorregut, amb vistes al Palau de Justícia, emplaçat des de principis del segle XX al Saló de Sant Joan, i la dada no és pas irrellevant, doncs la ruta que fins ara hem seguit rebia, al menys des del nomenclàtor oficial, el mateix nom.

El nou passeig de Sant, que cresqué de mica en mica a partir de l’Exposició Universal, té unes característiques ben recognoscibles. Farà un parell de setmanes comentàrem el seu joc de successió estatuària, relativament recent. La part inicial té com a símbol més identificador l’arc de triomf. La segona, potser la menys coneguda malgrat els seus edificis amb molt de valor, sol associar-se amb la plaça Tetuán, preciosa durant la República i molt dissortada fins fa ben poc. El seu centre encapçalat per l’homenatge al Doctor Robert existeix tal com el veiem des 1985, quan Pasqual Maragall recuperà el conjunt que fins 1940 romangué a plaça Universitat, sent retrat per Franco a causa de les idees polítiques de l’alcalde de Barcelona durant el Tancament de Caixes de 1999.

El darrer tram, el meu preferit perquè és el que més passejo, s’inaugura amb la columna de Verdaguer. Un cop deixem enrere el metro saludem a la caputxeta vermella i, pocs metres després, trobem al semidéu predilecte de la ciutat, fins el punt de ser considerat el fundador de la mateixa segons una llegenda on es diu que arribà a les nostres costes seguint les passes d´una nau perduda, la Barca nona. La recerca prosperà al costat de Montjuïc, i el lloc agradà tant que els tripulants decidiren instal·lar ‘hi amb l’ajuda del nostre heroi i Hermes, molt present als nostres carrers per altres motius ben coneguts pels seus caçadors, ídols urbans amb els fixats en donar amb tots els Mercuris gravats a la pedra barcelonina.

Hèrcules també és representat a una font al costat del Pla de la Boqueria, però qui escriu vol parlar de l’estàtua, sí, la mateixa que des 1928 observa les altures a la cruïlla entre passeig de Sant Joan amb Còrsega, sí, la mateixa turmentada per tanta pol·lució i aquell aire de rotonda enjardinada, magre consol, amarga victòria entre edificis massa moderns, molts d’ells veritables atemptats estètics de la postguerra.

El fill de Zeus i la mortal Alcmena és nu, recolzat a una clava en actitud de contrapoosto, amb el braç esquerra enredat a la pell del Lleó de Nemea, una de les seves proeses durant els cèlebres dotze treballs. El pedestal conté dos medallons. Un d’ells, clàssic, amb l’escut de la capital catalana i un altre amb les efigies de Carles IV i María Lluïsa de Parma, presents quan s’encetaren els jardins.

Els darrers de la fila d’aquest teatre, obra de l’escultor Salvador Gurri, són els lleons aqüífers, sempre amb aquest rostre mig desesperat en contrast amb el nostre protagonista, reflexiu i ben segur de sí mateix, com si esperés cobrar vida per a resoldre els problemes dels voltants.

La font és una de les composicions d’art públic més velles de tota la producció barcelonina. A vegades em dóna per pensar si Hèrcules parla en secret amb la dama del paraigües o amb la Ceres de Montjuïc, dames un xic més joves, però amb suficients anys com per a explicar-nos les essències de la nostra Història recent. Mai s’han trobat molt juntes i dóna una mica igual. Callen, contemplen i jutgen amb un somriure, conscients de la fragilitat dels nostres peus, no pas com la nostra immortalitat.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*