“Hem de sortir de la negativitat i el blanc i negre: unicorns i arcs de sant martí contra el maleït patriarcat!”

En l'era digital no s'entén l'activisme ni la transformació social sense la batalla pels símbols. Conquerir els espais de cultura de masses és essencial per a un feminisme transversal, que normalitzi que Marvel opti per protagonistes dones. Aquesta batalla és la que plantegen les autores del llibre 'Leia, Rihanna, Trump'

Marta Curull | Sandra Vicente
 
 
Iris i Héctor, membres del proyecto UNA | Fira Literal

Iris i Héctor, membres del proyecto UNA | Fira Literal

“És imperdonable que les feministes siguem avorrides”, sentencien Iris i Héctor, dos membres del Proyecto UNA, responsables del llibre Leia, Rihanna, Trump. De cómo el feminismo ha transformado la cultura pop y de cómo el machismo reacciona con terror, premi de l’editorial Descontrol 2019. El seu és un manifest pintat de colors, de fantasia i d’esperança, lluny del blanc i negre de “la cultura marginal, del puritanisme ideològic”, però també lluny dels “mascles víctimes de la síndrome de la bèstia ferida”, que s’indignen quan veuen que la cultura de masses s’està feminitzant.

Aquest llibre vol ser una reflexió per enfrontar-se a la batalla dels símbols: fer que s’escoltin altres veus que no siguin sempre les dels homes heterosexuals blancs. I per això, “les feministes hem de punxar la bombolla i saber qui és Rihanna. Després podem no escoltar-la o dir que no ens agrada, però hem de saber què mou els sentiments de la gent i convertir-ho en política”.

Així, la reivindicació de la cultura de masses, d’allò que pot ser vist com a superflu, neutre o alienant és, diuen, “un impàs necessari per a avançar. La neutralitat avui és un home blanc. Hem de fer que la neutralitat sigui feminista”.

En un moment del llibre dieu que la cultura és masclista i actua com un invisibilitzador amb memòria selectiva. Què és el que invisibilitza la cultura pop?

Iris: Darrerament el paradigma està canviant; Internet obre les portes a un munt de creadores i opinadores des del mainstream d’una manera que abans era impensable. Esperem que la memòria selectiva de deixar fora les dones i les creacions alternatives tingui cada cop menys pes, però és cert que fins ara els referents han estat tallats per un mateix patró.

Les històries que creem i la cultura popular, des de les rondalles a les pel·lícules i les sèries, passant pel porno, creen un imaginari que contribueix a crear la nostra realitat. Per això és important que tinguem referències pròpies i que la cultura popular reflecteixi totes les identitats. Ara comencem a veure canvis, però aquest imaginari sempre ha estat copat per una sola identitat, que és la de l’home blanc heterosexual. I nosaltres sempre hem estat personatges secundaris, un capítol a la història d’ells.

La memòria selectiva és la que obvia tot allò que els guanyadors no expliquen quan escriuen la història. Sempre ens ha explicat els fets qui ha tingut mitjans per fer-ho i, ara, Internet està canviant una mica la correlació de forces.

Començar a incloure dones en aquesta cultura popular té una part bona i una de dolenta. Per una banda se’ns comença a visibilitzar, però per l’altra correm el risc que es blanquegi el discurs feminista. No us fa patir que si el missatge s’ha d’incloure dins el sistema, aquest sigui menys punyent?

Iris: Sí, és el debat que toca tenir avui en dia. Al llibre no donem respostes absolutes a res, però també ens sembla absurd que, des dels moviments socials, es parli només de la nostra contracultura minoritària, de grups que només escoltem nosaltres, i no tinguem en compte el que està passant a l’univers Marvel, que està tenint protagonistes femenines que estan sent súper atacades.

Hem de debatre també sobre això i, potser arribem a la conclusió que no n’hem de fer res d’aquesta cultura de masses, i el que hem de fer és enfortir la nostra cultura i crear el nostre propi material. Però, de mentre, hem de ser conscients del que passa fora de la nostra bombolla. Pot no agradar-te Juego de Tronos però és un fenomen social que està creant un munt d’imaginari que tant la dreta com l’esquerra intenten apropiar-se. No podem fer veure que no està passant.

Héctor: Fa poc, VOX, va intentar fer servir una imatge d’una batalla del Senyor dels Anells per al seu discurs. Això va ser molt comentat a les xarxes socials, que és l’escenari d’aquestes guerres culturals, i el mateix Viggo Mortensen (que interpreta Aragorn a la trilogia) va haver de defensar que el seu personatge en realitat era un estadista plurilingüe, a favor de la multiculturalitat. Aquesta és ara la batalla pels símbols.

Quan un símbol, com els de la cultura de masses, aparentment se’ns presenta com a neutre, en realitat està operant sota les ordres del capitalisme. Tenim dues opcions: dir ‘això és una merda i no hi volem participar’, o bé donar-li la volta i fer-lo nostre. Hi ha molt poder en obligar al poder a parlar en els nostres termes i no al revés.

ESCOLTA L’ENTREVISTA A RÀDIO TERRA

Creieu que la feminització de la cultura podria contentar-se en introduir, simplement, més símbols femenins, però no feministes?

Iris: S’ha d’anar sempre amb compte. Però si estem parlant de la reapropiació del discurs feminista és perquè ha arribat a les masses i té cert èxit. Si hi ha èxit, sempre hi haurà un intent de la dreta d’apropiar-se d’aquest discurs. Hem de recordar, però, que dins el nostre somni utòpic, el discurs feminista es massifica i deixa de qüestionar-se.

És perillós? Sí, però anem normalitzant el discurs. Encara que hi hagi personatges que no es reivindiquen com a feministes, és igual. No cal que una Capitana Marvel o una Rei d’Star Wars es reivindiquin com a feministes, perquè ja sabem que ho són. De fet, el que estan fent és crear un nou neutre que és feminista per defecte. Perquè nosaltres ja sabem què és ser feminista: no dependre d’un home, pensar per tu mateixa i no ser un personatge secundari. I elles ho són. Estem començant a crear aquest nou imaginari i encara ens el podem apropiar.

Fins ara no teníem res. De petita, al pati, jo jugava a Silvan i només hi havia dos personatges femenins. La primera que escollia, triomfava perquè era la princesa. L’altra pringava, perquè li tocava la bruixa i ningú no volia ser-ho. En canvi els nens, tenien molta varietat. Em fan enveja sana les nenes d’avui, que tenen tot un ventall de representacions femenines que abans no existIen.

Però és cert que no hem de comprar res sense haver-ho analitzat abans. Perquè si la gent de Hollywood i les grans productores volguessin acabar amb el capitalisme i el patriarcat, ja ho haurien fet.

Héctor: El feminisme ve de lluny, no neix ara que Rihanna o Beyoncé es declaren feministes. Ve de la feinada de persones que s’hi han deixat la vida, literalment. Si el feminisme no fos un discurs perillós els nostres enemics no intentarien reapropiar-se’l ni buidar-lo de contingut. Si la dreta té pocs miraments per apropiar-se de símbols, per què hauríem de tenir-los nosaltres? Si volem que el feminisme sigui popular, hem de començar a acceptar que no serà perfecte.

Parleu al llibre de la reapropiació de símbols, però també de la reacció del masclisme vers la feminització de la cultura pop.

Héctor: Si el que fem no suposés tant canvi, els homes no ens donaríem tant per al·ludits. Si les grans figures d’homes hetero de la cultura mediàtica no ocupessin tot el maleït espai, no anirien tant amb peus de plom. Ja és hora que expliquem altres històries. Tota aquesta gent que es posa com una basilisca dient que el feminisme està destruint els referents de la seva infància, que intenta acabar amb la cultura europea…però és que si no canviem, el que fem és carregar-nos el planeta. Hem d’empatitzar amb altres històries que estan aquí, ens agradi o no. Es mereixen parlar i nosaltres ens mereixem callar una miqueta més.

Iris: Si quan es fa una versió dels Cazafantasmas amb protagonistes femenines hi ha reaccions tan violentes, jo em reafirmo en que cal una peli dels Cazafantasmas amb protagonistes dones. Aquestes reaccions ens confirmen que encara necessitem el feminisme.

Bona part del llibre és posar en valor la feminització de la cultura i aquesta entrevista ha versat més sobre els perills i els aspectes negatius…voleu acabar amb un missatge esperançador?

Iris: És normal. Fins que no hem tingut el llibre publicat ens costava explicar-lo a la gent. Unim diversos fronts oberts en una teoria en la que creiem, però sabem que s’ha de qüestionar aquesta feminització de la cultura de masses i que té un perill molt gran. Aquesta és una part imprescindible del debat. Però jo tinc esperança. Aquestes reaccions negatives masculines com de bèstia ferida són normals en moments de canvi.

És com quan parlem de l’auge de l’extrema dreta: no dic que no sigui perillós, perquè ens hi juguem la vida, però no podia ser d’una altra manera. Que passi és senyal que estem fent les coses bé i que estem empenyent. Si no fem força no passa res: és quan ens donen subvencions i governa el PSOE, però no canvia res. Però ara està passant alguna cosa.

I anar conquerint aquests símbols mainstream és un impas necessari per seguir avançant, perquè de vegades vivim en la nostra bombolla de realitat. Però hem de saber qui és la Rihanna. I després si volem ja ens cagarem en ella, però hem de saber quina guerra cultural ens està donant Internet, encara que no hi vulguem participar. Hem de saber què mou els sentiments de la gent i fer política arran d’això.

Estic segura que hi ha moltes noies que s’estan apropant al feminisme perquè segueixen a no sé qui a Instagram o a una youtuber que té uns posicionaments molt clars. I això és perquè el feminisme s’està tornant amable i divertit. Hem d’evitar ser avorrides, que no vol dir no ser serioses: ho hem de ser, hem de tenir propostes clares i dur-les a terme amb coherència. Però la nostra proposta final no és avorrida, és la vida. I la vida és alegria i joia, fer llaços i això és el que hem de ser capaces de transmetre.

Héctor: La negativitat també és un llaç fort per a crear identitat. Però una identitat marginal que no avança. Tampoc és que nosaltres proposem un món de llaminadures, arcs de sant martí i unicorns…o sí? Per què no, cony! Unicorns i arcs de sant martí contra el maleït capital i patriarcat! Sortim del blanc i negre i proposem sortides que, tot i saber que el futur està fotut, quan arribi Mad Max d’aquí cinquanta anys, estiguem preparades i poguem veure l’horitzó.

Si pensem que no guanyarem, no ho farem. Sé que això sona a filosofia barata ultracapitalista a l’estil Mr. Wonderful, però realment tot és possible. Aquesta bogeria que hem creat no és més que una construcció i si hem estat capaços de crear això, podem crear altres coses. A través del feminisme i de la cultura pop podem ampliar els límits i crear horitzons nous.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*