“Hem de deixar-nos de binarismes: s’ha de poder tenir la identitat de gènere que vulguis sense ser una persona de segona”

Parlem amb Paula Marquès Bernat, membre de l’Associació Colors de Ponent i Vicepresidenta del Consell Municipal LGTBIQ de l’Ajuntament de Lleida, sobre la discriminació que troben les persones transsexuals a l’hora d’inserir-se al món laboral

Maria Antònia Frau
 
 
Paula Marquès Bernat

Paula Marquès Bernat

El mercat laboral és un dels grans enemics de les persones transsexuals: la taxa d’atur ronda el 70%. Tot i ser persones formades, algunes amb estudis universitaris, se les exclou d’aquest àmbit pel simple fet d’identificar-se amb un gènere que no concorda amb el sexe assignat en nàixer.

Segons Paula Marquès Bernat, la societat no ha avançat tot el que sembla i encara fa falta molta feina per aconseguir la visibilitat i la normalització del col·lectiu transsexual. En l’àmbit laboral, assegura, encara hi ha molta transfòbia i, per això, és molt important trencar els tòpics que envolten el col·lectiu. Amb aquesta voluntat els dies 9 i 10 de novembre a Sabadell s’han organitzat unes jornades per la intermediació entre entitats, empreses i persones trans per a la seva ocupació laboral amb més facilitat.

 Per què inserir-se al mercat laboral es presenta com un repte?

Perquè ens trobem que hi ha una injustícia social molt gran amb l’expressió de gènere i amb les persones trans. No acostuma a passar que et diguin obertament a la cara que no t’agafen perquè ets trans, tot i que algun cas hi deu haver. Però infinitat de vegades les persones trans queden excloses del món laboral pel simple fet de ser una persona que ha transitat, que ha fet un canvi de gènere.

Quines barreres es troben a l’hora d’accedir al mercat laboral?

Simplement són uns tòpics i uns prejudicis que té la societat encara cap a les persones transsexuals. Hi ha casos en els que una persona que ha fet un trànsit es presenta a una oferta laboral amb un grau o carrera adient per al tipus de feina i es veu clarament que hi ha prejudicis pel simple fet de ser trans: tot i que demostrar aquesta discriminació és molt complicat. Actualment no hi ha xifres exactes però podem comptar que el 60 o 70% de dones trans estan a l’atur o troben problemes per accedir al món laboral pel simple fet de ser dones trans.

Des d’una perspectiva intersseccional, hi ha una doble discriminació si la persona trans és una dona, pel fet de ser dona i a més trans? Per elles, és més difícil accedir al món laboral?

Al món laboral i a tot arreu. Dona i amb l’etiqueta trans: es multipliquen totes les discriminacions i injustícies que hi ha hagut sempre cap a la dona, amb una altra llosa més. Les dones trans són les dones sense drets. T’acaben prenent el dret a tot. Moltes busquen espavilar-se amb oficis dels que tenen coneixements i opten per fer-se autònomes. Com avui en dia, hi ha treballs que es poden fer a través d’Internet, s’estalvien les traves socials que tindrien en el cara a cara. És una via de sortida. Tot i que, per sort, cada vegada trobem més empreses que no donen importància al fet de si ets trans o no, però queda molt per fer.

És un inconvenient el fet de no haver canviat la documentació?

Hi ha dificultats que trobes mentre fas  el trànsit, quan encara no has canviat els documents, si és que els vols canviar. Perquè hi ha molta gent que no els canvia per activisme: per fer-ho t’obliguen a signar uns papers conforme tens una malaltia. Si no ho dius, no et donen la possibilitat de canviar la documentació. Aquí a Catalunya, per sort tenim el Servei Trànsit, dirigit per la Doctora Rosa Almirall, i ja no passa això. Però sí que és cert que per poder accedir als canvis de la partida de naixement, encara he de demostrar que he passat uns informes psicològics. Per això molta gent, per activisme, fins que això no s’acabi no vol canviar la seva documentació.

Què cal fer per a què el col·lectiu es pugui inserir al mercat laboral sense traves?

El que intentem fer dia a dia és normalitzar la situació de les persones trans dins la societat, però és un procés lent. Potser sóc pessimista però crec que queda molt temps per aconseguir la normalització. La veritat és que quan tens una visibilització, quan comences a fer vida social i la gent et coneix, després la situació es normalitza. Fins que això no passi, què cal fer? La trobada Trans Laboral és una manera d’interpel·lar a través de la Generalitat i els ajuntaments, a diverses entitats com Barcelona Activa o empreses del sector privat per a incentivar i fer taules de treball perquè s’ofereixin llocs de treball sense discriminació. Evidentment les persones que s’hi presentin també hauran de ser adients pel lloc de treball. No parlem de contractar persones pel fet de ser trans, s’ha de demostrar la seva vàlua.

Quins són els recursos de suport que hi ha per a la inserció laboral?

Realment el primer recurs que s’ha creat a nivell de Catalunya ha sigut la trobada Trans Laboral a través de Ca l’Enredus, l’entitat Colors de Ponent i l’Associació Generem. Si parlem d’altres recursos, el millor recurs i el suport més gran que pots tenir és que no passi com fa un temps, que les famílies repudiaven les persones que volien iniciar un trànsit. Potser és el millor perquè no passi com abans, que les persones afectades per no trobar feina, sense suport familiar, havien de buscar una feina als mons foscos, com dic jo.

Quin tipus de polítiques laborals s’haurien de crear des de l’Administració per tal d’impulsar la inserció al treball del col·lectiu?

És com el peix que es mossega la cua. Un cop les coses es visibilitzen, després ja tot es normalitza. Però el que ens passa és que avui en dia encara vivim ancorades en els tòpics del passat i es té una percepció encara de les persones trans com persones estranyes que la gent no entén. Fins i tot la gent fa conyes dient que quan passes de viure com a home i, de cop, als trenta, dius que ets una dona, és com si haguessis baixat a segona regional. Aquests són els tòpics amb què encara vivim. En el tema laboral, en l’oferta pública, ara mateix, potser és un dels llocs on menys discriminació et trobaries. El problema el tenim en l’àmbit privat.

Quina seria la solució en l’àmbit privat?

La solució és fer feina i normalització. Visibilitzar el tema, deixar de fer broma i deixar de discriminar perquè és un tema seriós i que per desgràcia a molts infants, i sobretot adolescents, se’ls acaba emportant la vida. Potser seria hora de deixar-nos de tant binarisme i fer entendre a la societat que és normal que la gent pugui transitar, viure la vida com vulgui i tenir l’expressió de gènere que vulgui, l’orientació sexual que vulgui i la identitat de gènere que vulgui. No per això et converteixes en un ciutadà o ciutadana de segona deshumanitzada. Un cop tot això es normalitzi l’altre va sol.

Hi ha transfòbia a les administracions?

Generalment i ha transfòbia a tot arreu. Podem trobar llocs i persones concretes que no ho són, de transfòbiques, però generalment es donen per fets uns tòpics que no són reals. La gent desconeix, tenen uns tòpics absurds i s’ha d’ensenyar que no és així. Per exemple, amb el canvi de sexe, hi ha gent que dóna per fet que has d’estar deprimida tota la vida. Doncs no, jo no m’he fet pas el canvi de sexe ni me’l penso fer perquè no tinc cap problema amb els genitals amb els quals vaig néixer. Tot això s’ha d’ensenyar. Sembla sempre que som gent problemàtica.

Fa uns dies, des de col·lectius de persones LGTBI es reclamava la tramitació de la llei integral LGTBI, que s’ha vist endarrerida. Ajudaria a la inserció laboral l’aprovació d’aquest?

És el de sempre, si fem lleis positives i inclusives, un cop feta, fem que s’apliqui. Si no, anem fent fotografies per sortir a la portada però després, a l’hora de la veritat, no ho apliquem, doncs no anem enlloc.

Però per altra banda, a Catalunya s’aprovà la Llei 11/2014 contra la LGTBIfòbia. Aquesta es compromet a desenvolupar accions i mesures per fomentar l’ocupació. Però, en canvi, la realitat és que la taxa d’atur del col·lectiu és molt elevada. Això vol dir que no es respecta aquesta llei en material laboral?

No, evidentment és una lluita que tenim en demanar a les institucions que respectin la llei que es va aprovar i el desplegament d’aquesta perquè realment és una llei pionera. Podríem estar al nivell de les millors lleis mundials, juntament amb Malta i Argentina. La llei de Catalunya tindria poques coses a envejar si s’apliqués. Des de les institucions diuen que va coincidir tot amb la gran crisis que hi va haver, que es va aturar tot. A més, tenim la situació que tenim de Catalunya i Espanya. També diuen que no hi ha fons i que van fent el que poden. Evidentment, tant en matèria de salut com laboral tenim una llei que podria donar per molt més però si fem que s’apliqui.

Quin tipus de pràctiques han de portar a terme les empreses també per afavorir la inserció laboral del col·lectiu?

La pràctica que haurien de portar a terme ja és legal i surt a la constitució fa mil anys. No pot haver-hi discriminació per motius d’orientació sexual, de gènere, de religió… Haurien d’aplicar el que ja està escrit fa quaranta anys.

Quin seria el camí a seguir a partir d’ara?

Crec que hem fet la primera passa cap on toca. Però ara ens queda la caminada cap amunt. Transfòbia n’hi segueix havent. Hi ha molta gent que de cara no et diu res però se segueixen sorprenent i pel carrer veus que et miren com si fes gràcia. Entre tothom hauríem d’anar prenent consciència, sobretot pels infants i els adolescents, però també per les persones adultes. Tot i que la gent que fem el canvi en edat adulta, m’hi incloc, ja tenim un caràcter i ens anem desenvolupant durant tota la vida. El problema està amb gent que fa el canvi durant la infància o l’adolescència que realment se’ls castiga molt. Hauríem de procurar abraçar aquestes persones perquè, per desgràcia, cada any hi ha moltes persones que no ho aguanten. Hauríem de parlar de la transfòbia amb més serietat.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*