ENTREVISTA MANUEL CUYÀS | PERIODISTA I ESCRIPTOR

“Hem confós Girona amb Catalunya i Salt amb Santa Coloma de Gramenet”

Entrevista al periodista i escriptor Manuel Cuyàs, qui va ser director adjunt d'El Punt Avui i es declara "independentista de naixement". Assegura que és dels qui no té pressa per la república i insisteix en que la solució a la situació és un referèndum, pactat i efectiu i considera que ha faltat ser "crítics amb nosaltres mateixos i no deixar la crítica a la independència als que no són independentistes"

Siscu Baiges
 
 
 
Manuel Cuyàs, a casa seva

Manuel Cuyàs, a casa seva

L’historiador Jordi Amat compara el periodista i escriptor Manuel Cuyàs amb Andrés Iniesta. Considera que les seves reflexions i articles són elegants com l’estil de joc del futbolista. Jordi Pujol li va demanar ajut per escriure els tres toms de les seves memòries perquè el considera un periodista “no contaminat”. Cuyàs diu que està una mica fart d’escriure sobre el ‘procés’ però parlar amb ell d’aquest tema és un exercici tranquil i assossegat que s’agraeix. Afirma que és ‘independentista de naixement’ però que és un error tenir pressa per assolir la independència i que també va ser un error la proclamació de la república el passat 27 d’octubre.

Fa molts anys que parlem del procés

Admiro els que són capaços d’escriure cada dia un article sobre el procés perquè vol dir que fa 12 anys que ho fan. Jo escric del procés però també de costumisme, de l’amistat, faig cròniques…

Vostè diu que el procés agafa embranzida el 2009, amb el referèndum d’Arenys de Munt

És una expansió literària. Els d’Arenys de Munt, el setembre de 2009, un any abans que el Tribunal Constitucional retallés l’Estatut, van perdre la paciència i van organitzar un referèndum d’independència, preveient que la sentència seria negativa. Després es va replicar a diferents pobles i ciutats, inclosa Barcelona. És el començament perquè ara gairebé tothom torna a reclamar un referèndum i jo vull recordar que el d’Arenys de Munt, en no tenir validesa, representava la reclamació d’un de debò. El final ha de venir amb un referèndum de debò, pactat i efectiu. Tornem a reclamar aquest referèndum després d’una etapa en què se’n prescindia, amb la via unilateral i tot això.

Molts analistes consideren que va ser la sentència del Tribunal Constitucional la principal causant del augment del suport a l’independentisme

La sentència del Tribunal Constitucional no va fer altra cosa que donar la raó als d’Arenys de Munt, que veien que portàvem quatre anys parlant de l’Estatut i creien que aquell procés acabaria malament. Aquí hi ha un conflicte entre Catalunya i Espanya. És un conflicte espanyol. Si es vol solucionar només hi ha una sortida, que és comptar-nos en un referèndum. Ens hem de fer un favor i els espanyols s’han de fer un favor. El referèndum ens interessa a tots dos per desencallar aquesta situació de tensió. Però no un referèndum de ‘Independència Sí o No’ com una pregunta elemental i prou, sinó com el d’Escòcia i Anglaterra: amb un programa per part d’Espanya, de qui sigui d’Espanya, que expliqui els avantatges de formar-ne part i un programa dels independentistes, que expliqui els avantatges de ser independents. I que la gent triï. Potser ens interessi el programa d’Espanya. Tot i que, el bo del cas, és que no crec en els referèndums. Són una olla. Tenia tota la raó Josep Borrell quan deia que els referèndums són una arma que carrega el diable. S’acaba votant coses que no hi tenen res a veure, com va passar amb el de l’OTAN i, fins i tot, el de l’Estatut. Apareixen lluites internes, es polaritzen les posicions i la gent acaba fent-se un garbuix i votant coses que no tenen res a veure amb la pregunta del referèndum.

No creu en els referèndums?

No. Sóc un anti-referèndum. Prefereixo les eleccions, on hi ha més matisos. No vull que aquest Sí o No sigui el de l’1d’octubre. Hi ha una pila de gent que no es va sentir interpel·lada aleshores. Era una festa que fèiem els independentistes i la gent del No no va anar a votar. Vull que tothom vagi a votar. A un referèndum amb programes hi aniria tothom, com va passar a les últimes eleccions, perquè la gent sabia què s’hi jugava.

El veurem aquest referèndum?

No ho sé. No sóc polític. Els que han de solucionar el problema són els polítics. Com a ciutadà veig que la solució és el referèndum. Potser els polítics en tenen una altra. Estaré atent. N’han de trobar alguna perquè sinó això és invivible. S’hauria d’enllestir en tres o quatre anys. El referèndum no pot ser demà passat.

Carles Puigdemont diu que Catalunya serà independent d’aquí a 20 o 30 anys

Aquí pot passar que al referèndum surti que No a la independència i que hi hagi tota una sèrie de gent que la continuï reivindicant i que reclami un segon referèndum. D’aquí a 20 o 30 anys? Potser sí, però no hem de voler que duri 30 anys. Això s’ha d’enllestir en 4 anys. No vol dir que calgui tenir pressa. Jo no n’he tingut mai. Sóc independentista de naixement. El meu pare ho era. Republicà i independentista. Durant tot el franquisme em vaig haver d’aguantar i durant la transició i la democràcia vaig acceptar perfectament l’autonomia. Sóc un independentista que vol que els de Badia del Vallès també ho siguin. Anar tots junts a la independència.

A l’època de Pujol i Maragall no veia possible aquesta pulsió independentista. Els independentistes érem poquíssims. Em vaig adaptar a l’autonomia i hi vaig estar perfectament còmode. Com ho fan els de Califòrnia als Estats Units. Sóc dels del ‘peix al cove’. Pujol volia fer-se el pagès encara que no ho era i parlava de ‘peix al cove’. És una definició de la política com una altra. ‘Peix al cove’ és negociació i treure’n rèdits, aquí i arreu del món. El ‘peix al cove’, amb unes altres maneres que Pujol, també pot conduir a la independència. Em vaig adaptar a l’autonomia perquè veia impossible l’objectiu de la independència, perquè no hi havia una massa social que la reclamés. D’un dia per l’altre em vaig trobar que tothom s’havia fet independentista, però continuo pensant que no som prous. Ara, els nous independentistes arrosseguen el govern cap a una aventura que penso que porta al fracàs perquè continuem sense ser tots

Manuel Cuyàs i Siscu Baiges, durant l’entrevista

Jordi Pujol és independentista?

Ell sempre ha dit que no ho era. Per donar suport a Mas, que és una creació seva i a qui no podia contradir, va dir que sí. Crec que és independentista de naixement com jo. Per això hi vaig congeniar quan governava. També congenio amb Maragall quan diu de fer un nou Estatut. Penso que Pujol veu que com que la independència és impossible hem d’anar gestionant una autonomia. Ens va enredar com a xinesos. Semblàvem els reis del mambo. Un dia anava a veure Bush, al consell de les regions, venien primeres autoritats a Catalunya… Hi havia la figura del Rei amb qui no es va discutir mai. Sempre ha cregut en el pacte de la Corona. Aquí hem trencat amb el Rei i amb tot. Em sentia més en un país independent en l’autonomia que ara. Mai no havia sentit el govern tant vigilat, controlat, tothom a sobre nostre, la premsa al damunt, la pressió, les finances vigilades…

La paraula República no la fa servir

Mai. No sé perquè. De petit, quan el meu pare em feia sermons acabava dient que jo havia de ser el president de la República.

De Catalunya o d’Espanya?

No ho aclaria. Jo no utilitzo la paraula república. Parlo d’independència, d’Estat propi. Ja veurem. S’han comès grans errors per una banda i per l’altre.

Proclamar la república el 27 d’octubre va ser un error?

Les coses es jutgen pel resultat que tenen. Clar que va ser un error. Arran del 27 d’octubre tenim gent a la presó, a l’exili, investigada,… Imagina’t si va ser un error. El 28 d’octubre era dissabte i tenia uns amics independentistes a dinar a casa. Van arribar eufòrics, fent unes grans abraçades, dient que ja érem independents, una república. Vaig quedar parat. Em van demanar que posés la televisió per veure els països que reconeixien la independència de Catalunya. Vam veure com ningú ens reconeixia i l’endemà Puigdemont es feia escàpol. També em discutia amb el meu amic de tota la vida que semblava il·luminat, que no veia que ningú no ens reconeixeria a Europa. Deia que Espanya no tenia prestigi i era dèbil. L’1 d’octubre sí que Espanya va perdre molt prestigi, però la resposta d’Europa va ser “no pegueu, dialogueu, i arregleu-vos-ho”. Ens ho hem d’arreglar. Dialogar vol dir el referèndum. Tot i que insisteixo que potser els polítics trobin una solució diferent.

Creu que la proposta de Pedro Sánchez de fer un nou Estatut no va enlloc?

És impossible. Com es pot fer un nou Estatut? L’hauria de fer el Parlament de Catalunya. Els independentistes, que tenen la majoria no el faran perquè no el volen. Volen la independència. Qui el farà? La minoria? Amb quins vots? Si algú es despenja i fa l’Estatut no passarà la votació del Parlament. Els independentistes anirien a votar en massa en contra. No veig que un nou Estatut sigui la solució.

Alguns mitjans de comunicació han ajudat a difondre la idea que la independència era possible i estava a l’abast

Sí. Hi ha mitjans que han jugat molt fort la carta de l’independentisme i han creat el relat que tot és possible, que tenim pressa, que Espanya està podrida, que Europa ens donarà suport i que som viables i uns altres mitjans que han dit exactament el contrari. Els que han dit el contrari són “unionistes”, per utilitzar aquesta paraula que no m’agrada, i els altres són independentistes. Han faltat mitjans de comunicació independentistes que veiessin els errors que cometíem, que fossin crítics amb nosaltres mateixos, que no deixessin la crítica a la independència als que no són independentistes. Nosaltres teníem coses a dir. Els mitjans “unionistes” tampoc han fet crítica de les actuacions dels seus.

Quan va veure Albert Rivera dient a la presentadora Lídia Heredia que TV3 menteix i és una fàbrica d’independentistes, què va pensar?

A Albert Rivera no el veig mai. Vull viure feliç. És cert que TV3 ha creat un imaginari català, però és que competeix amb totes les altres televisions, que són en castellà i gairebé totes unionistes. És líder d’audiència, té un 13, un 14 o un 15 per cent, però totes les altres sumen la resta. Alguna resistència ha de fer. No pot ser neutral. Ha de donar veu als que a les altres televisions no en tenen. Si això incomoda Rivera que vagi a les altres televisions i els digui que han de ser més neutrals. TV3 ha fet el paper que ha hagut de fer i amb molt de patiment. Durant l’aplicació del 155 hi havia la possibilitat de tancar-la, de fondre a negre i no fer res o passar pel·lícules. Sóc un defensor de TV3 i no miro cap altre canal.

Ni la Sexta?

Tampoc. Alguna pel·lícula o entrevista. I tot i així sóc crític amb el procés i com hem portat el tema de la independència. No deu ser tant dogmàtica ni parcial perquè a mi m’ha donat opinions d’uns i altres i tinc prou sentit crític com per saber que hi havia coses que no eren possibles, com ha demostrat l’experiència.

Manuel Cuyàs, a casa seva

El panorama mediàtic català està molt polaritzat i polititzat. Tenim mitjans molt influents que són aparells de propaganda més que de comunicació?

Per això faig articles d’altres coses. Estic saturat i crec que el lector també. Fa anys, un dia en una tertúlia de Josep Cuní a 8TV estàvem parlant de corbates amb Màrius Carol i, de cop i volta, ens va demanar que parléssim del procés. Després ens va ensenyar la pantalla on es veia l’evolució de l’audiència i s’estava ensorrant fins que es va escoltar la paraula ‘procés’ i va començar a pujar. Ara, però, la saturació és total. Estem estabornits.

I fracturats?

De fractura n’hi ha hagut sempre. La política és la guerra per uns altres mitjans. Com que la societat està fracturada, s’inventa la política perquè ens barallem al Parlament i en comptes d’armes de guerra utilitzem l’arma de la paraula. Si un cas, ara tenim una societat polaritzada. La solució, insisteixo, és el referèndum i que una banda i l’altra acceptin el resultat. Durant la campanya electoral tindrem una polarització extrema. Riu-te’n de la guerra bruta d’ara. Serà horrorós el que ens caurà a sobre.

Com ha vist la guerra dels llaços grocs d’aquest estiu?

Vam començar amb el dret a decidir, després vam seguir amb l’Estat propi, la independència, la república… Com que van passar els fets de l’octubre, el discurs ha anat cap a la llibertat dels presos. Ja és una rebaixa. Ens han portat cap on volien. Hem acabat parlant dels llaços grocs. Deixeu-vos estar dels llaços grocs d’una vegada i anem al començament: com fem la independència? Això ja va bé per no enfrontar allò que realment importa. Rajoy ho va delegar tot a la Justícia, que és un poder de l’Estat. Va ser un greu error perquè ara ho tenim tot encallat. Sánchez diu ara que s’ha de dialogar però hi ha uns judicis que tiraran endavant.

Estem davant un problema polític que s’ha de solucionar políticament, però jo pregunto: els jutges no formen part del joc polític, no formen part de l’Estat, no tenen interès en resoldre un problema d’Estat? Hem vist la Justícia com una cosa cega que fa el seu curs, però la representen persones humanes, que han d’aplicar les lleis i fer que l’Estat funcioni i funcioni en pau. Mentre hi hagi presos polítics i es faci aquest judici aquests senyors no compleixen amb la seva funció, que és mantenir el país en pau. No tenen cap responsabilitat? Gent de prestigi, Europa, diu que no es pot tipificar els delictes com ho fa el jutge Llarena. Perquè mantenir aquestes tretze persones a la presó si això encara enverina més la situació?

Hi ha una certa coincidència generalitzada entre els analistes que diuen que els que ara són a la presó no sortiran aviat

No sortiran. Volen fer un càstig exemplar i la presó preventiva és l’aperitiu, el prolegomen del que vindrà. Tindran un problema molt greu. Primer perquè hi ha la justícia europea i després perquè vindran molts observadors internacionals a veure el judici. Judici la sentència del qual acabarà a Estrasburg.

A les properes eleccions municipals quin paper hi jugarà l’independentisme? S’hi parlarà d’independència o del funcionament dels pobles i ciutats?

A aquest país quan es parla d’eleccions municipals sembla que només existeixi Barcelona i som molts ajuntaments més, inclòs el meu, Mataró. Uns volen parlar d’independentisme i els altres, de pobresa o de qüestions de ciutat. No sé què prioritzarà la gent a l’hora de votar.

Quin futur augura a Carles Puigdemont?

Puigdemont ha de vigilar de no cometre cap error, ha de calcular molt bé quines passes fa i amb quina intenció. Si no, pot acabar fent nosa als seus. Ha d’intervenir com menys millor en el govern que hi ha a la Generalitat.

En una xerrada recent que va fer vostè amb gent de la tercera edat un home li va dir “jo no tinc pressa. Vull que les coses es facin bé pensant en els meus fills i néts”. Què li va contestar?

Que yo tampoco tengo prisa y que lo que me interesa es que mis hijos y nietos vivan en un país ordenado, preparado, independiente pero consolidado. Nunca dije que tenía prisa. Cuando veía gente que decía que tenía y exigía que el presidente pusiera las urnas, yo insistía que lo dejaran estar, que hay que ser más de los que somos ahora. Yo quiero los de Badia del Vallès conmigo. Hemos confundido Girona con Cataluña y Salto con Santa Coloma de Gramenet.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*