Gràcia està en perill

Parlem de mercat immobiliari i els interessos creats que volen sumir-nos en la inòpia intel·lectual, quedant el ciutadà i la mateixa bellesa de Barcelona, ​​indefensos davant els depredadors

Jordi Corominas i Julián
 
 
 
Encarnació, en perill degut als interessos immobiliaris | Jordi Corominas

Encarnació, en perill degut als interessos immobiliaris | Jordi Corominas

El segle XXI de Gràcia és el perill perpetu de caure en les urpes de la gentrificació. Un, que ha passat mitja vida als seus carrers, fins i tot arriba a plantejar-se si la culpa és una mica de tots, ja que al cap i a la fi, els del barri sentim orgull quan el veiem ple de gent, però de vegades no pensem en les conseqüències de tanta afluència, deguda en part a la seva categoria de zona bohèmia només d’adjectiu. La realitat és una altra ben diferent, que ha aflorat aquests anys amb episodis com el del Banc Expropiat, la tasca de conscienciació es va veure eclipsada per la seva desallotjament i l’assumpte del lloguer, pagat a tocateja durant un temps per l’Ajuntament de l’alcalde Trias per evitar problemes.

Aquesta setmana el focus està situat gairebé al principi del carrer Encarnació, concretament en els números 15 i 17. Només agafar aquest carrer per arribar a la Vila. La conec bé i per això sé dels racons del seu recorregut. Quan mor a Lepant marca una frontera entre Gràcia i el Baix Guinardó. Una mica més endavant conté un triple passatge que la majoria ignora. Quan arriba a Pi i Margall inicia un lleu tram en descens per després introduir-nos en el moll, i és aquí on no és difícil percebre una bretxa fonamentada al llarg dels últims decennis. Al costat d’un pàrquing, pintat ben cool amb imitacions de la pintora Tamara de Lempicka, donem amb el jardí del silenci, coronat en el seu mur per una noia que recorda a les treballadores de la passada centúria. Al davant, fins fa ben poc, hi havia un pàrquing que en el seu lateral anunciava una escola de ballet amb lletres de ceràmica. Encara es nota el rastre d’aquestes vocals i consonants en aquesta part de territori que a partir d’aquest segment inaugura una filera de cases antigues, compreses entre finals del segle XIX i el Noucentisme.

Pintada de protesta per la tala de l’Alzina del carrer Encarnació | Jordi Corominas

La veritat és que l’habitant o el passejant de Gràcia té poques referències pedagògiques per aprehendre allò vist. A algun lector aquesta referència li semblarà una tonteria, però no s’equivoquin. Si féssim pedagogia urbana tots valoraríem molt més el patrimoni i s’evitarien desastres com el del passat cap de setmana. Està bé que els veïns protestin. Si ho fan és pel descuit de l’administració, així que no veig molt sentit en el fet que el regidor Eloi Badia es posi medalles, aplaudint l’acció per aturar l’enderroc quan ells, en una desídia total en el que correspon a la protecció edilicia, no mouen un dit per salvar res, com a molt s’alcen els braços en signe de resignació des del cinisme de la ignorància, i el mateix serviria per als altres partits representats a l’hemicicle municipal,

Si anem a l’aspecte històric haurem remuntar-nos al Vuit-Cents per comprendre una mica el sentit de preservació del duo destinat a desaparèixer. A principis del segle XIX Gràcia era un poble amb escassa població que va fer un salt de gegant a mitjans de la centúria en part pel boom industrial i la seva proximitat amb Barcelona per arribar a ser, a les acaballes del Nou-Cents, una de les ciutats més poblades de tot l’Estat Espanyol. Aquest creixement demogràfic es va veure acompanyat d’una incessant activitat urbanística capitanejada en gran part per Antoni Rovira i Trias, a qui es deu la característica configuració de l’espai en una plaça i un seguit de vies adjacents.

D’aquesta manera, les parcel·les de tots i cadascun dels propietaris van adquirir sentit. Alguns van mantenir l’egocentrisme de qui paga, com passa amb la plaça del Diamant i la seva nomenclàtor de pedres precioses, mentre d’altres, amb tota probabilitat perquè ningú va adquirir aquest tros de terra i va poder batejar-distintament, van optar per noms amb caires i matisos d’una altra tipologia . A la part baixa del barri els noms parlen de obrerisme i anarquia- Venus, Llibertat, Fraternitat entre d’altres- mentre en el sector proper a travessera de Dalt sobresurten els dedicats a conceptes religiosos com Encarnació, Sant Lluís o Providència, de fet com vam dir en una altra ocasió, Verdi va ser durant anys el carrer de les monges per un convent en els seus voltants.

Villa Mena, a Gràcia | Jordi Corominas

Més enllà d’aquestes efemèrides hi ha una referència arquitectònica propera als números 15 i 17 que pot ajudar-nos a datar cronològicament. Al 18 d’Encarnació amb Montmany podem admirar Vila Mena, una mena de cub amb pilastres adossades i la data de 1867 ben visible en la seva façana del carrer Montmany. Aquesta caseta unifamiliar d’una sola planta és el precedent directe a la formes constructives del número 15, que per estil i mida sembla correspondre amb l’últim terç del segle XIX, entre altres coses pel jardí on resideix l’alzina de la discòrdia, bicentenària segons seus defensors. És probable que els constructors del 15 sabessin de la seva ancianitat i la cuidessin amb cura, d’altra banda reconec la meva ineptitud envers la flora i la fauna de la capital, no així amb el número 17,

Un dirà que amb tan poca informació no hi ha elements per clamar al cel la supervivència de les dues víctimes. No caiguin en el parany. A Barcelona treballar per investigar el pretèrit és molt complicat. Fa poc vaig anar al registre de la propietat perquè camino intrigat amb tres cases de l’Eixample amb castells, tal com llegeixen, a sobre de la data. La trilogia pot datar-, així ho indiquen les seves façanes, entre 1887 i 1889. Bé, em van fer omplir un paper, esperar tres setmanes i així vaig poder orientar-me millor en aquest misteri. I diran, val Jordi, molt bé. Tota aquesta documentació hauria d’estar digitalitzada i l’abast de tots, però clar, parlem de mercat immobiliari, i els interessos creats volen sumir-nos en la inòpia intel·lectual. El catàleg de cases hauria disponible immediatament pel bé de la Història de la ciutat i la possibilitat de demanar la protecció de tot allò amb valor. Altrament el ciutadà, i la mateixa bellesa barcelonina, queden indefensos entre els depredadors. Després de llegir això espero hagin entès a qui corresponen les culpes, costoses, notòries i presents en tot i cadascun dels ajuntaments des de la restauració democràtica.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*