Globus d’Or negres o el Girl Power de Geri Halliwell

#WhyWeWearBlack ha estat el hashtag utilitzat a les xarxes per fer viral una acció i també una decisió: prou de vestits lluents de dissenyadors, prou de cosificar

Neus Molina
 
 
 
Time's Up / ET Canada

Time's Up / ET Canada

Time’s up. S’ha acabat els temps. Així de contundent ha estat el missatge que les dones de Hollywood han llençat el món. S’ha acabat la invisibilització, s’ha acabat ser silenciades, s’ha acabat l’assetjament, la humiliació, s’ha acabat el poder i la impunitat dels privilegiats. Si el cinema, el teatre i les arts, fan de la cultura una arma transformadora,- i no només alimenten un món de brillantina, imaginaris llunyans i cossos i vides perfectes a Instagram-, iniciatives com aquesta no fan més que ajudar-nos a connectar, alimentant els canvis de paradigma i la sororitat. Aquell “juntes som més fortes” i “mai más més callades”. Però de debò.

Hollywood s’ha vestit de negre. L’entrega dels Globus d’Or de Cinema no ha estat daurada. #WhyWeWearBlack ha estat el hashtag utilitzat a les xarxes per fer viral una acció i també una decisió: prou de vestits lluents de dissenyadors, prou de cosificar. Vestir de negre en senyal de dol per les víctimes de l’assetjament, vestir de negre per solidaritat amb les que encara no han denunciat i han patit o pateixen assetjament.

Així, sembla que la cultura més mainstream a poc a poc s’està sumant a aquesta onada de feminisme que demana pas a colzades. Escàndols com el de Harvey Weinstein han permès que des dels mitjans de comunicació es donés cobertura a parlar de l’assetjament posant el crit el cel a actituds que estaven essent normalitzades: des d’una floreta al mig del carrer, a una frase sexualitzada dins l’entorn laboral, a un tocament al metro (i un llarg i dolorós etcètera)

Les xarxes socials també han ampliat l’onada expansiva. Internet en la seva vessant més democràtica ha donat peu a compartir testimonis d’assetjament sota el paraigua d’aquell #metoo a priori innocent però que amaga un Nou Feminisme. Un feminisme més transversal, lluny de l’academicisme, lluny dels postulats de Simone de Beauvoir. Un feminisme intergeneracional, interclassista i interracial que entronca amb els drets fonamentals i la lluita de classe.

No cal conèixer “La Teoria King Kong” de Virgine Despentes o “El manifiesto contra-sexual” de Paul B. Precidado per formar part del moviment #metoo. No cal ser seguidora (o destructora) de Kahlo o haver llegit Virgina Woolf. La nova onada de feminisme potser sigui hereva de Geri Halliwell de les Spice Girl quan ja als 90 cridava “Girl Power!” i o de Beyonce, musa del feminisme “una feminitat que no demana perdó conscient de la seva força, una guerrera” en paraules de Despentes o fins i tot de la Ylenya de Gandia Shore, amb un missatge tan simple com contundent “Jo amb el meu cos faig el que vull”. El feminisme potser està de moda però “Future is female” no és només un eslògan a una samarreta.

Segons el darrer informe de l’ONU 1 de cada 3 dones ha patit violència masclista. La violència és un fet estructural arrelat a la societat heteropatriarcal. Així aquests actes de visibilització ajuden a posar el focus sobre realitats que per normals, normatives i normalitzades passem per alt.

A Catalunya és el cas del col·lectiu #OnSonLesDones, aquesta entitat analitza la presència femenina als mitjans de comunicació i els seus resultats són esfereïdors: les dones estan infrarepresentades en els espais de debat i d’opinió a gairebé tots els mitjans. L’Associació de Dones Periodistes (ADPC) fa 25 anys que lluita per denunciar la poca representació de les dones als mitjans i per fomentar-ne l’aparició, l’entrega de premis Margarita Rivière de periodisme de gènere són un bon canal per fer veure i entendre que les dones hi són i hi volen ser.

En les arts escèniques el bloc anònim Dona’mEscena analitza la presència de dones a les programacions dels teatres i festivals públics i privats de la ciutat de Barcelona i rodalies. El col·lectiu detalla el nombre de directores, actrius o dramaturgues programades, però també el de tècniques, regidores, productores… feines que tradicionalment estan destinades als homes. Dones i Cultura també treballa en accions de visibilització, el grup funciona com un contenidor de vivències, perfils i inquietuds de dones vinculades laboralment al món de la cultura que volen fer palesa la poca presència femenina al sector cultural i els sostres de vidre als que s’enfronten. Ho van cridar als Premis Butaca i als Premis Zirkòlika: #LesDonesSomAquí.

L’assignatura pendent és que del hashtag i la viralitat passem al món offline, que la sororitat es doni als nostres espais d’oci, familiars, laborals i vivencials. Que les autoritats i el poder judicial actuïn en conseqüència, que les demandes i les denúncies de les dones arribin a bon port. Que les escoles i instituts alimentin nous models relacionals. Que els nostres companys homes no parlin en femení als ateneus i als espais de “seguretat” sinó que si volen ser feministes ho facin, com diu Bel Olid, al bar, mirant el futbol… Que els nostres companys homes denunciïn les actituds masclistes dels altres homes: que cap WhatsApp sexista quedi impune, que tots els comentaris masclistes siguin censurats. Que els nostres companys homes no instrumentalitzin la lluita, que escoltin i acompanyin però no alliçonin. Que siguin conscients dels seus privilegis i que facin un pas al costat. I de nou i citant a Olid “Deixa de parlar en femení i deixa’m parlar a mi”. Doncs això: Girl Power.

Neus Molina
Sobre Neus Molina

Barcelona, 1983. Llicenciada en Periodisme i Humanitats. Especialitzada en periodisme cultural i social i vinculada al món de l'educació i les arts escèniques. Ha treballat com a cap de premsa en festivals de teatre i cinema i com a redactora de televisió i agències de notícies. Actualment assessora projectes de teatre documental i escriu a diferents mitjans de comunicació de Barcelona i Madrid. És la coordinadora de la Revista de Cultura i Escena Godot Barcelona. Contacte: Twitter | Més articles