Gentrificació i activitat econòmica: amor impossible?

L'activitat econòmica dels nostres barris determina el seu grau de gentrificació. Ciutat Vella regula l'activitat econòmica posant les necessitats dels veïns i veïnes al centre

Gala Pin
 
 
 
Una façana de Ciutat Vella | Josep Renalias

Una façana de Ciutat Vella | Josep Renalias

Vaig estar molts anys en el moviment veïnal del meu barri. Si algú s’implica en l’associació de veïns del seu barri o en el moviment veïnal ho fa bàsicament per amor. Perquè es creua amb gent pel seu camí que li ensenya a estimar-se el seu barri. No és un amor romàntic, sinó més aviat un amor de les cures col·lectives, de preocupar-te amb uns altres pel barri, per la seva comunitat, per allò que cosa li passa o li deixa de passar. I a nosaltres ens preocupaven i preocupen moltes coses, l’expulsió de veïns i veïnes, els lloguers, els apartaments turístics, els plans urbanístics especulatius… i el canvi que hi havia en els locals comercials del nostre barri.

Desapareixia el comerç de tota la vida o d’aquesta vida, un comerç que et servia en el teu dia a dia, i voilà: un altre bar hypster (llavors no sabíem que eren hypsters), de sobte un carrer s’omplia de comerços orientats als turistes, tots iguals i tu no tenies una trista botiga en què comprar un matalàs, unes llenties o uns pantalons: havien tancat o s’havien substituït els seus usos. I això, com es podia evitar, o almenys, reconduir? No hi havia cap eina urbanística que regulés això? Amb el temps s’ha assumit que la morfologia comercial d’un barri és també un factor que indica el seu grau de gentrificació; en eixa època (fa gairebé 10 anys) no es tenia molt present.

Doncs sí, hi ha una eina urbanística. Es diu Pla d’Usos. Els plans d’usos són plans urbanístics que regulen els establiments de concurrència pública: bars, restaurants, discoteques, gelateries, supermercats, teatres… i els regulen sobre la base de criteris urbanístics: ample de carrer, ràdio de densitat, estat d’un edifici, superfície màxima o mínima del local… És una eina eminentment restrictiva, de regulació. Diu què condicions ha de complir un negoci per implantar-se en un lloc concret. Oju! No diu res sobre les activitats que ja existeixen.

Després d’anys en els quals, amb moltes altres compas de moviments socials i veïnals, havíem organitzat xerrades i tallers per explicar què era un pla d’usos, hem passat nits sense dormir per presentar al·legacions (desestimades) als plans d’usos proposats  per governs anteriors, divendres passat en el ple de l’Ajuntament de Barcelona aprovàrem el nou pla d’usos per a Ciutat Vella. I això és motiu de notícia o alegria? Doncs sí. L’urbanisme no és neutral. No pot, en cap concepte, ser arbitrari, però tampoc és mai neutral.

El que passa en les plantes baixes dels nostres barris hi condiciona la vida. Ciutat Vella és un districte altament saturat d’activitat comercial, d’activitat no destinada a cobrir les necessitats de veïns i veïnes, sinó de visitants d’aquí i d’allà; un districte de carrers molt estrets i una concentració de locals destinats a l’oci nocturn molt alta, la qual cosa implica que el soroll, els nivells de soroll als quals estan sotmesos molts veïns i veïnes del districte té grans afectacions en la salut. És un districte residencial, és a dir, en el qual viuen persones. Veïns i veïnes que en les últimes dècades han vist com les seves necessitats se supeditaven a interessos de lobbies i actors econòmics de diversa índole.

El pla d’usos anterior (2013, CiU, ara Pdecat) es va vendre públicament com un pla d’usos restrictiu, però a la pràctica aplicava criteris que permetien el creixement de la restauració, els allotjaments turístics (inclosos els hotels) que va rematar la sobresaturació del districte, i que a més, té dues sentències que ho declaren nul de ple dret. Jo no sóc jurista, però la nul·litat de ple dret són paraules majors, el jutge et ve a dir que has de fer com si aquest planejament urbanístic no hagués existit mai. Així que feia falta un pla d’usos nou. Un que anteposés les necessitats dels veïns i veïnes a qualsevol altre interès, que es fes en diàleg amb actors econòmics i associacions comercials, i que posés al centre la vida i la proximitat. Tot això sona bé, però de què va aquest pla d’usos?

És un Pla d’usos que divideix les activitats entre aquelles que tenen impacte nocturn i les que no. Les que no tenen impacte nocturn (activitats culturals, establiments destinats a consum de proximitat, a producte quotidià no alimentari…) tenen més facilitats per obrir. Els plans d’usos parlen dels nous negocis que es vulguin obrir, no dels que ja existeixen. Les activitats que tenen impacte nocturn no poden concentrar-se i tenen més restriccions a l’hora d’implantar-se. S’entén per activitat amb impacte nocturn aquelles que tenen horaris que els permeten obrir fins a tarda: restaurants, bars, bar de menjar ràpid, discoteques, sales d’exhibició, etc. Les discoteques, sales de ball, sales de festes… les hem prohibit directament, tenim una concentració altíssima per al tipus de carrers i la densitat urbana de Ciutat Vella. El mateix ens passa amb les activitats dedicades exclusivament al turista: venda de tiquets, taquilles per deixar les maletes, lloguer de vehicles de mobilitat personal…, per la qual cosa aquestes activitats també s’han prohibit o restringit els llocs en els quals es poden situar.

Però no tot va de prohibir o restringir (encara que una mica sí, després de dècades de desregulacions vàries), també cal fomentar. D’una banda, si els locals ja no poden destinar-se a la restauració o l’oci nocturn, esperem que els propietaris baixin les seves expectatives i els lloguin a preus mínimament raonables. Més enllà dels desideràtums, el pla d’usos ve acompanyat d’una altra eina: els baixos de protecció oficial. Són baixos públics que es destinen a activitat econòmica. A través d’un concurs públic al qual s’han de presentar els projectes, l’Ajuntament determina quin tipus d’activitat vol que hi hagi en determinats locals comercials, de manera que podem contribuir al fet que segons quin tipus d’activitats econòmiques es puguin quedar als nostres barris. Aquests locals s’adjudiquen a través d’aquest concurs, complint amb criteris de proximitat, sostenibilitat… i accedeixen a un local comercial amb un preu molt per sota del preu de mercat.

Si volem parlar de gentrificació, hem de parlar d’habitatge, però no podem parlar només d’habitatge. El teixit comercial és crucial a l’hora de generar circuits de seguretat per a veïns i veïnes, és crucial per satisfer necessitats quotidianes, permetre que propostes innovadores que no tenen grans marques darrere puguin tirar endavant, que economies imprescindibles en la vida quotidiana, com l’economia de les cures, formin part d’aquests ecosistemes que són els nostres barris. Si volem parlar de gentrificació, cal parlar també de sorolls, d’oci nocturn; de la necessitat d’una economia diversificada, que eviti monocultius turístics i que li digui a veïnes i comerciants: volem que us quedeu als nostres barris. Per a això, l’urbanisme ha de posar a la gent al centre del planejament.

El centre d’una de les ciutats europees més importants acaba de regular l’activitat comercial que s’hi pot establir i ho ha fet posar els veïns i veïnes per damunt dels interessos dels lobbies. Algunes vam decidir fer el salt a les institucions justament per poder posar eines tan potents com aquestes al servei de l’interès general. Gentrificació i activitat econòmica: no era un amor impossible, era un amor còmplice, col·lectiu, basat en el comú.

Gala Pin
Sobre Gala Pin

Regidora de Ciutat Vella Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*