Garantir el dret al propi cos: aliances de Catalunya a l’altra banda de l’Atlàntic

El projecte Agenda 2030 feminista posa en marxa aquesta setmana un grup de seguiment dels drets sexuals i reproductius (DSiR) a les polítiques catalanes. La iniciativa, impulsada per l'Associació de Planificació Familiar de Catalunya i Balears i Creació Positiva, també mira més enllà del país i ha promogut que centenars d'entitats d’Amèrica Llatina i Europa s'articulin per respondre a l'"ofensiva ultraconservadora" contra els drets de les dones, compartida, asseguren, en països europeus i llatinoamericans

Meritxell Rigol
 
 
 
La manifestación por el derecho al aborto libre tomó las calles de Madrid / D.N. (eldiario.es)

La manifestación por el derecho al aborto libre tomó las calles de Madrid / D.N. (eldiario.es)

Una desena d’organitzacions s’articulen per començar a fer seguiment dels drets sexuals i reproductius (DSiR) −els drets vinculats a l’autonomia sexual de les dones− a Catalunya. És una de les accions promogudes pel projecte Agenda 2030 feminista, impulsat per l’Associació de Planificació Familiar de Catalunya i Balears (APFCIB) i Creació Positiva, que es proposa visibilitzar el vincle entre els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) −l’Agenda 2030 de l’ONU, aprovada el setembre de 2015−, els drets humans de les dones i els DSiR. Entre les organitzacions catalanes que monitoritzaran la salut dels DSiR al país, hi ha la Xarxa de Dones per la Salut, la Plataforma LGTBIcat, el Comitè Primer de Desembre i el Consell Nacional de Joventut, plataformes que representen desenes d’entitats.

“L’objectiu fonamental de crear el grup de seguiment és veure quines polítiques estan funcionant, quines no i què s’ha de fer per anar més enllà en la garantia dels DSiR, que són drets humans i estan directament lligats a l’autonomia social i econòmica de les dones”, sintetitza Sílvia Aldavert, coordinadora de l’APFCIB, sobre la necessitat de construir aquest espai des de la societat civil.

El grup de seguiment, que té prevista la primera trobada de treball aquesta setmana, es proposa emetre informes anuals de la situació dels DSiR al país, a partir de generar un instrument de monitoratge, aplicable a escala local alhora que vinculat a l’Agenda 2030 de l’ONU. “Per mesurar la salut i el benestar de les dones a Catalunya necessitem generar indicadors sobre DSiR que vagin molt més enllà dels indicadors globals, com és, per exemple, la mortalitat materna que, evidentment, a Catalunya és baixíssima”, planteja Aldavert.

Definida pels 17 ODS, d’aplicació mundial, l’Agenda 2030 abasta les esferes econòmica, social i ambiental i estableix −tot i que sense vinculació jurídica− línies que han de regir la política dels Estats en la dècada vinent. “A les negociacions de l’Agenda 2030 entre els països, els drets sexuals, els drets de les persones LGTBI, van caure i els drets reproductius s’hi mantenen molt acotadament: mentre que l’avortament cau de l’Agenda, l’anticoncepció i l’educació sexual hi queden recollides de manera ambigua”, explica Aldavert. “Això ja està aprovat, els ODS són els que hi ha, però l’oportunitat, a dia d’avui, rau en com s’implementen localment”, assegura. L’objectiu: que els governs, en concret, el català, revisi i apliqui cada un dels ODS amb mirada feminista. “En parlar de pobresa, cal parlar de feminització de la pobresa, en parlar de salut hem de parlar de violències sexuals i d’embarassos no desitjats… Si no es treballa cada un dels 17 ODS amb una mirada feminista, van caient els drets de les dones”, reivindica la coordinadora d’APFCIB.

El gener de l’any passat, el Parlament de Catalunya, a proposta de la CUP-Crida Constituent, va aprovar una moció sobre feminismes que insta el Govern a dur a terme una campanya sobre salut sexual i reproductiva i la interrupció voluntària de l’embaràs, per tal d’informar les dones i sensibilitzar la població jove, com a població en risc d’estar desinformada sobre DSiR.

Actualitzar les dades de l’informe sobre la interrupció voluntària de l’embaràs a Catalunya elaborat pel Departament de Salut, presentar el detall de tots els casos en què s’ha demanat el consentiment dels dos progenitors de la menor quan s’ha produït l’avortament i modificar la instrucció interna de l’Institut Català de la Salut que demana el consentiment dels dos progenitors per a la interrupció de l’embaràs de la menor, són altres punts aprovats. “Els compromisos per garantir els DSiR segueixen sense complir-se un any després de la moció del Parlament”, assegura Aldavert. El servei de premsa del Departament de Salut no ha respost a la demanda d’informació al respecte.

Les dades disponibles més recents la web del Departament són de 2016 i no especifiquen les dones menors que han hagut de sol·licitar permís dels tutors legals per abortar. Dels 19.661 avortaments realitzats a Catalunya durant el 2016, només en 70 casos les joves eren menors de 15 anys. La següent categoria inclou menors i majors d’edat (dones entre 15 i 19 anys) i van ser prop d’una de cada deu (1.954) de les que van decidir interrompre l’embaràs.

Avortament i anticoncepció, drets per consolidar

Si bé l’intent de dinamitar el dret a l’avortament lliure i restringir-lo als supòsits de risc per la salut de la gestant i violació −una contrareforma liderada per l’exministre de Justícia Alberto Ruiz Gallardón−, va aconseguir frenar-se amb pressió violeta a carrers i institucions, finalment, el setembre de 2015, l’amenaça del Partit Popular va concretar-se en una regressió respecte la llei aprovada l’any 2010, amb una franja de dones damnificades: les joves de 16 i 17 anys.

Retornar-los el dret a interrompre l’embaràs sense dependre de l’autorització dels pares o tutors legals és prioritari per l’APFCIB. De fet, la restricció del dret a avortar contravé les recomanacions de l’OMS, que registra desenes de milers de morts anualment a causa d’avortaments clandestins, forçats per legislacions que els prohibeixen o que limiten l’accés a condicions legals i segures per interrompre un embaràs no desitjat.

Haver de comptar amb autorització dels pares o tutors legals és una condició per accedir al dret que, alerta l’APFCIB, impacta contra les menors d’edat en situacions de major vulnerabilitat social i pot dur-les, o bé a interrompre l’embaràs de manera insegura, fora de la xarxa d’atenció sanitària autoritzada, o bé forçar-les a prosseguir amb un embaràs en contra de la seva voluntat. Un estudi de l’Associació de Clíniques Acreditades per a la Interrupció de l’Embaràs (ACAI), del 2014, mostra que només 12 de cada 100 de les dones de 16 i 17 que interrompien l’embaràs ho feien sense comunicar-ho a la família. Els motius? Estar en situació de desemparament familiar, tenir els progenitors a la presó, risc de patir maltractaments, ser dones emancipades que resideixen al país sense tutors legals, tenir el pare o mare amb una malaltia invalidant, pares obertament contraris a l’avortament (casos en què “la menor presenta por patològica a la resposta paterna o materna”) o tenir pares que renuncien a conèixer i acompanyar la menor en les seves circumstàncies vitals.

A més del risc que dones menors d’edat trobin negat el dret a interrompre un embaràs no desitjat, des de l’APFCIB detecten inequitats territorials a l’hora de decidir la forma d’avortar (farmacològica o instrumental), així com d’accedir a serveis de prevenció i atenció davant la violència masclista i a l’anticoncepció d’emergència. De fet, l’entitat alerta que l’accés a l’anticoncepció encara no està garantit. “Si d’entrada tenim l’obstacle de l’accés econòmic, vol dir que és un dret vulnerat a dia d’avui, i, a més, trobem que la informació sobre els mètodes anticonceptius no sempre és com toca”, destaca la coordinadora d’APFCIB.

Entre les necessitats a resoldre per consolidar els DSiR a Catalunya, l’entitat també destaca la manca de serveis d’atenció a la violència sexual i insuficients serveis de salut sexual per a joves i, al capdamunt de les prioritats, universalitzar l’accés a educació sexoafectiva.

Educació sexual vetada a les aules

Fa prop de dos anys, el juny de 2016, l’anterior presidenta de l’Institut Català de les Dones (ICD), Maria Teresa Pitarch, avançava en una sessió de l’Intergrup parlamentari de Població, Desenvolupament i Salut Reproductiva algunes de les accions per respondre a l’objectiu de “respectar, protegir i fer complir els drets sexuals i reproductius”: suport a les campanyes d’educació públiques, millorar els protocols dels serveis especialitzats i  eliminar barreres d’accés a serveis per a les dones i adolescents.

A la pregunta de quin és l’estat dels compromisos assumits llavors, des del departament de premsa de l’ICD ens indiquen que, en el marc del Pla Estratègic de Polítiques d’Igualtat de Gènere 2018-2021, el Departament de Salut i el Servei Català de la Salut han començat a treballar aquest mes de març per redefinir el model d’atenció i actualitzar la cartera de serveis d’atenció a la salut sexual i reproductiva “d’acord a les necessitats de la població, tot garantint l’equitat en l’accés i la qualitat dels serveis”, apunten, com a objectiu.

Cap comentari sobre garantir l’accés a l’educació afectivosexual, una demanda històrica compartida per les entitats del teixit feminista que, tot i haver assolit la categoria de mandat legal, no aconsegueix fer-se lloc al currículum. “Els DSiR haurien de ser drets consolidats, tenim el marc legal perquè ho siguin, però no s’ha fet cap acció per promoure que ho estiguin”, denuncia Aldavert, que defineix la presència de l’educació sexoafectiva a Catalunya com a “misèries”. “Les entitats anem fent taller aquí, taller allà, sense cap sentit”, lamenta.

Un informe de l’APFCIB assenyala que l’obligatorietat de l’educació afectivosexual és “l’única via per garantir el compliment del dret de ser informat o informada sobre els drets sexuals i reproductius” pel que, la manca d’accés universal actual “vulnera drets”. “No s’està proporcionant la informació i les competències necessàries”, s’afirma en l’informe. Per tal que l’educació afectiva i sexual sigui efectiva i accessible a tothom, el projecte Agenda 2030 feminista apunta tres condicions: que consti com a matèria obligatòria durant tota l’educació reglada, que tingui un enfocament feminista i que s’aposti per introduir-la en un espai concret del currículum mentre s’avança en una progressiva transversalitat.”Adoptar un enfocament de DSiR significa que aquests drets no només garanteixen l’accés a l’atenció en salut sexual i reproductiva, sinó que també garanteixen l’autonomia de les dones, sense cap discriminació, per a prendre les seves pròpies decisions en tot el que correspongui a la seva sexualitat, inclosa la reproducció, pel que es requereix una educació i informació veraç, oportuna, científica i sense prejudicis”, defensa el projecte Agenda 2030 feminista.

Les entitats impulsores de la iniciativa denuncien que la defensa global dels DSiR, emparats en acords internacionals com la CEDAW −vinculant jurídicament pels Estats−, no ha progressat des dels anys 90. És la dècada del Pla d’Acció de la Conferència Internacional de Població i Desenvolupament d’El Caire (1994) i la Declaració i Plataforma per a l’Acció de Beijing (1995), les agendes internacionals claus pels drets sexuals i reproductius. “La majoria d’entitats feministes i de dones tenim la batalla en mantenir una agenda mundial que es va fer vint anys enrere. Avançar ja sembla impensable, cosa que és significativa de l’escenari en què ens trobem”, lamenta.

Defensa transnacional dels drets de les dones

Segons l’informe d’UNFPA Estat de la població mundial 2017, la desigualtat de gènere i la disparitat en el gaudi de la salut i dels drets sexuals i reproductius són “dos aspectes fonamentals que no reben suficient atenció, especialment el darrer”. Tot i que aquestes dues dimensions no expliquen per complet la desigualtat al món actual, assegura l’agència de l’ONU que són peces essencials que demanen “més iniciativa”. “Si no, moltes dones i nenes es mantindran atrapades en un cercle viciós de pobresa, capacitats reduïdes i impossibilitat d’exercir els drets humans i desenvolupar el seu potencial”, consta en l’informe. Segons l’UNFPA, les desigualtats laborals i salarials a bona part del món reflecteixen les desigualtats en la salut i els DSiR que, alhora, les reforcen.

Encara milions de dones i nenes veuen negats els DSiR. Es calcula que la demanda de planificació familiar insatisfeta afecta 214 milions de dones als països en desenvolupament, segons dades de 2017 de l’Institut Guttmacher. Segons recull l’informe d’UNFPA de l’any passat, els embarassos no planificats es relacionen amb l’augment de la pobresa i la reducció de les perspectives de mobilitat econòmica de les dones.

“La ciutadania de les dones es construeix des de la seva autonomia sexual, perquè les relacions desiguals de poder entre els gèneres que determina el patriarcat tenen el seu origen i fonament, precisament, en el control de la sexualitat de les dones”, defensa el projecte Agenda 2030 feminista. “No pot assolir-se l’apoderament de les dones ni la igualtat entre els gèneres sense el reconeixement i l’exercici ple de l’autonomia sexual de les dones”, reivindiquen.

A més de la constitució del grup de seguiment dels DSiR a Catalunya, el projecte Agenda 2030 feminista ha impulsat una aliança d’organitzacions transnacional. En el marc de la 62a sessió de la Comissió de la Condició Jurídica i Social de la Dona de l’ONU, celebrada a mitjans de març, més de 700 organitzacions de dones d’una vintena països d’Amèrica Llatina i Europa  han acordat els eixos centrals d’un document d’acció i incidència política compartit a Europa i Llatinoamèrica: l’educació sexual des del feminisme, l’anticoncepció i l’avortament, la no criminalització dels col·lectius LGTBI, la lluita contra tota expressió de violència masclista i la lluita contra el discurs de l’odi i els moviments fonamentalistes.

Les entitats impulsores asseguren que les defensores dels drets de les dones es troben davant un context compartit d’ofensiva ultraconservadora a les dues bandes de l’Atlàntic. “La raó de ser de l’aliança és que les dones d’Amèrica Llatina i les europees estem vivint processos molt similars d’avenç del fonamentalisme i d’amenaça constant de governs ultraconservadors, que cada vegada ens posen en una situació més marginada i que, constantment, ens fan estar en mode reactiu als seus atacs cap a la nostra feina d’atenció directa”, explica Aldavert.

La darrera mostra que ha tocat Catalunya i altres territoris estatals ha estat la denúncia de l’associació ultracatòlica Abogados Cristianos a una vintena de clíniques per, suposadament, oferir “informació falsa amb l’objectiu d’incitar les dones a avortar, en perjudici de la pròpia salut”. Només la Conselleria de Sanitat de la comunitat de Madrid ha sancionat les clíniques que sol·licitava Abogados Cristianos.

Amputar o impedir que es desenvolupi el dret a l’avortament és l’objectiu que concentra més esforços entre les organitzacions ultracatòliques arreu. Per oposar-hi resistència, l’aliança eurollatinoamericana en defensa dels DSiR té previst treballar tant a escala global, en fòrums internacionals, com a escala local, definint instruments perquè els governs incorporin la mirada feminista als plans de desenvolupament dels ODS que conformen l’Agenda 2030, “una oportunitat de fer avançar els drets de les dones si aconseguim posar els DSiR al centre de les agendes de desenvolupament sostenible de cada país”, planteja Aldavert.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*