Entrevista | Gaël Faye

“​El discurs europeu creu que el Genocidi de Ruanda va ser una història d’africans, de pobles acostumats a matar-se els uns als altres”

El primer llibre del raper franco-ruandès Gaël Faye, ​'Un país petit', ​relata, amb ulls de nen, la infància marcada per la guerra i l’exili

Oriol Puig
 
 
 
El raper, en una imatge d'arxiu | Cedida pel CCCB

El raper, en una imatge d'arxiu | Cedida pel CCCB

La guerra va escapçar la infantesa de Gaël Faye. Nascut a Burundi el 1982, de mare ruandesa i pare francès, als tretze anys va haver d’emigrar a França a causa de les guerres ètniques que van assolar Burundi i Ruanda a la dècada dels noranta. A França va descobrir el rap i es va refugiar en l’escriptura de cançons per combatre la soledat i comprendre’s a si mateix en aquell nou entorn. La recerca del paradís perdut de la infància és un dels motius centrals de la seva primera novel·la, ​Un país ​petit (Empúries, 2018; en castellà, Salamandra), on recrea la seva infantesa a Burundi a través dels ulls d’en Gabriel, un nen que té una vida senzilla i rutinària fins que el conflicte bèl·lic esberla el seu petit país i l’obliga a refugiar-se a França.

Aquesta novel·la, guanyadora del Prix Goncourt des Lycéens el 2016 i aclamada per la crítica, és indestriable de les cançons de rap que compon, amb què també ha reflexionat sobre la seva identitat mestissa, l’experiència de l’exili, l’arribada a França i l’absència del seu país natal. Gaël Faye ha visitat Barcelona per presentar el seu debut literari.

Un país petit ​és també el títol d’una de les seves cançons. Es refereix a Burundi. Per què “petit”?

En un primer moment, ​Un país petit, ​volia ser una expressió d’afecte amb connotacions infantils, una història de nens. El “petit” vol evocar aquesta mirada infantil que impregna el llibre. Tots portem dintre el nen que vam ser.

Gabriel, el protagonista, comparteix moltes coses en comú amb Gaël Faye: un pare francès, una mare ruandesa, una infància a Burundi. És aquesta una novel·la autobiogràfica?

Amb en Gabriel només compartim el mateix origen, la mateixa identitat. Però més enllà d’això, el que m’interessava era trobar els sabors, els colors, la música de l’època. Això és el que em va fer crear aquest personatge. És per això que volia parlar des del “jo”. Va ser realment trobar aquestes sensacions.

Per tant, no és la seva història.

No, no és la meva història. Parlo només dels meus orígens. En Gabriel es fa les mateixes preguntes que em feia jo. Aquest exercici m’ha permès submergir-me de nou en el paradís perdut, aquest carreró sense sortida, aquesta petita bombolla on em vaig sentir nen i en la qual qualsevol adult pot recordar la seva infància..

La novel·la és també la història d’Àfrica: guerres a Burundi, Ruanda, crims contra la humanitat. ​El dolor deixa empremtes ineludibles. Dins seu la guerra encara no s’ha acabat?

No he escrit el llibre per fer cap tipus de teràpia. Si la meva novel·la no ha estat una teràpia, és perquè aquesta funció ja la van complir les meves cançons, que sí que eren plenament autobiogràfiques. Em vaig adonar que no tenia prou escriure temes de tres minuts. No em permetien entrar en detalls de manera precisa. A ​Un país petit vull posar de manifest un món que ha desaparegut, que només resta en la memòria de les persones que van viure aquell moment. A través de l’escriptura, vaig sentir coses com en una sessió d’espiritisme. Vaig experimentar velles sensacions. No sentia dolor. Amb els anys el sofriment de la guerra es suavitza, no només a través dels ulls d’un nen, sinó de les descripcions.

La literatura pot descriure tanta violència i horror?

Ho dubto. Com a escriptor he intentat posar distància a la violència per no caure-hi.

La història d’aquests joves adolescents acaba incorporant la guerra i el genocidi.

En realitat, en el primer esborrany ni tan sols esmentava la guerra i el genocidi. Vaig canviar d’opinió perquè, mentre escrivia el llibre, va tenir lloc l’atemptat de Charlie Hebdo. Aquest despertar del Gabriel i els seus es fa en el context més difícil, la regió dels Grans Llacs de la dècada dels noranta. Eleccions que desperten il·lusions, assassinats de polítics que acaben amb els somnis, tensions que disparen la crispació social. Les anades i vingudes dels cinc nois dibuixen el Burundi de les primeres eleccions democràtiques de 1993 i el complex context de l’època, l’ombra de la tensió a Ruanda o al Zaire. I, no obstant això, la vida passa a un altre ritme que els nois no són conscients del perill que corren.

Fa un homenatge a les víctimes?

Sí, en certa manera, ​Un país petit aporta un enfocament nou, el de les víctimes anònimes que han fet front a tota aquesta violència i que l’han viscut de maneres molt diverses. Aquest és, sobretot, un llibre sobre les històries humanes, complexes, sovint contradictòries i, moltes vegades, difícils de comprendre.

La pèrdua de la innocència és inevitable en un context de guerra?

Sobretot si la societat es torna complexa i contradictòria. Tres dècades després de la independència, els expatriats mantenien intacte l’esperit colonial. No obstant això, mentre a la novel·la parlo de la societat en la qual en Gabriel i els altres nois comencen a convertir-se en homes, en un segon pla, esbosso les tensions que van acabar desencadenant en l’esclat de violència del genocidi ruandès, de les guerres civils i de les matances. A poc a poc, la tensió entre les comunitats creix, cada vegada més, els cinc nois comproven que també són víctimes vulnerables. En Gabriel comença a entendre la dimensió del que està passant al seu voltant.

Explica que el seu mestissatge ha estat motiu de desarrelament durant molt de temps.

Durant tota la meva vida, la gent no ha sabut com interpretar-me. No sóc blanc, però tampoc negre. He viscut als carrers polsosos de Burundi i en les avingudes aristòcrates de Versalles. Intento que el mestissatge es converteixi en una riquesa.

Tractant-se d’un autor desconegut, com s’explica un èxit tan rotund de la novel·la?

La mirada d’un nen que creix entre dos mons, que és africà sense ser-ho totalment, ha permès que molts lectors accedeixin a aquests fets sense recordar exactament el que va succeir. El discurs europeu creu que aquesta va ser una història d’africans, de pobles acostumats a matar-se els uns als altres.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*