Free Tour

El nacionalisme i autodeterminació històrics que semblen simpàtics i bonics a d'altres països europeus es converteixen en desagradables i antidemocràtics quan parlem de Catalunya. No s'hauria de veure les aspiracions catalanes com a nacionalisme excloent i antidemocràtic, sinó com un moviment polític equiparable al que ha fundat la majoria d'estats europeus

Marc Hortal Galí
 
 
 
Concentració per la llibertat dels Jordis, a l'octubre de 2017 | Assemblea Nacional Catalana

Concentració per la llibertat dels Jordis, a l'octubre de 2017 | Assemblea Nacional Catalana

Passegem amb amics i família seguint un Free Tour per la capital d’un petit país europeu acompanyats d’altres turistes espanyols. El guia, jove i simpàtic, ens va mostrant diversos monuments i ens va explicant la història del seu país. L’origen medieval de la seva llengua i cultura, la formació d’un primer regne sota un monarca savi i fort, la decadència, la pèrdua de la sobirania a mans d’un invasor més poderós i la lluita per mantenir la cultura i el caràcter nacional sota el domini d’un imperi despòtic. Anem veient esglésies, muralles, catedrals i un magnífic teatre nacional dedicat a un autor decimonònic que va treballar incansablement per recuperar la llengua i cultura del país, les obres del qual encara es representen avui en dia.

Seguim amb atenció les entretingudes explicacions i ens aturem un moment davant la flama permanent pel soldat desconegut. Pel respectuós silenci quasi podria dir que ens emocionem. Passegem també davant de la presidència de l’Estat, on dos soldats fan guàrdia custodiant la bandera del país. Malgrat la marcialitat, l’uniforme i l’enorme ploma que porten al cap els fa semblar sortits d’un gag dels Monty Python.

El relat distanciat i humorístic que fa el nostre guia sobre el propi passat i el fet que el país hagi patit més desgràcies històriques de les que ha provocat fa que tots ens sentim identificats amb la seva història i simpatitzem amb la seva lluita per mantenir la seva sobirania. El trajecte acaba davant un enorme temple erigit en memòria de les víctimes de la guerra d’independència que va tenir lloc a finals del XIX. Després d’un conflicte dur i cruel i gràcies a l’ajuda d’una potència estrangera, es va assolir la independència.

Al final del tour el guia ens pregunta d’on venim, en arribar el torn dels espanyols alguns responen “Spain” mentre altres diuen “Catalonia”. Es trenca l’encant i hi ha un moment de tensió. Mirades de retret i comentaris en veu baixa. “Ja hi som un altre cop”. El guia queda un moment desconcertat i fa una broma sobre un referèndum per resoldre la situació que no ajuda a rebaixar la tensió.

La paradoxa de la situació és que tot el que semblava tan simpàtic i bonic en aquest petit país europeu es converteix en desagradable, antidemocràtic i insolidari quan parlem de Catalunya. El relat que ens ha explicat el guia, el passat medieval, la decadència, el renaixement literari i lingüístic, la lluita política per aconseguir la sobirania, la creació d’institucions pròpies, etc. té un gran paral·lelisme amb la història del nacionalisme català. La gran diferència és que en el territori que visitem el nacionalisme va triomfar i va aconseguir establir un estat i a Catalunya no. El que és vist com a normal i natural en tants i tants estats europeus i altres continents, es converteix en una barbaritat quan ho reclama el sobiranisme català.

No sé quina és la solució al conflicte entre Catalunya i l’Estat però crec que un primer pas seria no considerar les aspiracions catalanes un nacionalisme excloent i antidemocràtic, sinó un moviment polític equiparable al que ha fundat la majoria d’estats europeus. No empresonar els seus líders i respondre a les seves demandes per la via política també seria, crec, de justícia. En segon lloc, si realment pensem que el nacionalisme és una ideologia tan perversa, avançar cap a un món postnacional, amb menys tombes als màrtirs de la pàtria, menys estàtues de reis medievals i menys soldats marcials amb plomes desmesurades.

Renunciar al nacionalisme simbòlic i pràctic que practiquen tots els estats potser ajudaria a convèncer els dos milions de catalans que volen un estat propi que això no és la solució als seus problemes. Tot relat nacional és ficció, però alguns han triomfat, han aconseguit establir un estat i mereixen el respecte i la reverència de molts, mentre que d’altres s’han quedat a mitges. Trobar un encaix democràtic per aquestes reivindicacions és un repte difícil però imprescindible.

La ciutat on tenen lloc els fets és Sofia i l’estat és Bulgària. Agradable i bonic país balcànic on el nacionalisme romàntic també té el seu costat fosc. A finals dels 80 el darrer govern comunista va dur a terme una campanya de bulgarització i expulsió dels seus ciutadans d’origen turc per aconseguir que la composició de la població encaixés amb el relat nacional.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*