Franco i l’efecte Rashomon

Les narratives nacionalistes coincideixen en un fet: totes elles tenen la pretensió de presentar la "veritat" sobre el passat, el present i el futur de la seva respectiva identitat nacional (i a vegades de les altres). La pel·lícula Rashomon, de Kurosawa, ens ajuda a entendre el que estem vivint

Raimon Obiols
 
 
 
Fotograma de 'Rashomon', pel·lícula d'Akira Kurosawa

Fotograma de 'Rashomon', pel·lícula d'Akira Kurosawa

El dia que van canviar Franco de lloc, he recordat que el dictador va veure, entre 1946 i 1975, prop de 2.000 pel·lícules en la seva sala de projeccions del palau d’El Pardo.

Una d’elles fou Rashomon (1950), d’Akira Kurosawa, un film esdevingut clàssic. Uns fets extremadament violents (la mort d’un samurai i la violació de la seva dona) són narrats davant del jutge per quatre testimonis – un llenyataire, un bandit, la dona i el propi samurai (que torna del més enllà com un fantasma). Tots ells donen relats diferents i oposats del que succeí. A mesura que la història és descabdella va veient-se que cada personatge té els seus propis motius per percebre, interpretar i narrar els fets de manera completament diferent a la dels altres.

Ultra la seva bellesa, el film és recordat per haver donat lloc a moltes discussions sobre el seu significat, i també per la formulació d’un concepte epistemològic (és a dir, relatiu als problemes de coneixement) que s’ha denominat l’efecte Rashomon.

Sovint, aquest “efecte” ha estat invocat per posar de relleu les diferències, contradiccions, ambigüitats (i franques mentides) que solen acompanyar les narratives nacionalistes. Encara que sovint s’oposin entre elles, aquestes narratives coincideixen en un fet: totes elles tenen la pretensió de presentar la “veritat” sobre el passat, el present i el futur de la seva respectiva identitat nacional (i a vegades de les altres).

Però l’efecte Rashomon no és reduïble a les manipulacions polítiques o culturals. Fa referència a prejudicis i sentiments més arrelats, més perllongats, més profunds. Deia Mario Bunge que “probablement, quasi tot fet social és percebut de manera diferent per diferents actors o testimonis. En ocasions, això és així a causa de la mala intenció, però més sovint es deu al prejudici o a la manca d’informació. Per regla general, entenem molt millor a la “gent com nosaltres mateixos”, o sigui als membres del grup de pertinença, que a “ells”, els membres del “grup estrany”.

Ara hem vist als diaris un cas espectacular d’aquest efecte: una enquesta assenyalant que, conegudes les penes del Tribunal Suprem, el 62,5% dels espanyols rebutgen l’indult i el 27,4% l’avalen, mentre que el 62,1% dels catalans està a favor de la mesura de gràcia i el 27,7% en contra. Dues fotos exactament capiculades.

És una nova manifestació d’un problema crònic i irresolt, arrelat en les percepcions i les emocions de la gent. Aquesta recurrent conflictivitat – l’episodi més recent de la qual estem vivint – serà superat només a mesura que canviïn les mentalitats i els sentiments dels grups implicats. El “federalisme càlid” que invocava l’Ernest Lluch tracta d’això.

Pasqual Maragall deia (fa vint anys!), referint-se a la història d’Espanya, que “a vegades cal desconstruir la història per poder tornar a col·locar les peces del trencaclosques”.

Mentre el trencaclosques no es resolgui, cal parlar i actuar en terme d’avenços i retrocessos. El restabliment de la eneralitat, el retorn del seu President legítim, l’autogovern, van ser avenços. Tant de bo el Procés no hagi significat una passa enrere, augmentant la distància entre les percepcions i els sentiments, agreujant l’efecte Rashomon.

Postdata: Vázquez Montalbán, Franco i l’efecte Rashomon

Quan es complí el centenari del Caudillo, l’any 1992, Manuel Vázquez Montalbán publicà una Autobiografia del general Franco. És un enginyós artifici basat en l’efecte Rashomon. Un vell i gris escriptor, que es guanya la vida fent de “negre” o amb altres tristos encàrrecs, accepta la proposta que li fa un editor espavilat d’escriure una biografia del Caudillo, narrada en primera persona (“Métete en la piel de Franco y excúlpate ante la historia”). L’edtor ja té pensat el títol del llibre i també de la col·lecció que haurà d’estrenar (“A los hombres del año dos mil”).

Però a mida que va escrivint, l’escriptor, que de jove havia sigut antifranquista, no pot resistir replicar la versió del dictador, primer amb prudents comentaris, després més indignats, i comença a donar veu a un tot, un seguit de testimonis d’antifranquistes, hagiògrafs i familiars de Franco, historiadors i fins i tot psiquiatres.

És un exemple perfecte d’efecte Rashomon en el camp de la literatura. Aquest llibre, els “homes (i dones) de l’any dos mil” l’haurien de llegir. Haro Teglen va escriure en el seu moment que “és un monument a l’antifranquisme, tant per la seva mida dins d’un gènere que s’aprima i s’alleugereix per moments com por la importància del moment en que es publica.” Ara torna a ser un bon moment.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*