Famílies que cuiden els fills de les veïnes

El Servei de Famílies Col·laboradores (SFC) posa en contacte famílies que es troben en situacions de dificultat amb d'altres que s'ofereixen a tenir cura dels infants en algun moment de la setmana de manera temporal i voluntària

Victòria Oliveres
 
 
 
El fill de la Noemí ha conviscut amb diverses famílies col·laboradores durant els caps de setmana | Foto: Victòria Oliveres

El fill de la Noemí ha conviscut amb diverses famílies col·laboradores durant els caps de setmana | Foto: Victòria Oliveres

Treballava fent tasques de cura i neteja en una casa particular. Era mare soltera d’un nen de tres anys i el seu germà – l’únic vincle familiar que tenia a Barcelona – se n’havia tornat a Bolívia, el país des d’on havien migrat feia més d’una dècada. El seu cercle de confiança quedava reduït a unes poques amistats que també estaven plenes d’obligacions i, per culpa dels seus horaris laborals, gairebé no tenia relació amb les altres mares de l’escola bressol. Per això, quan el seu cap li va exigir que treballés també els caps de setmana, la Noemí M. es va desesperar: necessitava un “suport extra” per tenir cura del seu fill.

Va ser gràcies a la infermera del CAP, amb qui hi tenia confiança, que va conèixer el Servei de Famílies Col·laboradores (SFC). Aquest servei de l’Ajuntament de Barcelona posa en contacte famílies que es troben en situacions de dificultat, com la de la Noemí, amb d’altres que, de manera temporal i voluntària, s’ofereixen a tenir cura dels infants en algun moment de la setmana. “La psicòloga del servei ens va ajudar a encaixar amb una família. Vaig estar encantadíssima amb ells i el meu fill els hi va agafar molta estima, no vaig tenir cap por”, diu la Noemí.

Famílies d’acollida (per una estona)

Algunes tardes a la setmana, la Julia Macher recollia la Mariana a l’escola bressol, la duia a casa seva, la feia jugar i li donava menjar amb el seu fill Daniel i, al vespre, tornava la nena a la seva mare. “La mare de la Mariana estava sola i havia de treballar a les tardes, així que vam establir aquesta col·laboració de forma regular”, explica la Julia.

Macher és una de les voluntàries del banc de col·laboradores, on actualment hi ha 92 famílies. Va conèixer el servei quan va posar-se en contacte amb l’ajuntament oferint-se com a voluntària per acollir refugiats. Com que semblava que els refugiats no arribaven a la ciutat, li van proposar formar part de l’SFC. “Vaig veure que era un voluntariat que podia adaptar a la meva forma de vida”, diu la Julia, que treballa de periodista freelance per mitjans alemanys.

I és que al SFC les col·laboracions van des de compartir una tarda a la setmana amb un infant fins a endur-se’l de vacances. “Quan estic amb el nen o la nena sé que no sóc la seva mare, sinó una figura com la veïna o una tieta segona que fa un suport puntual”, explica la Julia. “Si aquell dia anem al parc o al supermercat hi anem tots junts. No hi ha gaires canvis respecte al que fem normalment amb el meu fill, només intentem que sigui apte per l’edat de l’infant”, afegeix.

Cal entendre que, tal com explica la Noemí, “és diferent que un cangur”, ja que l’infant s’integra en la rutina de la família col·laboradora. “Amb les famílies el meu fill ha anat al mercat, a veure partits de futbol i fins a tot de càmping o a una granja”, explica la Noemí. “Va ser molt curiós perquè ell no havia vist mai un pollastre viu, i després em va demanar si en podíem tenir a casa!”, diu rient.

La Julia és una de les voluntàries del Servei de Famílies Col·laboradores | Foto: Victòria Oliveres

El Servei de Famílies Col·laboradores, creat fa uns 35 anys, té la voluntat d'”afavorir el suport mutu i la col·laboració entre veïns i veïnes de la ciutat, superant el model vertical tradicional de les administracions”, diu Laura Pérez, tinenta d’alcaldia de Drets Socials de l’Ajuntament de Barcelona. “Creiem que l’Ajuntament no només ha d’oferir serveis i prestacions, sinó també afavorir la col·laboració ciutadana per resoldre problemes socials i dificultats”, afegeix la regidora. Dins el banc de famílies que hi col·laboren hi ha persones tan diverses com les veïnes de la ciutat: n’hi ha que viuen soles, famílies amb fills i sense, gent jove, de mitjana edat o gran, joves que comparteixen pis…

Les col·laboracions poden durar, com a màxim, sis mesos, i això pot frustrar els vincles que es generen entre les famílies. “Abans de començar, amb la meva parella teníem por d’involucrar-nos massa emocionalment, pensàvem que potser no voldríem que l’infant marxés de la nostra família”, explica la Julia. Tot això, per sort, no els hi ha passat, ja que des del servei valoren primer les famílies mitjançant un estudi psicosocial i durant la col·laboració els fan seguiment perquè no ofereixin més del compte. A més, per la Julia, també ha sigut important tenir clar que “hi ha mil maneres d’educar un infant i qualsevol d’elles pot ser la correcta en certes circumstàncies”.

Per a les famílies i els infants que es beneficien del servei també pot ser difícil finalitzar una col·laboració. “A mi em va costar i crec que al meu fill també. En aquella família ja has dipositat una confiança i penses, a veure si amb la propera persona també aconseguim aquest vincle…”, explica la Noemí. Encara que la relació dins el servei s’acabi, però, moltes famílies segueixen en contacte després. “El meu fill, quan els anem a visitar, se sent com si fos a casa seva. Tenim molt bona relació”, afegeix.

Col·laborar amb les mares del centre penitenciari

“La col·laboració que vam fer durant més temps va ser amb un nen d’un any que vivia amb la seva mare al centre penitenciari de Wad Ras, al Poblenou. Jo visc a la vora i suposo que per això també ens van emparellar. El recollíem cada dos caps de setmana i vam estar amb ell fins que la seva mare va obtenir el tercer grau”, explica la Julia.

La seva relació va ser tan bona que encara ara la Julia cuida aquest nen quan la seva mare treballa de cambrera a les nits. També comparteixen celebracions, com la festa d’aniversari de l’infant que ja viu fora de Wad Ras. “Barcelona és una ciutat molt diversa i gràcies a això, de cop se t’obra la finestra d’un món que desconeixies, perquè cadascú viu a la seva bombolla, i veus un aniversari diferent dels que normalment conviden el teu fill”, diu Macher.

No és l’única vegada que la Julia ha acollit un infant del centre penitenciari. “Vam estar amb una nena d’una altra mare del centre durant una temporada. La portàvem a la platja i vam viure experiències molt boniques quan la nena entrava en contacte amb l’aigua del mar per primera vegada”, diu la periodista. “Va ser un moment en què vaig pensar que la vida és molt injusta, perquè tot i que era bonic per mi, segurament no era la persona a qui li tocaria viure-ho”, explica.

Serveix per “relaxar una situació d’estrès que tots coneixem”

“Quan va néixer el meu fill, la meva parella treballava a Alemanya entre setmana. Els meus pares també viuen allà i la meva sogra a les Canàries, així que tot i que tenia amics aquí i vaig trobar un cangur, notava que feia falta una xarxa que jo no tenia. I això que jo estava en una situació força privilegiada perquè tenia una feina flexible, però m’imaginava com de dur podia ser si no tenies una situació laboral com la meva”, diu Macher.

Aquesta empatia amb la situació de persones com la Noemí, o d’altres que tenen dificultats per motius de conciliació laboral, formatius, de salut física o psicològica, va ser el que va empènyer a la Julia a fer-se col·laboradora. Segons ella, sentia que estaba “relaxant una situació d’estrès que tots coneixem”.

La Julia també va pensar que seria un aprenentatge pel seu fill veure que “la seva és només una forma de vida entre moltes de diferents i vàlides per igual”. I així ha sigut. Per exemple, quan col·laboraven amb les mares de Wad Ras, al seu fill li feia molta por el centre penitenciari perquè era un lloc desconegut per ell. “A la nit em preguntava com era la presó, si hi vivien en gàbies…”, explica Macher. Però en canvi, no pensava en les internes com a persones “dolentes”, com li deien els seus companys d’escola, ja que des del seu punt de vista qui vivia a la presó era la mare del nen amb qui passaven el cap de setmana.

Fer créixer la col·laboració entre les barcelonines

L’any 2018 el Servei de Famílies Col·laboradores va rebre 156 demandes i es van poder atendre 65 infants, la majoria d’ells de famílies monomarentals. Per poder donar més cobertura a les demandes, el servei està obert a noves col·laboradores, que després s’intenten “encaixar a mida” amb les famílies que demanen el servei.

La prioritat del SFC és que les col·laboracions siguin de proximitat, ja que “això suposa la vinculació i ajuda mútua de persones que formen part d’un mateix teixit social”, expliquen des del servei. Per això, tot i que el requeriment principal és que els voluntaris visquin a la ciutat de Barcelona o rodalia, que és on s’ofereix el servei, es busca que provinguin de tots els districtes de la ciutat per donar cobertura a totes les famílies que ho necessitin.

 

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*