ENTREVISTA ABD AL MALIK | RAPER I ESCRIPTOR FRANCÈS

“Europa radicalitza els joves musulmans”

El raper i escriptor francès d'origen congolés Abd al Malik afirma que la seva història, que explica al seu art, podria ser la de qualsevol altre. Una història d'exclusió econòmica, política i social dels migrats, que alhora reivindica la identitat diversa de França i Europa

Neus Molina
 
 
 
Abd al Malik

Abd al Malik

Raper i escriptor francès d’origen congolès, Abd al Malik va créixer a Neuhof, un dels barris més conflictius de la perifèria d’Estrasburg. La seva música s’acosta al rap més primigeni, que barreja amb jazz, chanson française i amb slams de poesia. Darrerament s’ha endinsat al món del techno gràcies a Laurent Garnier. En les seves lletres i en les seves intervencions públiques Malik reivindica la identitat diversa de França i d’Europa.

En el seu primer film Qu’Allah benisse la France! (Que Al·là beneeixi a França!) explica l’exclusió econòmica, política i social d’un nen migrant que creix en la perifèria d’una ciutat francesa

La pel·lícula Qu’Allah bénisse la France! (Que Al·là beneeixi França!), que vas presentar al festival Cinemigrante de Barcelona, és una adaptació de la teva primera novel·la de caràcter autobiogràfic. T’expresses en diferents formats: música, literatura, cinema. En quin espai et sents més còmode?

Estic còmode en els tres espais perquè al final sempre dic la mateixa cosa en formats diferents. El missatge és igual.

I quin és aquest missatge?

Al llibre i a la pel·lícula explico les dificultats dels fills de la immigració que creixen en la perifèria d’una ciutat francesa i europea com Estrasburg. I com enmig de la pobresa, l’exclusió, la delinqüència i la convivència entre religions a poc a poc anem trobant el nostre lloc. El missatge, al final és que tots i totes, homes, dones, el que tenim en comú és la humanitat.

El teu lloc, en el context de la perifèria d’Estrasburg, el vas trobar gràcies a la música i també gràcies a la religió?

El que faig a la pel·lícula és explicar la meva història que podria ser la de qualsevol altre. Una història d’un nen que pateix exclusió econòmica, política i social. Jo vaig créixer amb la meva mare i dos germans i com que era molt bon alumne vaig poder estudiar en una escola privada catòlica, on era l’únic nen negre. Però, quan tornava al meu barri, robava carteres amb els seus amics, venia haixix i em ficava en embolics. Vaig veure com amics meus anaven a la presó, com altres morien de sobredosis. Sent un adolescent em vaig acostar a la mesquita del barri buscant consol. Entre la delinqüència, el rap i l’islam vaig anar trobar el meu camí.

En aquesta Europa sovint excloent amb la diversitat, la religió acaba vehiculant comunitats, però pot ser també un focus de radicalització i integrisme?

Per mi ni la multiculturalitat europea ni la laïcitat ens han d’apartar de l’espiritualitat.

El problema del radicalisme islàmic ve quan els joves fills o néts de migrants no se senten inclosos en aquesta Europa que se suposa que ha de ser plural. Així, les mesquites són espais on els nois senten que són acceptats tal com són. El radicalisme no es produeix en els països d’origen sinó a Europa. És Europa qui radicalitza aquest jovent, a aquests joves musulmans que no se senten partícips. A Espanya o a França no se’ls hi dius” sou espanyols o sou francesos”, són ciutadans de segona, quan ells són i es volen sentir d’aquí, no del lloc d’on provenen les seves famílies.

La solució passa per un canvi de polítiques migratòries?

Per mi la clau és l’educació per entendre que l’Islam és una religió de pau i respecte. El que es considera islam és una construcció feta per Occident. Una religió plena d’odi i de ressentits, i no és així.

Com s’integren les diversitats en l’educació nacional francesa?

L’educació francesa, en teoria, està basada en la multiculturalitat, en la laïcitat i el republicanisme. El problema és que durant aquests anys les administracions no han sigut conscients de les problemàtiques derivades de la construcció de la identitat nacional en un context global. Fins fa poc els fluxos de migracions cap a França eren des d’Itàlia, Espanya, Països de l’Est… i hi havia una certa homogeneïtat: els migrants eren blancs i cristians. Ara, els que vénen del sud, de les antigues colònies són diversos. Caldrà veure si França sap respectar o no aquesta multiculturalitat. El cert és que fins ara la integració no ha estat positiva i és un problema en l’àmbit europeu i la solució haurà de ser europea i conjunta.

La comunitat musulmana a França està tenint problemes per trobar la seva identitat?

No només la comunitat musulmana. Són totes les comunitats que no són francoeuropeas. Aquest conflicte es manifesta en l’exterior, però en realitat radica a l’interior de cada individu. Si un no té una idea clara de qui és o on es troba, tampoc pot tenir clar què és veritablement l’Islam, o França, o les qüestions polítiques que li interessen. Tots els conflictes, fins i tot terrorisme, tenen a veure amb desajustaments interns.

 

La teva pel·lícula, has dit en més d’una ocasió que és una continuïtat de La Haine, filmada l’any 1995, han canviat algunes de les problemàtiques que mostrava el film de Kassovitz ?

El film podria continuar a La Haine afegint noves complexitats com la convivència interreligiosa a les ciutats. El problema no ha canviat i ha anat a pitjor. La solució l’hem de buscar en l’educació i la pau.

Crec que a França o fora d’ella, amb la globalització hi ha una qüestió lligada a la identitat. I la qüestió dels migrants travessa la qüestió de la identitat. Què és ser francès l’any 2018? Les reflexions filosòfiques sobre la vida en comunitat, sobre la cultura, sobre la identitat, avui són vitals.. Des del moment en què una societat creu que hi ha ciutadans de primera i de segona, que alguns tenen menys legitimitat, ja hi ha un problema. És un problema d’identitat, perquè si un creu que la identitat francesa no es basa en el color de pell, en el gènere, sinó en una filosofia comuna, llavors podem considerar que els ciutadans són tots iguals. Però el color de pell, el gènere o la posició socioeconòmica, afecten la nostra manera de veure les coses.

I això pot agreujar-se encara més.

En el teu cas a partir de la música i l’art has anat formulant una identitat on barreges referents francòfons com Jacques Brel amb música congolesa i africana.

Quan penso en la meva identitat penso en un arbre: les arrels són congoleses, però el meu tronc, les meves branques i els meus fruits són francesos, són europeus.

Això no vol dir que jo sigui meitat això, meitat allò: la meva identitat és global però està nodrida per les meves arrels. La identitat un la construeix amb el que fa i és, i també pels seus ancestres. Però no hi ha oposició, no hi ha separació.

L’any 2008, va ser condecorat amb l’Ordre de les Arts i les Lletres de França, un reconeixement que tenen artistes com David Bowie, Daft Punk o Jorge Luis Borges. Amb el disc L’art o la revolta, t’has erigit com un símbol de la França de la diversitat. Creus que la institució et vol convertir en un producte mainstream per retratar la multiculturalitat?

Jo sóc un rebel que fa la revolta i la meva revolució ara mateix és dir “t’estimo”. Jo estimo el meu país, estimo França i estimo Europa. Com artista treballo amb l’imaginari i quan en el futur algú li demani a un nen que dibuixi a un europeu i em dibuixi a mi ho hauré aconseguit. Ser europeu no té res a veure amb el color de la pell o la religió. És estar en cohesió amb una sèrie de valors democràtics.

Les pel·lícules sobre barris marginals tenen un component pedagògic o són una aproximació perquè les classes mitjanes-altes coneguin altres realitats, però des de lluny?

Jo sóc un artista i celebro l’individu. Fins ara eren els altres que explicaven la nostra història i parlaven de nosaltres com una tribu. La meva idea és recuperar la meva història. Recuperar la narració de la seva història des de dins, explicar-nos, dir la veritat i treure la marginalitat, l’efecte tribu. Vaig decidir portar la història a la pantalla per la seva capacitat d’humanitzar les problemàtiques socials.

I com La Haine ho fas en blanc i negre.

Sí, va ser Mathieu Kassovitz, el director de La Haine qui em va suggerir el blanc i negre. A més a més jo sóc un enamorat del neorealisme italià i penso que el blanc i negre subratlla les emocions i posa un filtre atemporal a la història.

Com en els films de Pasolini els teus actors també són gent del carrer.

Sí, solament els protagonistes principals, interpretats per Marc Zinga, Sabrina Ouazani i Mireille Perrier, són actors professionals. Volia mostrar els barris marginals des de dins, sense els prejudicis amb què sovint estan esquitxades les ficcions sobre la vida als marges.

Ets un altaveu per la denúncia?

La meva funció com artista és donar veu als qui no la tenen.

 L’art és polític?

Art i política és un pleonasme

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*