Esterilització forçosa de dones amb discapacitat, protecció o violència?

Cada any, un centenar de dones amb discapacitat són esterilitzades a Espanya amb autorització judicial i per tant sense necessitat de comptar amb el seu consentiment. “A banda de ser una vulneració flagrant del dret d’una persona tampoc l’estàs ajudant, perquè evitant-li un embaràs no li evites un abús o una violació; al contrari, la ignorància les fa més vulnerables”, opinen des de Down Catalunya

Víctor Saura
 
 
 
Un grup de joves amb discapacitat, de festa | Down Catalunya

Un grup de joves amb discapacitat, de festa | Down Catalunya

Cada any, a Espanya, hi ha al voltant d’un centenar de nenes i dones amb discapacitat que són esterilitzades amb autorització judicial, segons dades del Consell General del Poder Judicial citades pel Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat (CERMI). Això succeeix quan prèviament o al mateix moment han estat incapacitades per un jutge, a petició de les seves famílies, per la qual cosa el seu tutor legal pot prendre aquesta decisió sense necessitat d’informar-ne a la persona. Afecta en especial a dones amb discapacitat intel·lectual, però també amb trastorns mentals. A banda d’aquestes, hi ha també un nombre indeterminat de dones amb discapacitat (i algun home) que també són esterilitzades però sense sentència judicial, ja que abans han signat un consentiment pel qual se suposa que entenen i accepten el motiu de la intervenció quirúrgica.

Les organitzacions que donen suport a les persones amb discapacitat estan començant a trencar el silenci que pesa sobre aquesta qüestió, així com a exigir reformes legals. La setmana passada, la Fundación CERMI Mujeres va presentar un informe al voltant del que, segons defensen, s’ha de definir com a “esterilització forçosa”, i per tant deixar d’usar eufemismes com “no consensuada”, “involuntària” o “no terapèutica”. Per aquesta fundació, “amb indiferència que sigui una decisió judicial”, mentre l’esterilització no compti amb el consentiment informat de qui la patirà, “sempre serà forçada i per tant inadmissible”.

Si l’esterilització sense consentiment està regulada per llei òbviament es deu al fet que s’entén com una mesura de protecció de la persona amb discapacitat. Però no ho veuen així les organitzacions socials. “Lluny de ser una mesura de protecció i benestar de les dones, l’esterilització forçosa pot augmentar la situació de vulnerabilitat de les nenes, adolescents o dones adultes amb discapacitat davant d’abusos sexuals”, diu CERMI Mujeres, “ja que l’embaràs a vegades és l’única senyal” que ajuda a detectar un abús sexual.

Per la seva banda, el COCARMI (homòleg català del CERMI) també va emetre un comunicat fa uns dies en el que anava un pas més enllà: “L’esterilització forçosa de nenes i dones amb discapacitat és injustificable i inadmissible perquè atempta contra els drets humans fonamentals (…) és contrari al dret a decidir sobre la pròpia salut, sexualitat i reproducció i és una forma de violència que s’ha d’erradicar”. Aquestes entitats defensen que l’esterilització hauria d’estar prohibida en tots els casos (tret de risc vital) per a menors d’edat, i que a partir dels 18 anys hauria d’estar prohibida la que anomenen “forçosa”, és a dir, aquella que es realitza sense consentiment informat. Demanen també, en línia amb l’European Disability Forum, que els països de la UE haurien de considerar l’esterilització no consentida com una forma de violència contra les dones i per tant tipificar-la com a delicte al Codi Penal.

“El que faries per qualsevol filla”

“A banda de ser una vulneració flagrant del dret d’una persona, tampoc l’estàs ajudant, perquè evitant-li un embaràs no li evites un abús o una violació; al contrari, la ignorància les fa més vulnerables”. Així opina Pilar Sanjuán, presidenta de Down Catalunya, la coordinadora d’entitats catalanes que donen suport a les persones amb síndrome de Down. En el cas de les relacions consentides, afegeix, “el que cal és prendre les mateixes mesures que prendries per una altra filla: primer educació, i si el que vols és un mètode anticonceptiu, cal anar al ginecòleg per veure quin seria el més indicat, però sempre parlant-ho amb la persona”.

Les persones amb discapacitat intel·lectual senten els mateixos desitjos sexuals que qualsevol altra persona, i poden tenir també el desig de ser pares, “per això l’important en aquest àmbit és educar, treballar amb ells l’afectivitat i la sexualitat, que entenguin quines són les responsabilitats que van associades a tenir un fill”, afirma Sanjuán. En el cas de la síndrome de Down, hi ha molt pocs casos al món de maternitat o paternitat, però no és un fet tan inusual en el cas de dones amb intel·ligència límit. CERMI Mujeres ha exposat alguns exemples de dones amb discapacitat intel·lectual lleugera que han tingut fills amb un coeficient intel·lectual estàndard. Seria la prova, asseguren, que és fals que l’esterilització forçosa es pugui justificar per la pretesa incapacitat d’una dona amb discapacitat intel·lectual a ser mare. Aquesta, afirmen, és una justificació “basada en plantejaments eugenèsics”, per la falsa creença que una dona amb discapacitat donarà a llum a un bebè “amb defectes genètics”.

L’advocat Jordi Durà, pare d’una jove amb síndrome de Down i vocal de famílies a la junta directiva de Dincat (Discapacitat Intel·lectual de Catalunya), considera també que cal posar l’accent en l’educació i en capacitar les persones perquè puguin decidir sobre tot allò que afecti les seves vides. “La major part de les persones amb discapacitat intel·lectual tenen opinió i poden entendre perfectament tot el que se’ls hi expliqui amb procediments clars i adaptats a elles i, per descomptat, el que fa referència a la seva sexualitat i forma de desenvolupar-la, i per tant el que demanem des de Dincat és que la societat creï aquells suports que facin falta perquè l’opinió de totes les persones sigui escoltada i respectada, i com diu l’eslògan res sobre nosaltres sense nosaltres”. Sense perdre de vista, afegeix, “que poden haver-hi casos en què això sigui impossible, perquè la discapacitat és molt profunda. Per això, cada cas ha de tractar-se individualment i valorar les circumstàncies concurrents en cada persona en concret”.

Quina via té més garanties?

Durà és advocat civilista i ha portat diversos casos d’incapacitació i ha estudiat i tractat el tema de l’esterilització. En la seva opinió, el procediment judicial “en principi té totes les garanties perquè no es cometin arbitrarietats. Tant és així que l’article 156 del Codi Penal tipifica com a delicte l’esterilització de les persones amb discapacitat quan és sense el seu consentiment vàlid i efectiu, i prèvia autorització judicial”.  Per demanar l’esterilització d’una persona amb discapacitat, explica, “hi ha d’haver, prèviament, una sentència d’incapacitat ferma, que determini clarament que hi ha una absència total de la capacitat d’autonomia i d’iniciativa pròpia i que la discapacitat de la persona l’impedeix comprendre els aspectes bàsics de la sexualitat”.

A partir d’aquí, el procés per obtenir l’autorització judicial pot ser iniciat pels representants legals de la persona incapacitada: és a dir, els pares (que tinguin la pàtria potestat rehabilitada o prorrogada) o els tutors, els quals han de fonamentar la sol·licitud en informes d’especialistes (psicòlegs i ginecòlegs o uròlegs), que es referiran tant a la condició intel·lectual com a qualsevol circumstància de salut que pot aconsellar o desaconsellar l’esterilització. “Una altra garantia –afegeix Durà–, és la intervenció del Ministeri Fiscal, el qual emet un dictamen que pot coincidir o no amb la sol·licitud formulada, si bé tant aquest com els aportats amb la demanda inicial no són vinculants pel jutge, que resoldrà segons el seu criteri, per la qual cosa també recorrerà als tràmits de l’exploració judicial i forense de la persona que li permetin formar-se una opinió real sobre la conveniència o no d’autoritzar la intervenció”. Per tant, conclou, “l’esterilització és una excepció, i el que s’ha de procurar és que ningú escolli per la persona que pensem que no té prou capacitat de decidir per sí mateixa”.

Durà i Sanjuán recorden que l’esterilització atempta contra els principis de la Convenció Sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, aprovada per Nacions Unides l’any 2006 i ratificada per Espanya dos anys després. Per començar, allà on es diu que les persones amb discapacitat tenen dret a expressar la seva opinió lliurement sobre totes les qüestions que els afectin. Però encara més en l’article 23.1, on es diu específicament que han de tenir dret a “mantenir la seva fertilitat, en igual de condicions que els altres”.

Amb tot, cada circumstància és única i intransferible. “Jo no m’atreviria a jutjar ningú que hagués optat per l’esterilització, perquè jo mateixa em vaig plantejar esterilitzar la meva germana, però al final no ho vaig fer”. Qui explica això és la germana gran i tutora legal d’una noia amb discapacitat intel·lectual d’uns 30 anys, viuen soles perquè els pares van morir i disposen de pocs recursos econòmics. “La meva germana és molt autònoma, els dissabtes al vespre surt amb els seus amics, evidentment que en algun moment m’he plantejat com ens ho faríem si es quedés embarassada”, comenta.

Tant Durà com Sanjuán admeten que hi ha una boira encara més espessa sobre els altres tipus d’esterilitzacions, és a dir, les terapèutiques que compten amb el consentiment informat de la persona, ja que no cal passar per un jutge, i per tant no hi ha garanties que no sigui un consentiment enganyat. A tots dos en alguna ocasió els han arribat notícies d’esterilitzacions fetes per aquesta via directa. “No seria l’habitual, però aquestes coses passen. Uns pares que, amb l’ànim de la protecció, li diuen a la seva filla que l’operaran d’una apendicitis i llavors firma, i després no és una apendicitis, i possiblement mai no sabrà que l’han esterilitzat”, comenta Sanjuán.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*