Oriol Bartomeus, doctor en Ciència Política i autor de “El terratrèmol silenciós”

“Estem creant una societat de fanàtics que viuen feliços en bombolles segellades”

Parlem amb Oriol Bartomeus, doctor en Ciència Política. Del relleu generacional i de la seva influència en la transformació electoral a Catalunya és del que parla al seu llibre recent: 'El terratrèmol silenciós´ (Eumo Editorial).

Siscu Baiges
 
 
 

El doctor en Ciència Política per la Universitat Autònoma de Barcelona Oriol Bartomeus va néixer el 1971. Per tant, pertany pels pèls a la generació del ‘desarrollo’ espanyol, que va néixer els anys seixanta. Segurament caldria encabir-lo, però, en la generació dels ‘ciutadans nous’, els que es van formar en la democràcia que va arribar després de la mort del dictador Francisco Franco, l’any 1975. Del relleu generacional i de la seva influència en la transformació electoral a Catalunya és del que parla al seu llibre recent: ‘El terratrèmol silenciós´(Eumo Editorial).

En què consisteix el ‘terratrèmol silenciós’ que dóna títol al seu llibre?

Consisteix en una transformació profunda del cens electoral a Catalunya que s’ha anat produint de mica en mica, dia a dia, i, precisament per això, no ens hem adonat fins que l’hem tingut al damunt. A Catalunya moren cada dia 150 persones de mitjana. En els darrers quaranta anys han mort dos milions de persones i han nascut i s’han incorporat al cens uns dos milions i mig. Si mirem com era la societat catalana l’any 1977 o el 1978 i com és ara, trobem que una tercera part del cens electoral d’aleshores ja no existeix i que un 40% del cens electoral actual no hi era el 1978. Això suposa una gran transformació de la composició humana del cens electoral, de la societat catalana. Perquè s’han transformat tant el vot, els partits? Els dos milions de persones que s’han mort representaven una època que ha quedat enrere. Amb els que s’han anat incorporant al cens entrem en una època diferent, molt diferent. Aquest canvi no només provoca un canvi numèric sinó de mentalitat, de concepció, d’idees, d’experiències vitals… El fet de néixer en un moment històric concret et dóna un perfil humà, social, polític, diferent del que tindrien si t’haguessis socialitzat en un altre període.

Parla de quatre generacions: la de la guerra civil, la de la post-guerra, la del ‘desarrollo’ o ‘baby boom’ i la de la democràcia. Quina predomina ara?

La de la post-guerra. Una generació és dominant per dos motius. Un, per la seva magnitud. Les generacions més grans tendeixen a imposar els seus perfils. Però també per la posició vital. Les generacions dominen socialment quan tenen entre 35 i 55 anys. La generació de la post-guerra té una posició dominant molt llarga perquè arriba al domini, al poder quan encara és molt jove. És la que fa la transició, la que està en la lluita clandestina, la primera que arriba a la universitat de manera substancial. Envia a la jubilació d’una manera avançada la generació que va viure la guerra civil i s’ha mantingut fins ara en els ponts de comandament polític, econòmic i social. Simbolitza el sistema polític actual. Perquè ara tenim la sensació que el sistema del 78 està patint una fatiga de materials? En part, perquè tots els sistemes envelleixen i declinen i també per una qüestió humana: la generació que ha encarnat aquest sistema està passant a retiro. La gent més jove d’aquesta generació frega a hores d’ara els 68 anys. La gran massa generacional de la post-guerra, els nascuts entre els 40 i els 60, s’han jubilat, estan deixant els llocs de comandament i estan sent substituïts per la generació del desarrollo, que es va trobar feta la transició. Durant la transició són nens. Els manca el lligam emocional amb el període de l’última dècada del franquisme i la transició.

Aquest relleu generacional ajuda a explicar perquè el panorama polític català ha canviat tant i ha deixat de ser un model pràcticament bipartidista entre CiU i PSC?

Sí. Si mirem l’estructura de vot de Convergència veiem que és una estructura generacional gairebé perfecta. L’afebliment del suport a Convergència no es produeix tant per la desafecció dels seus votants sinó pel seu envelliment i mort. A cada generació que passa, Convergència té un suport més afeblit. La que li dóna més suport és la de la guerra civil i en va perdent en les següents. Té una inèrcia generacional negativa. A cada nova generació va perdent un graó. A Esquerra li passa el contrari. Té una estructura generacional positiva. A cada nova generació creix el seu suport. La tendència inercial d’Esquerra és a créixer a mesura que es va produint el relleu generacional. En el cas dels socialistes hi ha, en part, l’efecte de pèrdua de suport a mesura que es van produint els relleus generacionals, però, a més, hi ha un afebliment generalitzat, sobretot a partir del 2010, 2011, quan comença la crisi econòmica, el debat de l’Estatut,…. Aleshores perden la centralitat.

S’ha acabat el temps en què CiU guanyava les eleccions al Parlament de Catalunya i els socialistes les municipals i les generals espanyoles

S’ha acabat. En part, pel relleu generacional. En el cas d’Esquerra Republicana és bastant evident. Es veu als pobles de l’interior, lluny de l’Àrea Metropolitana, on aquest efecte queda molt tapat. Els resultats electorals mostren que Esquerra pren primer el relleu dels socialistes com alternativa a Convergència i després pren a Convergència el paper dominant. En les últimes eleccions, hi ha hagut un canvi de la lògica tradicional de partits dominants. Abans hi havia un esquema molt estable on els socialistes guanyaven les eleccions municipals i generals i Convergència guanyava les autonòmiques. Ara tenim un sistema molt menys estable en el qual entren més partits i el que guanya les eleccions no ho fa amb la força que ho feien Convergència i el PSC en el seu moment.

Els partits estan molt més junts. No hi ha un gran partit i després partits petits sinó molts partits mitjans que es disputen la victòria per un marge escàs de vots. El consum televisiu i els resultats electorals tenen un patró similar. Venim d’una època on hi havia una limitada oferta televisiva i on la cadena principal obtenia un share molt alt. Això passava també amb els resultats electorals. Hi havia majories absolutes. Ara cada cop hi ha més televisions i l’audiència està més esmicolada. Hi ha poques televisions que obtinguin el 30% o el 40%. Més aviat estan entre el 15% i el 20%. Això també passa en el camp electoral. Cada cop hi ha menys partits entre el 30% i el 40% dels vots i més entre un 15%, un 20% o un 25%. Un partit pot guanyar les eleccions amb el 25% dels vots.

També semblen superats els temps en què a les eleccions al Parlament de Catalunya hi havia molta menys participació que a les generals i les municipals

Això es deu més aviat a la conjuntura actual. En les eleccions del 2012, especialment la del 2015 i sobretot el 21-D del 2017 hi ha hagut una gran mobilització en base a dues voluntats: la de proclamar la independència i la d’evitar que hi hagi una majoria que ho faci. Això ha mobilitzat de manera molt acusada el cens electoral fins l’extrem que la participació a les eleccions autonòmiques ha estat superior a la de les generals. És un element de conjuntura que s’explica per la tensió d’aquestes convocatòries concretes. Són unes eleccions que podríem dir crítiques. No sabem què passarà quan tot això es matisi i la tensió, possiblement, baixi. La mobilització, la participació, l’abstenció a les eleccions ha deixat de tenir un patró estable. La gent és capaç de participar en unes eleccions amb molta força i sis mesos després no fer-ho en una altra convocatòria electoral. Podem passar del màxim al mínim de participació en qüestió de mesos. El votant de les noves generacions té una capacitat molt forta d’enganxar-se i desenganxar-se del procés electoral. A les generacions antigues si que hi havia oscil·lacions entre la participació i l’abstenció però eren més regulars i de menor dimensió. Ara tenim unes oscil·lacions molt grans en un espai temporal molt curt. Això provoca que davant de qualsevol elecció sigui impossible saber si la gent participarà o no. Depèn de la tensió que percebi en aquestes eleccions.

En l’augment del suport a l’independentisme dels darrers anys ha pesat més el relleu generacional o la sentència del Tribunal Constitucional sobre el nou Estat de Catalunya?

Amb l’independentisme hi ha una cosa molt curiosa des del punt de vista científic. La preferència per la independència era un element molt generacional. A cada nova generació hi havia més independentistes. La inèrcia de relleu generacional anunciava que l’independentisme aniria creixent de mica en mica a mesura que les noves generacions es fessin més fortes en el cens i les velles anessin desapareixent. Això és cert fins l’any 2012, més o menys. La reacció a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut fa créixer l’independentisme i afebleix però no trenca la lògica generacional. El 2012, però, l’independentisme creix principalment i de forma abrupta i molt forta en les generacions més antigues. I això sembla ser que es deu al canvi de posició de CDC. Quan abandona la seva posició nacionalista històrica i es torna independentista hi arrossega tot el seu electorat. Com que té un electorat generacionalment d’edat avançada, al contrari del que havia passat històricament, a partir de 2012, la generació que es mostra més procliu a l’independentisme és la de la guerra civil. La lògica generacional de l’independentisme s’elimina. A hores d’ara, no es veu una lògica generacional en l’independentisme com sí que s’hi veia abans del procés. Ara els més independentistes són la gent més gran.

Diu al llibre que els partits no poden fiar-se gaire del seu sol electoral, que els nous electors fluctuen molt ara. Pot això afectar també el suport a l’independentisme, en un sentit o en un altre?

Per les generacions noves el canvi és positiu. No són especialment coherents ni consideren que la coherència sigui alguna cosa positiva. Jo parlo dels “fanàtics efímers”. Les generacions noves són més dures en els seus posicionaments, extremes si volem, però duren poc. Pots tornar-te independentista però, de la mateixa manera que t’hi has tornat i tens una posició molt forta sobre aquest tema o un altre, si varia la conjuntura deixes de ser-ho. Ets fanàtic durant uns anys i després no sé si et tornes fanàtic d’una altra cosa o caus en l’espai de la moderació. Estem en una societat més tensa, de posicions més dures, però amb una capacitat de canvi, d’opinió, d’opció, de vot, on tot és més volàtil.

Estàvem acostumats a escoltar que els joves són d’esquerres i es fan de dretes amb el pas dels anys. Podem dir el mateix de l’independentisme juvenil?

Depèn del moment que et toqui viure. Se sol dir que els joves són molt radicals i que quan assoleixen una certa posició es moderen, però hem vist com una gran proporció de gent gran ha modificat la seva posició política i l’ha fet molt extrema en els darrers anys. La moderació sembla que no és una característica dels vells. El que hi ha hagut és una resposta dels individus a la conjuntura. Els paràmetres de la conjuntura s’han modificat i els individus han canviat la seva posició en funció de la nova, la qual cosa vol dir que si canvia en el tema independentista potser també es produirà aquest evolució.

Què diuen els estudis d’opinió sobre la relació entre ser d’esquerres i independentista? És contradictori? És pot ser d’esquerres i independentista però no d’esquerres i nacionalista, com sostenen alguns?

Hi ha un error òptic en això. L’independentisme i el nacionalisme català s’han relacionat històricament amb l’esquerra. Bàsicament, perquè des del segle XVIII el nacionalisme espanyol ha estat conservador, de dretes, i els nacionalismes perifèrics –fins i tot el del PNB al País Basc- s’han considerat com a progressistes, perquè formaven part de la coalició progressista històrica que va unir l’esquerra i els partits perifèrics. Hi ha una miopia que fa que quan algú es considera catalanista, nacionalista català o independentista tendeix a veure’s a ell mateix més a l’esquerra que un nacionalista espanyol. A les enquestes es veu, des dels anys vuitanta, com l’electorat català situa Convergència en una posició molt menys dretana que el Partit Popular, fins i tot en els moments que ambdós partits s’han coaligat, han governat junts o s’han entès políticament o parlamentàriament a Catalunya o a Madrid. El PP és concebut com un partit molt a la dreta mentre que a Convergència i CiU se’ls situava al centre. El mateix la passa a Ciutadans, que la majoria de l’electorat català el situa molt a la dreta. Es barregen dues coses. A Esquerra Republicana, malgrat que ha compartit i comparteix govern amb CDC i les seves organitzacions hereves, se la situa extraordinàriament a l’esquerra. En part pel propi del nom del partit. Hi ha aquest lligam estrany que fa que es pensi que si s’és independentista s’és d’esquerres. Per això costa tant als opositors a l’independentisme convèncer del missatge que un govern independentista pot ser de dretes. I per això li és tan fàcil a un govern independentista presentar-se com a gairebé socialdemòcrata encara que faci retallades socials.

Si es demana els catalans que es situïn ideològicament es decanten cap l’esquerra

Catalunya és més d’esquerres que Espanya perquè el pes de l’electorat urbà és més fort i sabem que l’electorat urbà és sempre més d’esquerres que l’electorat rural. Catalunya, per tant, com a territori industrial urbà, és més d’esquerres que la mitjana d’Espanya. Si separéssim Barcelona, l’àrea metropolitana i la Regió 1 trobaríem una Catalunya menys d’esquerres.

Quin paper han jugat els mitjans de comunicació –especialment TV3 i Catalunya Ràdio- en l’augment del suport a la causa independentista?

Un paper evident com a promotors-propagandistes d’una opció política, la qual cosa tampoc no és nou. Històricament, els mitjans de comunicació públics catalans han jugat un paper polític bastant favorable a la força governamental, sobretot en els anys dels governs Pujol i no tant en els dels governs d’esquerres. Els mitjans públics i algun mitjà privat han jugat un paper clar. En un món on els partits polítics tenen molt poca capacitat d’incidència directa sobre l’electorat i sempre estan mediatitzats pels mitjans de comunicació, la força d’aquests és molt important. En el cas català,a més, com que hi juga la llengua, la gran majoria de la ciutadania catalano-parlant només té una televisió a través de la qual informar-se, que és a TV3. La força que té, per tant, en aquesta part de la ciutadania és molt gran. I és evident que s’ha utilitzat políticament.

Els joves, però, ja no miren gaire la televisió. Ni TV3 ni d’altres cadenes. S’informen a través de les xarxes socials

A Catalunya i a tot arreu, ens estem trobant ara que la informació a través de les xarxes socials esmicola la societat i crea ‘societats bombolla’. Una mitjà de comunicació com TVE els anys 60 o 70 o TV3 els anys 80 o 90 estandaritza, homogeneïtza. Són mitjans de comunicació vistos per una gran majoria que, malgrat cadascú ho faci a casa seva, està compartint el mateix missatge. Alhora, però, apel·len a un públic bastant general i no poden ser molt radicals, ni definides ideològicament o comercialment. Amb la TDT ens trobem especialitzacions, amb interessos molt definits, en alguns cassos comercials i en d’altres ideològics. Les xarxes socials et permeten viure en un món on només reps informacions que t’agraden i que et retroalimenten en les teves posicions polítiques. Només coneixes les opinions que van en contra de les teves quan les veu ridiculitzades, criticades en un programa que t’agrada. La societat no és un continu sinó que està feta de grups tancats en una bombolla segellada on es troben persones que pensen totes igual i que no reben estímuls dels altres grups. La gent es toca però no inter-connecta. Estem creant una societat de fanàtics de cada bàndol, que viuen feliços en el seu món de fanàtics, on es retro-alimenten els uns als altres i s’informen tots amb les seves veritats i mentides. Cada cop és més difícil trobar espais de socialització, d’encontre, de pacte, on contrastar opinions amb gent que pensa diferent.

L’última generació, la de la democràcia, ha sofert un sistema educatiu “ensinistrador” que la decanta cap al nacionalisme, cap a l’independentisme?

No. Mirant les generacions s’observa el gran èxit de la immersió lingüística. Un dels elements que es veu més bé en les dades és que els membres de les dues últimes i especialment els nascuts a partir de 1976, són bilingües, dominen el català i el castellà, els entenen, els escriuen, els parlen. Pràcticament no hi ha diferències entre els joves vinguin de famílies catalano-parlants o castellano-parlants. És molt positiu, sobretot veient d’on veníem. A la generació de la post-guerra, que és quan arriba una gran quantitat de gent procedent de la resta d’Espanya, fins i tot els fills de pares nascuts a Catalunya tenen una capacitat d’escriure i llegir el català molt feble. El salt que s’ha fet en les dues generacions següents és brutal. La idea de ‘un sol poble’, d’una societat en la qual els seus membres són completament hàbils en les dues llengües és realitat a partir dels nascuts el 1976. Aquest és el gran resultat de l’escola catalana i de la immersió lingüística. No es veu que els joves educats en l’escola catalana tinguin una fal·lera independentista o nacionalista especial.

Situa en l’any 2030 el moment en què la generació formada en democràcia serà dominant. Com s’imagina aquesta Catalunya a dotze anys vista?

Serà una Catalunya molt més volàtil, on segurament ens trobarem amb forces polítiques diferents de les actuals. Espero que sigui una Catalunya que hagi fet una nova connexió. La política té una part de lligam emocional. Un s’hi lliga perquè l’emociona, perquè l’atrapa. Això no em sembla dolent. Els anys 60 i 70 van ser de comunió entre la política i la ciutadania i en va néixer una generació, la de la post-guerra, que és política, amb valors democràtics que malauradament no ha sabut transmetre a les generacions següents. Les noves generacions no tenen connexió emocional amb la política perquè no han viscut aquest moment de connexió. Espero que aquestes noves generacions, en algun moment d’ara al 2030, tinguin aquest moment de connexió i es creïn forces polítiques que en siguin l’expressió. La transició democràtica, la recuperació de l’autogovern ha durat quaranta anys, que han estat molt positius, però ara cal tornar a connectar, fer una cosa nova que duri quaranta anys més. En part, el triomf de l’independentisme entre un sector de la població es deu a que els ha proposta una connexió emocional i sentimental nova. El problema és que és una part de la població i exclou molt explícitament tota una altra part. El país sobreviurà si aquesta connexió es pot fer amb una gran majoria de la gent, amb un 80% o un 90% de la gent que se senti partícip del nou començament. Si això és possible, la Catalunya del 2030 serà una Catalunya reviscolada, amb nova força. Sinó, em fa patir perquè tindrem una Catalunya emocionalment lligada al projecte d’una part del país i possiblement una altra lligada al projecte de l’altra part del país sorgit com a contraposició al primer, una Catalunya escindida.

2 Comments en “Estem creant una societat de fanàtics que viuen feliços en bombolles segellades”

  1. Abraham Benyosef // 31/07/2018 en 14:41 // Respon

    Jo dissenteixo de l’afirmació que la immersió lingüística és un èxit. Amb la immersió, els joves metropolitans parlen català a l’escola i castellà al carrer, cosa que en efecte els hi assegura el domini de totes dues llengües. Els joves de l’interior, però, parlen català a l’escola i també català al carrer. Aquests joves no estan aprenent el castellà correctament i s’està notant en el 3%-5% de la població que, quan intenten expressar-s’hi, evidencien dificultats de parlant de llengua estrangera.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*