Esglésies cremades i un boc expiatori

Aquest 13 d’octubre es compleixen 110 anys de l’afusellament a Montjuïc de Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de l’Escola Moderna. Home dogmàtic, agitador revolucionari, va ser acusat sense proves de ser l’autor intel·lectual de la revolta popular que va esclatar el juliol del 1909 sobretot a Barcelona i que passaria a la posteritat coneguda com a la Setmana Tràgica

Andreu Farràs
 
 
 
Ferrer i Guàrdia surt detingut del cotxe cel·lular per assistir al judici per l'atemptat contra Alfons XIII | Fundació Ferrer i Guàrdia

Ferrer i Guàrdia surt detingut del cotxe cel·lular per assistir al judici per l'atemptat contra Alfons XIII | Fundació Ferrer i Guàrdia

L’anticlericalisme i l’antimilitarisme estesos entre les classes populars barcelonines van ser determinants en les mobilitzacions que es van engegar l’estiu del 1909. L’espurna va ser l’embarcament forçós de tropes destinades a una guerra impopular provocada a la regió nord-africana del Rif. Els fills dels rics es podien estalviar d’anar-hi pagant, mentre que les proles dels obrers i els pagesos sense possibles es veien obligats a jugar-se la vida per defensar els interessos econòmics d’empresaris i governants espanyols en unes mines pròximes a Melilla.

Va ser convocada una vaga general a Barcelona i a localitats de les rodalies, es van produir enfrontaments amb les forces de seguretat i, al declarar-se estat de guerra, va esclatar una virulenta insurrecció que va fixar-se com a principals objectius la crema d’esglésies i convents. Van morir més d’un centenar de persones, entre les quals policies, i van resultar destruïts més la meitat dels edificis religiosos de la ciutat, que ja era cantada pels poetes anarquistes d’arreu del món com ‘la Rosa de Foc’ o la ‘ciutat de les bombes’.

La revolta va ser controlada a finals del mes de juliol i la repressió va caure a plom sobre el moviment obrer i les forces d’esquerra, com era previsible. Ja havia passat sovint en els últims decennis arran de les constants bullangues de la segona meitat del segle XIX. Mentre encara fumejaven les esglésies i els convents, van ser processades gairebé 2.000 persones. De les nombroses sentències de mort dictades van ser-ne executades cinc. Una d’elles va ser la del famós pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, qui ja havia estat empresonat tres anys abans al ser acusat de ser l’inductor de l’atemptat frustrat contra el rei Alfons XIII.

El judici i posterior execució de Ferrer i Guàrdia no va generar excessives reaccions a Espanya i Catalunya, entre altres raons, perquè els que en principi havien de defensar-lo, com els anarquistes i els republicans, no el consideraven com a un home seu i perquè molts dels principals dirigents radicals estaven empresonats per aquesta i altres causes judicials. En canvi, abans i després de l’afusellament de Ferrer, nombrosos països europeus van organitzar campanyes per denunciar aquella nova injustícia de “l’Espanya negra i inquisitorial”.

Manifestació a París en protesta per l’afusellament de Ferrer i Guàrdia | Fundació Ferrer i Guàrdia

A França, els mateix dia de l’execució de Ferrer, conegut com “el Dreyfus espanyol”, van tenir lloc diverses manifestacions i es van publicar edicions extraordinàries del diaris de París. La mobilització més important de totes va tenir lloc el 17 d’octubre i va ser convocada pels socialistes francesos a la capital francesa. Hi van assistir prop de 80.000 persones.

L’alcalde de Roma va qualificar la mort de Ferrer d’ofensa contra la santedat de la vida humana i la llibertat de consciència. Van produir-se manifestacions solidàries a Roma, Brussel·les, Londres, Berlín, Ginebra, Milà, Nàpols Florència, Pisa, Gènova, Zuric i Bucarest.

Impressionat per la magnitud de la protesta a l’estranger, Alfons XIII va deixar de donar suport al conservador Antonio Maura com a cap del Govern, que es va veure forçat a dimitir el 21 d’octubre.

Dos anys després de la mort de Ferrer, a Brussel·les es va inaugurar un monument al pedagog d’Alella: l’estàtua d’un atleta nu enlaira una flama cap al cel. Avui es troba a l’avinguda de Franklin Delano Roosevelt, davant de la Universitat Lliure de Brussel·les. Una rèplica s’alça des del 1990 a Montjuïc, prop d’on va ser afusellat una de les icones del lliurepensament, condemnat després d’un consell de guerra sense garanties, transparència ni respecte pel dret a la presumpció d’innocència. 

Com assenyala l’historiador Juan Avilés, “la importància històrica universal del cas Ferrer consisteix en que va ser el primer exemple d’una mobilització internacional per una violació dels drets humans comesa en un país estranger”.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*