“És una vergonya haver de demanar ajuda fora, perquè el meu govern es faci el sord davant la desaparició de 43 nois”

Es compleixen cinc anys d'aquella nit en què 43 estudiats de magisteri a Ayotzinapa (Mèxic) van ser desapareguts forçosament després d'un atac armat. Epifanio Álvarez és el pare de Jorge, un dels desapareguts i, avui segueix buscant incansablement i exigint respostes al govern

Sandra Vicente
 
 
 
Don Epifanio Álvarez, pare de Jorge Álvarez, un dels 43 estudiants desapareguts d'Ayotzinapa | Sandra Vicente

Don Epifanio Álvarez, pare de Jorge Álvarez, un dels 43 estudiants desapareguts d'Ayotzinapa | Sandra Vicente

Don Epifanio té les mans rudes de treballar el camp. “Amb esforç vaig criar els meus fills”, diu. Els va ensenyar a sembrar i a llaurar les terres del poble de la Palma (Guerrero, Mèxic) però un d’ells va dir que el camp no era per a ell. Jorge, amb 19 anys va decidir que volia ser mestre. I així es va convertir en un alumne de l’escola normal rural d’Ayotzinapa, on es formen mestres per a les escoles dels poblets.

Es tracta de centres formatius en què “t’ensenyen els teus drets i t’obren consciències”, explica Epifanio, recordant que el seu fill, poques setmanes després d’ingressar, li va dir que “ja era activista”. Era l’any 2014. Aquell 26 de setembre es va convocar una manifestació, amb talls de carreteres per protestar contra el govern i l’abandonament que professa a les escoles rurals. Aquella nit marcaria un abans i un després a Mèxic i a la resta del món. Aquella nit, 43 estudiants d’Ayotzinapa van ser desapareguts forçosament i tres dels seus companys van ser assassinats brutalment.

Avui han passat cinc anys d’aquella nit, i segueix sense haver-hi respostes. Davant la veritat històrica del govern d’Enrique Peña Nieto (PRI), que va afirmar que van ser detinguts per la policia municipal, que els va lliurar al càrtel Guerreros Unidos. Segons aquesta ‘veritat’ van ser assassinats i incinerats a un abocador. “Mentida rere mentida”, denuncia Epifanio, qui es recolza en els informes d’experts independents als quals el Govern mexicà va posar molt difícil treballar.

Es va detenir 142 persones, de les quals 77 ja han estat alliberades. “Amb el nou govern transformador d’Andrés Manuel López Obrador no està canviant res”, denuncia el pare de Jorge, “si volguessin, ja sabríem la veritat”. Epifanio està aquests dies a Barcelona precisament per utilitzar un altaveu internacional que pugui pressionar el seu govern a actuar. “No ens pararan fins a saber què ha estat dels nostres fills”, diu en el marc del Fòrum Internacional per a la Construcció de la Pau a Mèxic, organitzat per l’ICIP, la Taula per Mèxic i SERAPAZ, i celebrat del 25 al 27 de setembre al CCCB.

Com estan vostès, les famílies? Durant cinc anys hem parlat molt dels nois però poc de les persones que busquen els seus desapareguts

Ha estat una etapa molt difícil perquè des del principi tot va ser pur engany, mai no hi va haver un compromís seriós del Govern, que sempre va jugar amb els nostres drets. I així seguim fins a la data. Des que va passar tot, vaig venir a viure a Ayotzinapa, a la normal, que està a tres hores de la Palma, que és el meu poble. La meva dona i jo ens vam venir a la recerca, a lluitar per trobar al nostre fill.
Al principi, em vaig dedicar a buscar-lo en els turons, perquè encara no crèiem que l’Estat fos el culpable. Teníem esperances que elstrobaríem però a mesura que el temps anava passant, vam anar entenent qui era el culpable. Supervivents d’aquella nit van testificar que les matrícules de les camionetes que es van dur els nostres fills eren de patrulles policials. Aquí deixem la recerca en els turons per lluitar en la protesta, fent aturades, caravanes o mítings. Però al govern anterior, el d’Enrique Peña Nieto, mai no li va interessar el cas.

Van arribar a reunir-se amb ell?

Sí, però només van ser dues reunions. Va signar un decret en què es comprometia a aclarir el cas i a trobar els nostres fills. Però mai va fer res, per a ells era millor que fos passant el temps, pensaven que potser ens cansaríem i deixaríem la lluita, però no va ser així. És molt desgastant i cansat, però aquí seguim. Van ser personatges del govern els que van obstaculitzar la investigació. L’única ajuda fiable van ser uns forenses independents argentins, perquè des que va començar tot, el govern no ens ha dit més que mentides.

Ens va assegurar haver trobat els nostres fills dues vegades. Un cop ens van dir que eren a la ciutat d’Iguala i l’altra que els havien trobat calcinats en un abocador, a Colula. Ho fan així, d’engany en engany. Això ens dóna molta aprensió, perquè veiem com una institució que hi és per protegir-nos només ens va a la contra.

Què opinen de la gestió del nou govern d’Andrés Manuel López Obrador?

Tres dies després de la seva investidura, el passat 3 de desembre, es va signar un decret en què es comprometia a trobar els 43. Diuen que estan disposats a fer moltes coses però ja van 10 mesos i no veiem res. Diuen que començaran de zero i nosaltres els diem que no, perquè els nostres experts ja tenen unes línies de recerca que mai els van deixar treballar.

Aquest procés està sent molt pesat per a tots, hi ha molta impotència. No pot ser que desapareguin a 43 nois de la terra només perquè sí. Tenim e govern als carrers: militars, policia federal … i no troben res. Tot això va ser planejat per ells, ho sabem. No sé si van voler atemorir tot l’Estat amb aquestes morts, perquè la veritat, matar un noi indefens de la manera en com ho van fer, llevant-los la cara, torturant-los… Hi ha massa violència.

Vostès senten aquesta por?

Això és el que pensen ells, però la por, quan et fan una cosa així, ja no la sents. Les famílies estem com si ja tinguéssim morts, però en vida. El que ens queda és lluitar i buscar el suport per fora. Hem de donar-los les gràcies, perquè allà on hem anat hem vist suport i tant de bo que els governs d’aquests països puguin pressionar perquè se sàpiga la veritat.

La negativa de Mèxic a acollir-se a la clàusula democràtica en el Tractat de Lliure Comerç amb la UE porta anys retardant la seva signatura. Creuen que aquests gestos són suficients o esperen més suport d’organitzacions com la UE o l’ONU?

Fins on sabem no pressionaran a Mèxic públicament. S’exigeixen, però només entre ells. Els demanem que ho facin, com sigui, però que ho facin. Amb una carta o recomanació al govern mexicà … com vulguin però que els obliguin a portar-nos la veritat. El govern està quedant molt malament a nivell mundial, perquè no li preocupa la societat sinó només les grans empreses en què hi ha diners. Però la gent pobra, la que treballa, és la més maltractada pel crim.

El govern d’Andrés Manuel López Obrador els ha ofert algun tipus d’ajuda ja sigui a les famílies o a la Normal?

No. Fins ara no hem rebut ajuda de cap mena. El que ens arriba és el mateix que arriba a tots els camperols de Mèxic, que són petites ajudes per a l’època de sembra. Però ajuda especial per als pares i mares, cap. És difícil, però a part d’això, crec que no acceptaríem els diners de l’Estat. El que volem és veritat.

Fins ara no ens han donat res: són 10 mesos de govern i seguim esperant. Mentrestant, no paren de trobar fosses. Així ho han fet des del principi: fosses, fosses, fosses i res. Però és que nosaltres els volem vius; així se’ls van endur i així se’ls exigim: vius. Els nostres fills no tenien cap delicte, eren noiets de 19 o 20 anys que començaven a viure. Una companya que ja va morir, se’n va anar sense saber res del seu fill. Es va morir pel propi dolor, que ja ens porta malalties. Pel dolor s’acaba un. I el que ens dóna més aprensió és saber que si el govern volgués, ja tindríem la veritat.

Diu que després de les desaparicions va començar una segona etapa de les seves vides. Molts de vostès es van desplaçar a Ayotzinapa …

Vam deixar les nostres feines, és clar. Abandonem tot, casa i família. Molts tenim més fills, però per a nosaltres és important trobar al que ens van treure. Vam anar a viure a l’escola durant dos anys. Però últimament ja no és el mateix: ha passat molt de temps, tot es desgasta, cal treballar. Cal seguir fent la recerca, és clar, però et costa més. Al principi hi havia més suport, però la gent té necessitats i família. Tot canvia i costa més. Però vull dir-li: aquí estem. La lluita segueix.

Si s’acabés demostrant que va ser l’Estat, què es plantegen?

La veritat, no sé què hagi de passar. Són els nostres advocats els que tenen la resposta. Però és molt delicat per a l’Estat que surti a la llum tot el que va passar. Perquè sí està demostrat que va ser l’Estat. Tots els mexicans sabem que va ser l’Estat en complicitat amb els càrtels de la droga. Tenim les proves, els noms de la policia, hi és tot, només cal que vulguin treballar. Hi ha molts casos com aquest i no volem que això es quedi així, com un altre cas més. No volem tampoc repetició, no volem més famílies com nosaltres, demanant ajuda. És una vergonya haver de sortir a altres països perquè et donin suport, mentre que el teu govern es fa el sord davant la desaparició de 43 nois.

I sobretot ara, a 26 de setembre, cinc anys exactament de tot aquest malson cruel. Es destrueix tota la família, la casa. Res és el mateix, ja no tens gustos. Somrius, sí, però darrere d’aquest somriure hi ha alguna cosa que no et deixa.

Fa tres dies va ser l’aniversari del seu fill Jorge i ho van celebrar a Brussel·les

Em vaig sentir molt bé: li vam cantar Las Mañanitas i fins i tot li van fer un pastís. Aquest és un gran sentir: et veus recolzat, protegit per les persones que t’envolten. És bonic tenir aquestes experiències en casos en què un es troba malament. Et reviu, sobretot en un dia tan especial, en què va complir 24 anys.

Llavors, acabava d’entrar a la Normal quan el van desaparèixer

Tenia només dos mesos a l’escola quan se’l van endur. No sé quins interessos hi haurà darrere per atacar a la Normal.

És sabut que les Normals són perilloses per al govern, perquè polititzen els nois

Sí, les normals rurals t’ensenyen a conèixer els teus drets i a protestar. I quan ja ets mestre t’envien als llocs més apartats a obrir les consciències dels nens. Com ha de ser, però això al govern no li agrada. Poc abans que el desapareguessin, tot i haver estat poc temps a l’escola, Jorge em va dir que ja era activista. Però després li va passar això…

Tenim esperança que algun dia, molt aviat, puguem saber alguna cosa i ja deixar de patir i viure la nostra vida, potser, com la vivíem abans.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*