“Es pot tenir l’ESO sense haver parlat mai de la dictadura franquista”

La dictadura, la repressió i els crims comesos llavors, queden moltes vegades fora del temps del curs. Temaris extensos, massa detallats en alguns casos, i assumptes complicats de tractar són part de la causa. Parlem amb Almudena Carracedo, directora del 'Silencio de otros' i amb Esther Barceló, professora d'Història i experta en memòria històrica

Pablo Gutiérrez
 
 
 
Fotograma del documental 'El silencio de otros'

Fotograma del documental 'El silencio de otros'

L’1 d’abril de 1939, el bàndol franquista donava per acabada la guerra civil. “Captiu i desarmat l’exèrcit roig …”, proclamava l’últim bàndol de la guerra. Començava (prosseguia) la repressió, la depuració que Franco imposaria a tot l’Estat durant els següents 36 anys.

El silencio de los otros, guanyadora del Goya al millor documental, recull el significat actual d’aquesta repressió. Nadons robats (una pràctica que duraria fins ben entrada la democràcia), treball esclau, tortures o fosses comunes sense catàleg i sense nom són els temes que s’aborden i configuren un mapa complex de reivindicacions, un exercici de memòria i present.

“Ningú no ens va dir res d’això”. Una frase que resumeix el pensament de la major part dels seus espectadors. Així ho afirma Carracedo, codirectora d’aquest documental, el rodatge s’ha dilatat gairebé set anys, coincidint amb l’inici de la Querella Argentina, únic procés judicial que està investigant els crims del franquisme.

“La realitat (comenta Carracedo al telèfon) és que això és present per a molts milers de persones que són les nostres i els nostres veïns. És un present de sofriment i de lluita. No és per res una cosa passat. Per això era important parlar de l’oblit en present”.

“Hem oblidat”, com apareix a l’inici de El silencio de los otros, i tal com afirmava Xabier Arzalluz al Congrés dels Diputats el dia de l’aprovació de la Llei d’Amnistia de 1977. Calia oblidar, però no només des de la cúpula política. Calia traslladar aquest oblit a tota la societat. “Ah, llavors, a vosaltres us han silenciat per poder ignorar que vau existir”. Aquesta és la reflexió d’un adolescent en un col·loqui que va organitzar el seu col·legi per veure la pel·lícula i comentar-la, després, amb els seus protagonistes.

Però com explicava Carracedo, aquesta desmemòria no és només un oblit dels polítics causada per la Llei d’Amnistia, “sinó que les famílies tenen aversió a explicar què va passar amb l’avi, amb l’àvia”. Ho exemplifica amb alguns dels comentaris que els deixen joves espectadors a la pàgina web: “Després de veure la teva pel·lícula li he preguntat als meus pares i, per fi, he entès qui era el meu avi” o “He preguntat per què els cartells de darrere de la foto de la meva àvia estaven en francès i m’han explicat que, efectivament, no estava de vacances com sempre m’havien dit”. Per a ella, el silenci de la por durant la dictadura s’estén al silenci ja en democràcia. “Els missatges de Franco de ‘no ens matem entre germans’ s’assumeixen a la Transició”.

Almudena Carracedo i Robert Bahar volen fer el possible perquè la conversa sobre el que ha passat durant la dictadura arribi a la societat civil.

Sense obligació de saber

El currículum, ja sigui d’Història o de Literatura, de Matemàtiques o de Ciències, és massa extens. Són molts els que es queixen que no arriben al final del temari, o que han d’apretar a final de curs i introduir coses amb calçador. Sense ànim científic, no és estrany preguntar a persones criades en democràcia que ignoren pràcticament tot del que ha passat durant gairebé mig segle de la història d’Espanya, entre 1936 i 1976, perquè simplement “no donava temps”.

“Pots sortir perfectament de la secundària (i la gran majoria surt així) sense haver sentit parlar ni de la pròpia guerra civil ni del que va passar després”. Esther Barceló és professora d’Història a la Comunitat Valenciana a més de la responsable de Memòria Històrica d’Esquerra Unida.

Ella, com moltes i molts dels seus companys, s’ha pres la molèstia de buscar unitats didàctiques relacionades amb els crims del franquisme, per donar informació al seu alumnat sobre el que va passar en aquells anys.

Admet que ara hi ha més conscienciació amb aquests assumptes i, “si ets alumne de secundària, pot ser que tinguis la sort de trobar-te amb un professor que s’hagi preocupat d’haver buscat una programació didàctica sobre la repressió, la situació de les dones durant el franquisme, que parli dels guerrillers, nadons robats … “.

Es tracta d'”una història que no coneixien (els joves), que ni tan sols els ho han explicat a l’escola”, afirma Almudena Carracedo. “Sempre dic que sabem més d’Atapuerca que de la Transició”.

Segons Carracedo: “La manera d’acostar-nos a un públic no coneixedor i no compromès, ni conscient o simpatitzant si més no, era a través dels personatges; saltar-nos la retòrica d’alguna cosa apresa (al carrer, a l’escola, en la família), per anar directament a les persones. Si fos la teva àvia, la teva mare, la que estigués sota la carretera, si fos el teu pare al que haguessin torturat, si a tu t’haguessin robat un fill o tinguessis un germà robat, què faries?”.

“Per a la gent jove això és una epifania. Si veus la cara de la gent jove quan veu la pel·lícula … surten absolutament indignats. Diuen: ‘M’han robat la meva història'”.

El currículum …

“L’educació és tema clau, no? Què s’ensenya a les escoles, què ens ensenyen”, afirma Carracedo. “Els alemanys ho tenen claríssim. Els nens van als monuments, s’empassen les imatges, que són dures, i aprenen del que ha passat. Si no aprenem del que ha passat, òbviament estem condemnats a repetir-ho”.

Una cosa que, docents com Esther Barceló, intenten pal·liar. De fet, el cap de setmana va viatjar amb el seu alumnat de 4t de l’ESO i 1r de batxillerat a Polònia per visitar el camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau. Abans de la visita, això sí, els ha parlat de les relacions que es van establir entre els règims nazis i feixistes d’Alemanya, Itàlia i, és clar, l’estat espanyol.

Per a ella és una aposta important i quan ensenya què va significar el sorgiment dels feixismes a Europa o la II Guerra Mundial, introdueix sempre quin paper va jugar Espanya en tot aquell context. “Desenvolupem una mica més el tema i introdueixo la situació a l’estat espanyol. Amb aquesta acció es respecta el currículum establert i el que es fa és aprofundir en el que al nostre alumnat li hauria d’interessar més: quina relació té Espanya en tot això, com va afectar aquest moment de la Història al país en què viu i en el que es desenvolupa com a ésser social”.

Aquesta docent valenciana critica que els temaris de totes les assignatures estiguin dissenyats per a un “alumnat ideal”, abstracte, que pot estudiar-ho tot en el temps marcat “sense pensar que hi ha classes en què costa més, que hi ha alumnat amb diversificació, que hi ha dies en que el teu alumnat té una excursió d’un altre docent … és a dir, milers d’avatars que conformen la vida real”.

Per a ella, hi ha dues claus importants. D’una banda, caldria sintetitzar el temari d’història universal perquè alguns assumptes, algunes èpoques, es tractessin d’una forma més global (“no és normal que noies i nois de 11 anys estudiïn totes i cadascuna de les institucions de l’Imperi Romà”) i, d’altra banda, prioritzar aquells assumptes que els puguin ajudar a entendre el món, el país, la societat en què viuen. “Realment, hauríem de reduir els temaris, prioritzar els més importants, incloent blocs molt més amplis i donar-los en termes molt més generals”.

El 2012, Enrique Díez, professor de la Universitat de Lleó, va dirigir l’estudi La memòria històrica en els llibres de text. Un text que realitza una anàlisi crítica del contingut de manuals escolars de deu editorials i recull també, l’anàlisi de les entrevistes en profunditat amb desenes de docents d’Història de tot el país sobre les seves impressions sobre el tema.

La seva primera conclusió: “Aquests materials curriculars sí que recullen, encara que “no amb la suficient profunditat” part del que va passar després de la República, “especialment els relacionats amb la repressió de la dictadura franquista i la resistència de molts homes i dones davant d’ella”.

De l’estudi es desprèn que la major quantitat de contingut es dedica a la descripció de la guerra civil, seguit de l’explicació sobre la República, “però en molta menor proporció la repressió de la dictadura i la lluita antifranquista. Mentre que els moviments de recuperació de la memòria històrica pràcticament estan ocults en els continguts dels llibres de text “.

Bé és cert, que molts dels llibres analitzats tenen més de 15 anys ja i bé pot haver canviat el seu contingut en els últims temps.

Històries com la de Chato Galante ens acosten al present el patiment dels qui van ser torturats.

I el passat ens colpeja avui

Com assegura Carracedo, el documental, tot i que busseja en el passat d’Espanya, mira fermament al present i al futur, moment en el qual el passat impacta: “Amb tota aquesta desmemòria i després de 36 anys de dictadura i 40 de democràcia, ens trobem ara amb discursos, no només de VOX, o de Falange o de la Fundació Franco… sinó discursos del PP perquè es miri al futur i no al passat o al present. Per no conèixer el que va passar, no som capaços d’avançar, seguim 40 anys després incapaços, amb gent que segueix reclamant els seus familiars. Aquest exercici de desmemòria, en realitat, no aconsegueix el que busca”.

Barceló ho ratifica: “Hem après i estat educats en la normalització d’aquest silenci i, per tant, de la repressió anterior a la democràcia”. Aquest silenci “fa que hàgim tendit a normalitzar el fet que ara puguin estar sorgint partits que defensa coses que en democràcia no haurien de ser permissibles com la intolerància, l’odi a l’altre. Valors que van en contra dels principis democràtics”.


Com veure ‘El silencio de otros’ a l’escola

A més de l’emissió en uns dies a la 2 de TVE, tanta és la preocupació dels responsables de la pel·lícula perquè el que en ella s’explica arribi a les generacions més joves que han posat en marxa una campanya (a partir del 16 d abril), i gràcies a la col·laboració de la distribuïdora (Bteam Pictures) perquè pugui projectar-se de manera gratuïta en col·legis, instituts i universitats.

Perquè l’exhibició sigui legal, cal comprar el DVD del documental i omplir un formulari que faciliten a la pàgina web per tenir un permís especial per fer-ho.

Almudena Carracedo ens comenta que animen els centres perquè posin la pel·lícula coordinant diversos docents amb les seves respectives classes “perquè es converteixi en una experiència compartida pel major nombre de persones”.

També animen a que aquestes exhibicions, amb la seva conversa posterior, es realitzen a través dels ajuntaments o els districtes de les ciutats. En aquest cas, la distribuïdora cobraria a la institució.

A més, per arribar a les universitats han ideat una possibilitat. Que els col·lectius o associacions facin projeccions gratuïtes. En aquest cas la distribuïdora no cobraria. Sí que ho faria si aquestes exhibicions compten amb el suport institucional de la universitat o la facultat.

També recorden al públic que hi ha organitzacions locals amb les que contactar per sol·licitar la presència d’alguna de les persones protagonistes en la projecció i així enriquir les converses posteriors. De fet ja porten bastant temps fent aquests col·loquis arreu del país. Tants que ni ella ni Robert Bahar poden assumir-los tots.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*