Entrevista | Simona Levi, membre d'Xnet i directora de teatre

“Es poden fer crítiques molt contundents sense necessitat d’immolar-se”

Què entenem per democràcia participativa? Està la nova política aprofundint en ella? 'Realitats avançades 2' planteja totes aquestes preguntes. Parlem amb la seva directora, Simona Levi, que critica mites de la participació, exalça l'1-O i adverteix els activistes: "Una mosca a la qual s'aixafa de seguida, no serveix de molt".

Yeray S. Iborra
 
 
 
Simona Levi durante la actuación | Edu Bayer

Simona Levi durante la actuación | Edu Bayer

Simona Levi (Torí, 1966) ha arribat aviat a moltes coses –ella i el seu grup, Xnet, van destapar el cas Bankia– però els últims dies l’agenda se la menja. La veterana activista segueix amb els seus treballs anticorrupció i a més està a punt d’estrenar una nova-vella obra de teatre: Realitats avançades 2, un remake de l’espectacle estrenat per Conserves –el seu grup– el 2007 i que segueix, per desgràcia, de plena vigència. Què entenem per democràcia participativa? Està la nova política aprofundint en ella?

Levi ha hagut de prescindir d’un parell d’acudits de l’obra que fa deu anys eren perfectament assumibles. Després de l’affaire Valtonyc, l’Audiència Nacional està agitada i l’activista pensa que si són pocs (els activistes), no es poden permetre encara ser menys: “Una mosca a la que aixafen de seguida, no serveix per a molt”, remarca. “Cal ser àgils, tenir sentit de l’humor, treballar passions alegresNo tirar-nos a les baionetes al descobert, sinó hackejar, fer aikido a la realitat”.

La directora de teatre i coautora de llibres com Votar i cobrar. La impunitat com a forma de govern (Capitan Swing, 2017) o Cultura lliure digital – Nocions bàsiques per defensar el que és de tots i totes (Icària, 2012), que posarà de llarg el seu nou espectacle al Grec el proper 9, 10 i 11 de juliol, critica amb vehemència els mites de la participació i enalteix l’1-O. “Aquestes coses que el 15-M o l’1-O van demandar de manera sana, no poden ser engolides per la maquinària de la propaganda política”.

Fa deu anys estrenava Realitats avançades. Segueix vigent?

Sí. I a més hem hagut de treure un parell d’acudits. És una obra que s’ha vist internacionalment en tots aquests anys però ara hi ha un parell d’acudits pels quals l’Audiència Nacional ens faria acompanyar Valtonyc al calabós. Hi ha coses que eren part de la creació artística com a crítica social que ara ja no es poden fer.

Què és el que no es pot dir o fer ara mateix?

Nosaltres fèiem al·lusió al fet que, quan a la gent se li pren tot, aquesta es pot posar violenta. Era una ironia, una observació, però l’hem tret per prudència perquè hem perdut molta llibertat d’expressió.

Això és una victòria de l’autocensura?

Sí, però som militants al peu del canó; jo fa 40 anys que faig això… I no estem d’acord que es martiritzi a les persones. Es poden fer crítiques molt contundents sense necessitat d’immolar-se: no els podem donar eines perquè ens treguin del mig.

L’art sempre se les ha apanyat perquè arribés el missatge sense immolar-se.

Exacte. El més important per avançar és que la gent disposada a lluitar, que és poca, no caigui en el martiri. Aquestes formes de lluita són poc apoderants. Als màrtirs, no els critico, és clar que no: hi ha circumstàncies en què et jugues la vida, però en altres ocasions, com menys lluitadors vagin a la presó o rebin atacs que els desacreditin, millor. Jo no parlo molt d’autocensura perquè és responsabilitat dels activistes manejar la situació: fer el màxim amb el menor risc possible.

Moltes vegades es tendeix al contrari, al directe. Creu en això, o millor eixamplar les bases?

De vegades cal ampliar les bases i de vegades no… Encara que ampliar les bases… Sempre ha estat una consigna dels moviments socials d’esquerres, però des que jo treballo en les nostres pròpies formes polítiques amb Xnet, el nostre mètode en xarxa, per a mi el d’ampliar les bases és un desig però no la condició sine qua non: l’important és estar sempre present en la narrativa. Ja siguis un bloguer aïllat, un grupet freak com Xnet o molta gent en una protesta. Cal estar present per impedir al mal arrasar amb tot, perquè si ho deixem, arrasa. Una mosca a la qual s’aixafa de seguida, no serveix de gaire. Cal ser àgils, tenir sentit de l’humor, treballar passions alegres i no tristos, compartir el power. No tirar-nos a les baionetes al descobert, sinó hackejar, fer aikido a la realitat.

Votación durante el espectáculo | Edu Bayer

Com han traslladat tota aquesta qüestió de la participació en el teatre amb Realitats avançades 2?

Com et deia, l’obra de fa deu anys, no ha canviat molt. Això sí, l’obra de 2007 no era sobre participació, sinó sobre la propietat (immobiliària, espai públic i altres). I en aquell moment fèiem servir el joc de la participació per a parlar de les fal·làcies al voltant de propietat. L’espectacle ara no se centra en la propietat però utilitza el joc escènic per parlar de la participació en si: l’espectacle són una sèrie de votacions. Per què? Se’ns venen uns mites, el propi de la democràcia participativa, i aquesta propaganda és molt perillosa. Està compartida per tots els poders fàctics, de dreta i esquerra. La societat civil es deixa entabanar fàcil per aquests mites que no són per a res realitat, sinó mites de la propaganda. Jo comparo el mite de la dictadura del proletariat amb el de participar tots: Un mite més, una imatge folklòrica-mitològica.

L’1-O va superar aquest mite?

Correcte. Lluitem perquè aquestes coses que el 15-M o l’1-O van demandar de manera sana, no puguin ser engolides per la maquinària de la propaganda política.

L’espectacle que diu que el poder “es dedica al present” i que la societat civil hauria de “pensar el futur”.

Els governs i les lleis serveixen per cristal·litzar les conquestes. Una lluita pel vot a les dones com una cabrona i, en un moment determinat, s’aconsegueix la conquista i s’integra aquesta en les institucions. És la cristal·lització del present. Rarament els partits són l’equivalent a l’acció social i civil; els partits rarament innoven, van sempre per darrere de la societat civil. El rol de les institucions no és mai d’avantguarda, però com pitjor és un govern més dolorós i llarg és que cristal·litzi el que la societat civil ja fa: dones, homosexuals, desnonaments… Són coses que la societat civil baralla molt abans que la política institucional. En funció de si hi ha quatre segles d’inquisició o cinquanta anys, s’aconsegueix una mica més ràpid o més lent. Es tracta de reduir al màxim el patiment per aquestes conquestes.

En el terreny municipal s’ha vist una cosa semblant a això que diu?

Clarament. No hi ha més que afegir, senyoria. Les institucions no poden ser avantguarda. No ara mateix.

Tenint en compte la quantitat d’urgències que hi ha en allò social, van pensar a fer la seva nova obra sobre una altra cosa?

Ens interessava no deixar morir un material que és vigent, tot i que de 2007. I ho volíem fer, deu anys després, en vista a l’any electoral. Hi ha molt fanatisme, i els fanboys i fangirls de Podem són un exemple, un exemple tòxic i verinós i còmplice que fa que repetim el dia de la marmota un cop i un altre basats en xarxes clientelars. Per a nosaltres recuperar aquesta obra serveix per demanar a la ciutadania que en els propers cicles electorals no empassem més amb aquests formats messiànics de les campanyes polítiques.

El Grec era la millor plaça per demanar això a la ciutadania? ¿La plaça més popular?

El Grec té una oferta al 50% de descompte: i no, no pot costar tan car el bitllet, però aquest és un problema del Gremi del Teatre, jo sempre sóc crítica amb això. Més enllà d’això, el Grec és un festival al qual va força gent, no és per a especialistes. És una festa d’estiu. Entre això i la programació en un teatre, vam veure clar el Grec. Creiem que és el millor aparador de Barcelona.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*