ERC i Barcelona en Comú, o la diferència entre el centre i la centralitat

Es dóna per fet un pacte entre Colau i Maragall, però de no arribar a els 21 regidors, s'obriria la porta a pactes amb altres partits. Així, una alcaldia de Maragall no tindria tans problemes en girar cap al centre-dreta i buscar el suport dels postconvergents i Colau es podria retrobar amb el socialisme pre-155, i mirar la CUP per a afrontar alguns reptes més difícils com el turisme o l’habitatge

Guillem Pujol
 
 
 
Ada Colau i Ernest Maragall, durant un debat per a les eleccions autonòmiques del 2019

Ada Colau i Ernest Maragall, durant un debat per a les eleccions autonòmiques del 2019

A falta de menys d’una setmana per a les eleccions, les enquestes donen una lleugeríssima avantatge a Ernest Maragall sobre l’actual alcaldessa, Ada Colau. Si Maragall guanyés, tornaria a l’Ajuntament on va treballar sota els colors del PSC durant gairebé dues dècades de la mà del seu germà Pasqual. Per edat i trajectòria, hi ha pocs polítics que representin tan bé la figura del polític professional com la seva. Colau, per la seva banda, tindria l’opció de revalidar quatre anys més l’alcaldia i consolidar el paradigma de líder polític que ve del moviment i que considera la política institucional com allò vocacional i, sobretot, transitori. Fa quatre anys la seva victòria va sorprendre mig món, però avui ja no sorprendria ningú.

En els darrers dies de campanya, els retrets entre comuns i republicans s’accentuen, però el dilluns després de les eleccions es veuran obligats a entendre’s. Sabent amb seguretat que cap candidat ni candidata podrà governar en solitari, es dóna per fet que hi haurà algun tipus d’acord de govern entre Colau i Maragall. Si entre les dues formacions sumessin un total de 21 regidors (com mostren algunes enquestes), no necessitarien cap altra formació política per a formar govern. Ara bé, de no arribar-hi, sobriria un escenari de geometria variable que els obligaria a buscar suport en altres partits.

Això ho saben tant Colau com Maragall, però també els altres candidats a l’alcaldia, que no desaprofiten l’ocasió per a recorda’ls-ho. Qui aconsegueixi quedar per davant de l’altre, no només ocuparà l’alcaldia sino que tindrà més capacitat de condicionar l’agenda de pactes. A efectes pràctics, el que implicaria això és que una alcaldia de Maragall no tindria tans problemes en girar cap al centre-dreta i buscar el suport en els postconvergents, tot incidint en el relat de “ciutat republicana”.

Les dues darreres legislatures a la Generalitat avalen aquesta possibilitat, i és que ERC en el passat recent ha fet un viratge cap al centre que li està donant els seus fruits. La idea és ocupar l’espai central del pujolisme, però lleugerament traslladat a l’esquerra. Colau, per la seva banda, preferiria retrobar-se amb la versió socialista pre-155, i mirar la CUP per a afrontar alguns dels reptes més difícils de la ciutat com són el turisme o l’habitatge.

El cas de Barcelona en Comú i ERC és interessant per a debatre al voltant de dos conceptes que en política s’assemblen molt però no signifiquen el mateix: el centre i la centralitat. Buscar el centre, en política, és l’intent de la realització del principi aristotèlic daurea mediocritas o “la virtud està en el terme mig”. Aquí, el mig o el centre, es basa en agafar un extrem (posem pel cas que parlem de la CUP) i agafar l’altre extrem (parlem, per exemple, del Partit Popular i de VOX), i col·locar-se en el punt equidistant. Entre moderació i progressisme, o, si es prefereix, entre el seny i la rauxa. Per aconseguir ocupar el centre, ERC ha hagut de fer moviments cap ambdós costats de l’espectre ideològic.

Per exemple, ERC ha donat suport al projecte del dentista municipal, un projecte innovador en tot l’Estat que pretén garantir l’assistència sanitària bucal al 12% de la població barcelonina que, segons l’Enquesta Nacional de Salut del 2017 no van al dentista per motius socioeconòmics. Una proposta que es va aprovar amb els vots de la CUP, BeC, i el PSC, aglutinant el vot d’esquerres del consistori. Moviment a l’esquerra.

En el projecte de creació d’un servei de funerària pública, però, ERC va decidir abstenir-shi: a l’esquerra, CUP i BeC hi van donar suport. A la dreta, PDECAT, PSC, C’s i PP hi van votar en contra. Posicionament al centre.

Però per ocupar el centre també ha hagut de moure’s a dreta. Per exemple, a nivell de Generalitat, ERC va votar conjuntament amb el Partit Popular, Junts per Catalunya i Ciutadans per a rebutjar apujar l’IRPF (el principal impost per a redistruibuir la riquesa) a les persones amb ingressos superiors als 120.000€. Gir a la dreta que amagava una assumció implícita: no es pot aconseguir el centre sense el suport, o, com a mínim, amb l’animadversió de les el·lits.

En aquesta direcció també s’ha d’analitzar la posició que han adoptat respecte a l’independentisme. El que representava abans CiU, ho representa ERC. El que representava ERC, ara ho assumeix Junts per Catalunya. Sigui com sigui, el pla funciona i ERC té més aprop que mai tan l’alcaldia com el Palau de la Generalitat.

Si buscar o anar al centre significa situar-se entre posicions extremes, el concepte de centralitat és un altre: es tracta de situar al mig de l’agenda política temes que, o bé eren inexistents o bé estaven considerats com a “radicals”. Aquest és, sens dubte, el gran mèrit de Colau. Cal recordar que el model de turisme de la ciutat de Barcelona quatre anys enrere no era qüestionat per cap força parlamentària, a excepció de la CUP.

Abans de l’arribada de BeC, el turisme era percebut com sector que creava ocupació i, per tant, una font important d’ingressos. Ara es percep com una arma de doble fil: pot generar ocupació i riquesa, però també precarietat i sous temporalitat laboral. Avui, fins i tot el PDeCAT assumeix la necessitat de no sobresaturar determinades zones de la ciutat. El mateix ha passat amb l’habitatge.

Si bé queda molta feina perquè ciutats com Barcelona tinguin capacitat real d’afrontar els processos d’especulació immobiliària i gentrificació que ofeguen els llogueters, Colau ha situat en la centralitat el problema de l’habitatge desde la institució. És important aquest apunt, perquè a aquesta centralitat no s’hi arriba si abans no han existit moviments com la PAH (d’on prové la pròpia Colau) o, més recentment, el Sindicat de llogaters.

Centre i centralitat, dues formes per a aconseguir el suport de la majoria. Aquest diumenge, els ciutadans i ciutadanes de Barcelona decidiran també entre aquestes dues formes de concebre la política. Després, tocarà canviar la realitat.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*