Entre el conflicte armat i la pau a Colòmbia: reflexions i vivències de 10 dones des de la vereda

Deu dones, amb històries de vida molt diferents, que conviuen en un mateix indret remot de l’orient colombià, un dels 26 punts del país on es va iniciar la implementació de l’Acord de pau, expliquen com és créixer i (sobre)viure en una zona rural enmig del conflicte armat i què manca per poder dir que la pau ha arribat a la seva vereda

Iris Aviñoa Ordoñez
 
 
 
Salomé, al porxo de casa seva

Salomé, al porxo de casa seva

Deu dones, amb històries de vida molt diferents, que conviuen en un mateix indret remot de l’orient colombià, un dels 26 punts del país on es va iniciar la implementació de l’Acord de pau, expliquen què les ha dut fins allà, com és créixer i (sobre)viure en una zona rural enmig del conflicte armat, quines són les seves lluites diàries per tirar endavant, quins canvis han començat a percebre arrel del procés de pau i què manca encara per poder dir que la pau ha arribat a la seva vereda.

Mestra rural, ‘multiserveis’

“Un nen que llegeix és un adult que pensa”. La frase, escrita en lletres de colors, està ubicada sobre la pissarra de l’escola d’una vereda -poblet rural- de la zona, on hi treballa ‘la profe’, Ana Lucía, des de fa més de 20 anys. “Quan vaig arribar aquí, els nens d’escola, poc, i de llegir, encara menys. El seu objectiu era la guerrilla. Acabar cinquè, i cap a la guerrilla”. Explica que fins fa pocs anys, a la zona -controlada tradicionalment per la guerrilla de les FARC- “no hi havia ni televisió, ni mòbils, ni res de res”, i la lectura es convertia en una de les poques vies per a veure altres realitats. “Amb aquesta frase, el meu objectiu era que veiessin que hi havia un altre món, que no només existien les armes, la guerrilla, la coca; que hi havia molt més per fer i per veure”.

Malgrat tot, “la majoria de companys dels meus fills se’n van anar cap allà. I qui va dir res? Els pares què poden fer? Res. Estàvem lligats de mans”. “El meu fill se me n’ha anat, Déu vulgui que li vagi bé, i que no el matin”, deien els pares i les mares, quan el seu fill o filla decidia marxar cap a la guerrilla. “Què més es podia dir? Si el que té les armes té el poder”. “Gràcies a Déu, jo tenia una altra visió de la vida, i els meus fills també, i vam poder canviar la situació; però molta gent aquí, no”. I igual que els amics i amigues dels seus fills, moltes altres generacions d’infants de la zona, que veien la guerrilla com a única alternativa de vida. “Els companys dels meus fills que van marxar, tots estan morts”.

La feina de mestra en zona una rural aïllada del país, no és fàcil: “Aquí ets multiserveis; ets psicòloga, mare, docent, netejadora, vigilant, bibliotecària… de tot has de ser aquí”. I s’hi sumen les particularitats de treballar enmig del conflicte armat. “Tu com a docent no podies decantar-te cap a cap cantó, havies de mantenir-te al mig; limitar-te al que et corresponia com a mestra, i res més. No podíem opinar, estàvem en silenci.” Explica que per culpa del conflicte armat, i especialment durant els enfrontaments constants entre exèrcit, guerrilla i grups paramilitars -en general, propers a la força pública- a principis de la dècada dels 2000, les escoles es van començar a buidar. “Era molt complicat, molts nens es quedaven sense estudiar perquè els pares no s’atrevien a enviar-los a l’escola tan lluny”.

Lideresa social, defensora de drets humans

La Mariana va arribar fa 18 anys a la vereda Los Pinos, on ha treballat impulsant la creació de comitès locals de drets humans. “El conflicte mateix ens va obligar a crear aquests comitès, i a organitzar-nos, perquè eren moltes les violacions de drets humans en contra de les persones camperoles per part de l’Estat”. “Hem estat víctimes de persecució política, persecució per ser líders, i també persecució per ser dones; ens han titllat de guerrilleres, d’auxiliadores de les FARC; ens deien que no fèiem feina de defensa dels drets humans, sinó que el nostre objectiu era organitzar els camperols per ser ‘sapos’ [informants] de la guerrilla”.

El 3 de juliol del 2014 la Mariana va ser detinguda acusada de rebel·lió, presumptament vinculada a les FARC. “Em van acusar de desaparició forçada, de reclutament, d’entrar medicaments, de treure ferits, de donar capacitació en drets humans a la guerrilla, i de prostituta, segons l’exèrcit amant, no d’un, sinó de diversos fronts de les FARC”, un assenyalament i una estigmatització “molt cruel”, freqüent en el cas de dones lidereses acusades de donar suport a la guerrilla, assegura.

“Són acusacions totalment falses. I en cinc anys, ni la Fiscalia ni cap organització governamental no ha pogut demostrar el contrari”. El febrer de 2018, la justícia colombiana va rebaixar la pena de presó domiciliària, que estava complint a Villavicencio -capital del departament del Meta-, per la condicional, que li permetia moure’s on volgués del territori. “Vaig prendre la decisió de tornar a la meva finca, a la meva terra, a la meva vereda, i començar de zero”. Però la casa que havia deixat ja no era la mateixa: “estava destruïda, no hi vaig trobar absolutament res, només desordre, rat-penats, vespes i rostolls”. Es va asseure a les escales de l’entrada i es va posar a plorar, explica. “Els primers dies vaig haver de dormir en una tenda de càmping perquè no tenia llit, i cuinar al terra, amb una olla i una cullera que em van regalar els veïns”. D’això ja fa un any, i ara la casa desprèn vida. “Aquí estic, treballant, lluitant i tirant endavant amb el meu fill”.

Emigrants, inversores, a la recerca d’oportunitats

“Vaig entrar a Colòmbia per trocha [carretera sense asfaltar]. Estic aquí il·legal. Quan vaig arribar, el camí se’m va fer molt llarg: camí, camí, fang, fang, muntanya, muntanya. No m’imaginava com seria la vereda La Cooperativa. Quan vaig arribar, vaig passar el campament de l’exèrcit, vaig veure l’estació de la policia, soldats per aquí i per allà, vaig veure excombatents de les FARC, i vaig dir: què és això?”.

La Salomé fa cinc mesos que va arribar a la zona, provinent de Veneçuela, on ha deixat, espera que per poc temps, la seva mare, la seva germana i el seu fill de quatre anys. Va seguir el camí que havia fet una amiga seva, també veneçolana, que treballa regentant un dels pocs bars que té la vereda; i fa dos mesos una altra companya seva ha fet el mateix camí. Es passen el dia les tres juntes, assegudes a una de les taules del bar, esperant a que vinguin clients a consumir alguna beguda, o a jugar als billars, que escombren cada matí, per culpa de la pols dels camins, que ho impregna tot.

Doña Mercedes també va arribar a La Cooperativa en busca d’oportunitats. Amb la ubicació en aquesta regió d’una de les 26 Zones Veredals de Transició i Normalització (ZVTN) que es van construir arreu del país, on les FARC van ‘deixar’ les armes i van iniciar el trànsit a la vida civil, es van generar moltes expectatives d’inversió econòmica a la zona. “El que havia aconseguit estalviar vaig decidir invertir-ho aquí; vaig muntar una geladeria, una boutique de roba, una carnisseria i un hostal”. Actualment només funciona l’hostal, la resta estan tancats. “La botiga de roba, és impossible obrir-la, aquí la pols acaba amb tot; si una peça de roba es taca de pols [provinent dels camins sense asfaltar] no la pots vendre, és millor tenir la botiga tancada”. I pel que fa a la geladeria i la carnisseria, “no hi ha comerç, no hi ha inversió; no hi ha guanys, perquè no hi ha a qui vendre”.

Valentina, parlant sobre la seva criatura

Mares, caps de família

La Rocío té 27 anys, i tres fills. La Valentina en té 17, i té una filla. Viuen a La Cooperativa des de fa 4 i 5 anys, respectivament. Totes dues van néixer i créixer en aquesta regió, històricament sota control de la guerrilla de les FARC, i van arribar a la vereda just quan arrencava el procés de pau. “Nosaltres ens vam veure molt perjudicades per l’exèrcit, perquè [pel fet de viure en aquesta regió] ens consideraven guerrilleres; arribaven atropellant a la comunitat, amb cops i puntades de peu, feien estirar els infants al terra, els humiliaven, els deien que eren guerrillers, i que els matarien”.

La Valentina explica que el conflicte armat afectava a tots els àmbits de la vida, també a l’educació: “quan tenia cinc, sis anys, anar a l’escola era molt perillós; eren molt pocs també els que podien sortir a treballar perquè uns per aquí, els altres per allà… no es podia passar pels camins. I quan els enfrontaments es calmaven, i passàvem, trobàvem bales, trossos de mans, de dits… era molt difícil la situació. Podies estar per aquí, dinant tranquil·la, fent qualsevol cosa, i…pum, pum, pum! Tocava ficar-se sota el llit, i anar amb molt de compte, perquè hi havia bales per un cantó i per l’altre. Era terrible i feia molta por. I encara la fa perquè una mai sap què pot passar en el futur”.

En l’actualitat les dues crien als seus fills soles. La Valentina amb l’ajuda de la seva mare, la Sara, que també la va criar sola. La Rocío, amb l’ajuda del seu germà, i de persones de la comunitat, que li donen un cop de mà cuidant els fills quan ella ha de treballar. Comparteixen, junt amb moltes altres dones de la zona, unes ex-parelles absents, que no es fan càrrec de la criança dels fills, en una regió marcada pel masclisme estructural. “Ell no està pendent de si està bé, on està, si ha menjat, si té roba, si té el que necessita; a ell no li interessa, no es preocupa per ella”, explica la Valentina.

Les dues creuen que malgrat les dificultats de ser mares caps de família en una zona aïllada on no hi ha serveis bàsics sanitaris adequats, on falta l’accés a l’aigua i amb molt poques oportunitats laborals, és preferible a fer-ho al costat d’una persona que no només no ajuda sinó que molts cops es gasta els estalvis familiars en alcohol. “Jo no volia donar als meus fills un mal exemple; el seu pare bevia molt. És millor així, que una els pugui transmetre ensenyances als seus fills sola, estic capacitada i fins el moment els he educat bé”, reivindica la Rocío, i la Valentina respon: “jo igual, si el pare els dona mala vida, sempre bevent, no serà un bon exemple per a ells. Jo també em sento capacitada de tirar a la meva filla endavant, tota sola”.

Camperoles, desplaçades, retornades

La Paola, la Sofía i la María viuen a la vereda de Guaymaral, i quan arribem ja fa estona que ens esperen, amb el tinto [cafè] preparat. “Ens aixequem a les 5 del matí, fem el tinto, l’esmorzar i marxem a treballar, el que toqui: cuidar els porcs, les gallines…”, explica la María. Aquesta vereda, igual que les altres dels voltants, va viure de ple l’auge cocaler dels anys ‘90. “Era un caserío [nucli de cases dins la vereda] molt ric, hi havia molts diners, perquè hi havia molta coca. Tot el que veieu per aquí eren camps de coca, i teníem feina en abundància”. Fins que va arribar l’erradicació forçada, de la ma de l’expresident Álvaro Uribe (2002-2010), que mitjançant l’exèrcit va destruir els camps de coca de tota la regió. “Quan van arribar les fumigacions, tota la zona es va anar quedant pobra, no teníem diners ni per comprar bolquers i llet als nostres fills”, relata la María.

Però no només es va acabar la coca; en entrar l’exèrcit a la regió, tradicionalment sota control de la guerrilla de les FARC, es van incrementar també els enfrontaments i la violència entre els actors armats, i també contra la població civil, que va provocar un allau de desplaçaments forçats. “El moment més crític per mi va ser el 2011, perquè estava amb els meus fills, i embarassada d’un altre, i van atacar la finca on estava; vaig haver de cobrir-me a mi i als meus fills amb matalassos; vaig sentir pànic, va ser horrible. Va ser en aquest moment que vaig decidir marxar”, explica la Sofía. “Jo també em vaig haver de desplaçar [forçosament] el 2007, perquè era lideresa de la comunitat, i m’acusaven de ser guerrillera”, continua la Paola. “Jo vaig marxar el 2005, amb la meva filla de dos anys”, afegeix la María.

Arrel del conflicte, una de les filles de la Paola va desaparèixer. “Fa més de 20 anys que no sé res de la meva nena. No sé si viu, si va morir, què va passar amb ella”. Explica que no és l’única que es troba en aquesta situació: “sóc conscient que no només jo he perdut a la meva filla; som molts els que hem perdut algú. I aquí seguim”.

Mare, a la recerca d’un fill desaparegut

La Luisa, com la Paola, també ha perdut un fill, però ella, en canvi, no ha perdut l’esperança de trobar-lo. Va desaparèixer el 2008. Arrel del procés de pau, va anar a preguntar els excombatents de les FARC, ubicats en un Espai Territorial per a la Capacitació i la Reincorporació (ETCR) a La Cooperativa, si sabien alguna cosa d’ell; li van dir que s’havia unit a les FARC i que havia mort en un bombardeig de l’exèrcit. Amb aquesta informació, va anar a preguntar a la unitat de l’exèrcit que en principi hauria perpetrat l’atac, però li van dir que no constava en el registre de víctimes d’aquell bombardeig. Davant la falta de consistència entre totes dues versions, la Luisa opta per seguir buscant.

“Amb quantes persones? He parlat amb diverses persones, amb moltes. Tant d’un cantó com de l’altre. Que si me les crec? No, perquè no apareix i jo he investigat molt. Si me les cregués estaria tranquil·la, però no. No és tal i com ho diuen. Per una banda [les FARC] em diuen que està mort, i per l’altra [l’exèrcit], res. No ho sé, però no apareix. I si una persona no apareix et quedes amb la incertesa. Perquè si no veus a una persona, ni viva ni morta, mantens l’esperança d’algun dia trobar-la”.

“No m’agrada parlar del tema perquè em venen els sentiments i torno a la depressió. A Villavicencio em van donar tractament, encara tinc pastilles, però em deixaven com ‘tonta’. I una s’ha de mantenir en la realitat per assumir tot el que li passa, sigui bo o dolent. Per això les vaig deixar de prendre. Estic al costat del Pablo [el seu marit, des de fa 31 anys], i les càrregues les suportem entre els dos”.

Quins canvis s’han començat a notar arrel del procés de pau?

“Quan va començar el procés de pau totes ho vam veure amb bons ulls, perquè per nosaltres, que hem viscut el conflicte, significava que els nostres nens i nenes no haurien d’anar a la guerrilla”, respon ‘la profe’. Aquests canvis s’han començat a notar a les escoles, en la mentalitat dels infants: “primer perquè ja no juguen a ser guerrillers, ni policies, ni res d’això. Pensen en futbol, parlen del James, del Falcao,… tenen una altra perspectiva”. Fins i tot explica que els més petits no saben què és la guerrilla. “Tu els preguntes a algun d’aquests nens qui són les FARC i no ho saben; ells ja són d’un altre cicle. Hi ha una nova generació, que no ha viscut la guerra”.

També s’han començat a notar alguns canvis fora de les escoles. “Per mi la pau sí ha funcionat, és molt bonic poder moure’s per la carretera sense por que a la cantonada em matin o em trobi una emboscada. Fins i tot poder parlar, opinar de certs temes que abans teníem vetats”, explica ‘la profe’. La María, de Guaymaral, també sent que la millora de les condicions de seguretat és un dels canvis que han vingut de la mà de l’Acord de pau: “no tenim diners, però tenim una comunitat on viure, podem dormir amb la porta oberta, ja no tenim la por que algú vingui i ens entri a casa. Ja no. Podem marxar, un mes, dos mesos, deixar la casa encarregada a algú, ‘Paolita cuida’m la casa, posi-li aigua al porc i a les gallines’ i al mes tornes i ningú em dirà: ‘tu on estaves? És que t’has desviat? Puc trucar pel mòbil, puc parlar amb les meves filles, amb la meva mare, i ningú em qüestionarà, sóc lliure, som lliures d’actuar de pensar, de parlar…”.

Paola i Sofia a la vereda

Doña Mercedes, hi està d’acord, tot i que no és tan optimista. “No podem dir que la situació aquí està en pau, però sí està calmada. Tot i que hi ha el risc que es compliqui”. La Mariana assegura que el dia a dia, “es treballa amb més tranquil·litat, amb menys assenyalaments, amb menys pressió”, tot i que “hi ha moments en que encara se sent el disgust de les forces militars pel fet de que seguim treballant en aquests temes [de defensa dels drets humans]”.

Malgrat tot, la Mariana recorda una situació molt simbòlica pel que fa als avenços en el procés de reconciliació: “veure a les FARC i a l’exèrcit i la policia jugant un partit de micro [futbol] per Nadal és una cosa bonica. Abans només es barallaven; només bales, avions, bombardejos indiscriminats, morts. Es respira un ambient diferent amb aquest procés de pau”. Pel que fa a la relació entre els excombatents de les FARC, que viuen a La Cooperativa des de l’inici de la implementació de l’Acord (finals del 2016), i la comunitat, encara manca camí per recórrer, segons explica ‘la profe’. “Tenim una barrera, ells estan allà, i nosaltres aquí. Al principi va ser molt chévere, es jugaven molts partits de futbol, s’integraven molt, molts balls, activitats culturals,… però tot això s’ha anat perdent”.

Quan la Mariana va retornar a Los Pinos, fa un any, s’hi va trobar “una soledat terrible”, només hi quedaven cinc famílies. Però amb l‘arribada de la implementació de l’Acord, i l’arribada d’ajuts, de projectes i de programes com el de Substitució de Cultius d’Ús Il·lícit (PNIS), la vereda ha començat a revifar, assegura. S’ha creat novament la Junta d’Acció Comunal [organització social i política de les veredes], i els comitès, entre ells el de drets humans, i la comunitat s’està tornant a organitzar. “Després de 10 anys, la gent està tornant”.

Altres persones, en canvi, volen marxar. “Els plans de futur? Hem decidit marxar d’aquí, a alguna zona amb més comerç”, respon la Salomé. Aquí no hi ha feina. El sou que guanyem no ens arriba pel que necessitem enviar a Veneçuela, així que hem decidit marxar a algun altre lloc, les tres”. Doña Mercedes també vol marxar, però no creu que ho pugui fer en el curt termini. “Això havia de ser una zona de progrés, on la gent [els excombatents] s’anaven a desmobilitzar, a passar a la vida civil, s’esperava que hi hagués molta gent, molta feina, diners. Però no ha estat així. Fins el moment, no s’ha vist res d’això. Jo estic aquí perquè vaig fer una inversió, i per mi és molt dur agafar la carretera i deixar-ho tot tirat i seguir esperant si algun dia el Govern, o els projectes arriben. He pensat en llogar això i sortir d’aquí. Però fins que no aconsegueixi llogar-ho a algú no ho puc fer. Això per a mi és… no, no puc deixar això tirat, no. M’he de quedar aquí obligatòriament”.

“No ho dic amb llàgrimes als ulls, però potser em vaig equivocar, perquè visc bé, però la situació econòmica aquí és dura. Tenim moltes necessitats, perquè aquí tenim una casa, però no aqüeductes, que és el més sagrat per a poder viure, l’aigua, i no la tenim. No tenim clavegueres; no tenim servei de recollida d’escombraries. I la situació no anirà a millor”, es queixa doña Mercedes. La Valentina també assenyala la manca d’infraestructures i serveis bàsics com a una de les mancances del procés de pau, que ha de venir de la mà de la implementació de l’Acord, que aposta per una millora de la qualitat de vida a les zones rurals del país, les que més han patit el conflicte i la falta d’inversions de l’Estat. “És molt poca l’aigua que arriba, i és molt bruta. No serveix per menjar ni per rentar ni per res. L’aigua està esgotada”.

Un altre aspecte és la manca d’oportunitats laborals: “No hi ha hagut canvis en absolut, com a mínim no pel que fa a feina. En comptes de millorar, ha empitjorat”, explica la Rocío. “Poca feina, la gent se n’ha anat. Hi ha molta gent que ha marxat, i moltes finques que es queden soles. La feina és molt poca”.

“Arran del procés de pau, la gent està començant a parlar, està començant a buscar els seus éssers estimats”, explica la Mariana, que dóna suport a les famílies de la zona en la recerca dels seus familiars desapareguts, tot i que assegura que encara hi ha cert temor i desconfiança a que pugui haver-hi represàlies per part d’algun dels actors armats. En el cas de la Luisa, el procés de pau encara no li ha permès trobar el seu fill. “Tant diàleg i tantes coses que han fet i no es veuen avenços, perquè ja seria hora de que em responguessin, que em donessin ni que fos una mala notícia, o una mentida, o qualsevol cosa. Però que me la donin. Que me la donin”.

La Luisa sap que no és l’única que passa per aquesta situació. “Hi ha moltes famílies colombianes en el mateix procés. Hi ha hagut moltes marxes de mares, però de manifestar-se no se’n treu res, una ha d’actuar, buscar, ficar-se allà on una mai s’ha ficat a veure què descobreix. Jo no crec que estigui mort, però tampoc em donen respostes”. Es queixa de l’atenció rebuda per la Unitat de Víctimes, que és l’entitat estatal encarregada d’atendre totes les denúncies de les víctimes relacionades amb el conflicte armat. “El que més m’indigna és que no em creguin”, protesta, amb tristesa. “Doncs que esbrinin, que busquin, que m’ajudin a buscar-lo. Però no, li tanquen a una les portes. Creieu-me que jo sola no sóc capaç de fer-ho tot”.

“Totes les persones tenim dret a saber la veritat, el dret a saber com i per què ha passat”. La Mariana reivindica la importància de que la Comissió de la Veritat pugui treballar de la mà amb els i les camperoles, a les zones rurals, que és on s’ha lluitat la major part del conflicte armat, i on hi ha més població afectada. “Tenim molt per explicar al país, coses terribles que vàrem viure aquí; històries de falsos positius [persones assassinades per les forces armades colombianes, acusades falsament de pertànyer a la guerrilla], de presència de grups paramilitars, de molts altres grups que han vulnerat els drets humans en aquest territori”. “És un dolor que porta el poble colombià, que porten les mares, els pares, les mullers, els orfes… tot el que ha quedat d’aquesta guerra de tants anys, d’aquest conflicte és aquest silenci, un malson que hi ha dins nostre”.

“L’important és que no s’acabi el suport al procés de pau; si s’acaba, vindrà una guerra encara més dura per a tothom”, diu la Sofía. “Sí, i tota la regió es tornarà a quedar abandonada, i haurem de tornar a sortir corrents deixant totes les nostres pertinences tirades, com vam fer en el passat”, respon la Paola. Juntament amb la María, van aconseguir retornar a la vereda de Guaymaral, després d’haver-se de desplaçar forçosament a causa de la violència, i tenen clar que no volen marxar de la zona. “Ens hem de sentir orgulloses de ser camperoles; si nosaltres no conreem el menjar, aleshores què menjaria el president?”, pregunta rient la María.

“Si el govern ajudés més per aquí, moltes mares podríem continuar els estudis que no vam poder acabar. Si ells entenguessin que nosaltres també estem resistint i que tenim moltes necessitats”, reivindica la Rocío. “Sí, seria molt bonic poder criar els fills aquí, al camp, on una ha crescut; criar-los en pau, explicar els records bonics”, continua la Valentina. “Aquí vaig haver de viure els pitjors moments de la meva vida, però aquí he trobat també les ganes de viure”, assegura la Paola. “Som dones emprenedores, volem tirar endavant i demostrar-li al món que som capaces de lluitar pel que volem”.


Nota de l’autora: els noms de totes les protagonistes han estat canviats per preservar la seva identitat.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*