Enric Marín i Joan Manuel Tresserras, imaginant un país independent d’esquerres que enterri el nacionalisme

Enric Marín i Joan Manuel Tresserras, autors d''Obertura Republicana. Catalunya després del nacionalisme', advoquen per una Catalunya independent. Però no la conceben si no és des de les esquerres. És més, consideren que no hi pot haver una independència des del neolliberalisme, perquè "depèn del protagonisme social. Hi ha hagut un canvi d'hegemonia".

Siscu Baiges
 
 
 
Enric Marin i Josep Maria Tresserras, durant l'entrevista | Pol Rius

Enric Marin i Josep Maria Tresserras, durant l'entrevista | Pol Rius

Enric Marín i Joan Manuel Tresserras coincideixen ara a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona com a professors del departament de Mitjans, Comunicació i Cultura. Abans ho han fet molt al llarg de la seva trajectòria professional i ideològica. Marín va ser secretari de Comunicació de la Generalitat entre els anys 2004 i 2006 i president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals entre el 2010 i el 2012. Tresserras va ser membre del Consell de l’Audiovisual de Catalunya entre el 2000 i el 2006 i des d’aquest any i fins el 2010, conseller del departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Tots dos estan vinculats a Esquerra Republicana de Catalunya i junts han escrit un llibre que analitza el procés independentista: “Obertura republicana. Catalunya, després del nacionalisme” (Editorial Pòrtic)

Obertura republicana” és una barreja de llibre d’història, d’anàlisi política de l’actualitat i de previsió de futur. Quin és el seu objectiu?

JMT.- Hi ha tres parts. Una primera, que és una crònica, posada en el seu context tant històric com polític, de què és el que passa realment l’any 2017 i l’octubre d’aquest any, com s’hi arriba, què significa i com cal interpretar-ho. Aquest context s’eixampla en la segona part, que intenta donar les claus geo-històriques de l’evolució de Catalunya, i reflexiona sobre nocions com Estat, nació i identitats. I la tercera part planteja directament quin projecte de república defensa el sobiranisme d’esquerres, que és al que nosaltres ens sentim més vinculats. Hi ha dos factors claus. Un d’ells és que, en comptes d’optar pel procediment que van seguir les classes dirigent del segle XIX i començaments del XX per vertebrar l’estat-nació, nosaltres som unes altres classes socials, en una altra època històrica, intentant fer una cosa diametralment oposada.

En comptes de partir de l’economia i la política i utilitzar instrumentalment la cultura proposem partir de la cultura per utilitzar instrumentalment la política i l’economia. I després definim quin model de republicanisme concebem, expliquem que la potència d‘aquest projecte li ve donada per la gent i que encaixa perfectament amb els reptes que planteja la globalització. És un projecte d’una gran modernitat. No som davant d’un replegament nacionalista sinó tot el contrari. Hem exhaurit l’etapa nacionalista. Estem en una altra etapa, en un sobiranisme, un independentisme no nacionalista, que s’obre a un projecte republicà de nou tipus.

El llibre porta per subtítol ‘Catalunya, després del nacionalisme”. El nacionalisme ja està superat?

EM.- El títol de ‘Obertura republicana’ el teníem claríssim des del principi però dubtàvem del subtítol perquè volíem que fes referència a la superació de l’etapa nacionalista però temíem que fos massa provocatiu per segons qui. Ens vam decidir per ‘Catalunya, després del nacionalisme’. El republicanisme català es pensa i pren forma en el context de la globalització i, per tant, els nacionalismes d’Estat que han estat la forma hegemònica en els segles anteriors estan obsolets. D’aquí ve la modernitat del plantejament. Els més nacionalistes són els que acusen els altres de ser-ho quan, en realitat, l’únic sentit que té el republicanisme actual és que supera els plantejaments propis del nacionalisme d’Estat dels dos darrers segles, en un moment en què, justament, les polítiques plutocràtiques, autoritàries, conviden la població a replegar-se en esquemes nacionalistes. És el que fan Putin, Trump, Erdogan, Bolsonaro… El replegament nacionalista és el contrari del que s’ha de fer.

JMT.- La unitat de la pàtria com a punt de partida. Més nacionalista que això és impossible. Des d’Espanya s’ha plantejat sempre la idea que aquí volem posar fronteres però al Llibre Blanc de la Transició Nacional no es parla de fronteres. En la globalització, les fronteres han desaparegut. És l’estat-nació el que parteix de la necessitat d’unitat territorial i control estricte del territori. En el temps de l’estat-nació el mapa del món es pensa com una mena de puzzle amb unes peces que han d’encaixar perfectament. Els perímetres són les fronteres i cada peça, cada estat, té un color.

L’estat s’obsessiona a fer-lo coincidir amb aquell color. És el proveïdor d’identitat. El passaport i tota la documentació han de portar el seu nom. En la fase nacionalista, l’estat inventa la nació a la seva mida, per poder-la controlar millor. Ho fa des de l’escola, els mitjans de comunicació, la cultura, la memòria, la interpretació de la història, un sistema simbòlic. Nosaltres intentem fer-ho a l’inrevés. A partir de la cultura ja mai més no hi haurà un puzzle de peces de colors diferents que encaixin a la perfecció. Tot s’ha barrejat molt més, tot és molt fluid. La vella idea de frontera ja no funciona. La proximitat, més que una cosa geogràfica, és una qüestió social, cultural. No es tracta de delimitar perfectament un territori sinó d’un nou model de convivència i ciutadania que no té por de ser impregnat per influències externes.

Hi ha un capítol del llibre dedicat a Jordi Pujol. “Pujol al timó” el titulen. Ell i el seu partit es definien amb orgull com a nacionalistes

EM.- Era un polític nacionalista intel·ligent. Coneixia el país que governava. Tenia la concepció romàntica de la nació perduda, que cal reconstruir. Convidava a una festa que ja estava dissenyada. Pujol no diu que anem a fer Catalunya entre tots sinó que ja està al seu cap, predeterminada, i els nous catalans havien d’integrar-s’hi. L’esquema post-nacionalista agafa la idea de Manuel Castells d’identitat-projecte. Una col·lectivitat nacional és com un cos; només té sentit si entens la seva evolució. La Catalunya del segle XII no és la del segle XIV o el XVI. I la del segle XXI serà molt diferent de la del segle XX. Una comunitat nacional és viva en la mesura que es transforma constantment. La qüestió és qui lidera la transformació i amb quin projecte polític, econòmic, cultural i social.

JMT.- En la perspectiva republicana, mai ningú no s’ha d’atribuir la potestat de donar forma definitiva al projecte i tancar-lo. Cada generació ha de tenir la llibertat i la responsabilitat de redefinir-lo. La idea de país en construcció no és una qüestió provisional sinó permanent. La nació és un procés històric permanentment obert. Hi ha una gent que, en un moment determinat, diu que ja sap com és Catalunya, que ells són els ‘nacionals’ per antonomàsia, que tothom que vulgui s’hi pot apuntar però ha de ser com ells. El republicanisme trenca amb això. Per això, diem que és no nacionalista. Hi ha una vinculació a un tronc nacional anterior, el reconeixement d’una tradició però, alhora, hi ha la assumpció radical que el punt de partida és la diversitat del país tal com és, en cada moment.

EM.- Hi ha una frase del socialista francès Jean Jaurès que ens agrada molt que diu que “la tradició no és mantenir les cendres; és mantenir viva la flama”.

Josep Maria Tresserras, durant l’entrevista | Pol Rius

Plantegen un model social i econòmic d’esquerres per aquesta Catalunya independent i republicana per la qual aposten. És un model molt diferent del de Carles Puigdemont o el PDECat. Potser algun dia hi ha una Catalunya independent però no amb el model que reivindiquen al llibre.

EM.- Difícilment. Pensem el país des de l’esquerra. Depèn del protagonisme social. La nostra tesi és que hi ha hagut un canvi d’hegemonia, que hi ha un procés d’empoderament social que dura fa molts anys. Des del franquisme, les classes dirigents d’aquest país no han tingut mai un projecte per Catalunya. El mateix pujolisme no és estrictament un projecte de les classes dirigents perquè la plutocràcia local se’l va fer seu però Pujol no era un dels seus. Les classes dirigents del país havien col·laborat amb el franquisme sense cap mena de problema. Mentre Jordi Pujol estava empresonat, els altres feien negoci.

Des del noucentisme no hi ha hagut cap projecte per Catalunya pensat per les classes dirigents tradicionals. Els anys seixanta hi ha un procés d’empoderament social, primer per treure’s de sobre el franquisme i després per aprofitar al màxim els marges de l’autonomisme, fins que col·lapsa, en l’entrada d’aquest segle, i el corrent central del catalanisme popular es fa independentista. El model social del futur el condiciona la relació de forces. El moviment popular, menestral, de les classes treballadores, mitjanes… ho determina tot. Fem una proposta des de l’esquerra amb voluntat de connectar amb la sensibilitat majoritària del país.

JMT.- Una de les funcions del llibre és adreçar-nos a una esquerra que manté posicions d’una certa ambigüitat sobre el sobiranisme o l’independentisme per dir-los que aquesta és la gran oportunitat per consolidar una altra hegemonia i posar en marxa una experiència de transformació social que ens pot dur més lluny que d’altres vies. Les vies tradicionals han portat la crisi de la socialdemocràcia europea. Plantegem una proposta de revolució social que defineix un marc polític diferent del que delimita l’Estat.

Diem a les esquerres que aquí hi ha una oportunitat de consolidar una hegemonia a través de la construcció de la república. Tenim l’oportunitat de fer una revolució democràtica, que provoqui el mínim trasbals possible a la gent, que sigui sòlida i exemplar. Al judici, l’independentisme li pren a l’Estat la idea de democràcia. Per això surt el Rei dient que no hi ha democràcia fora del dret. La nostra afirmació és que no hi ha dret fora de la democràcia.

EM.- Ens hem de preguntar perquè la socialdemocràcia, les esquerres de sempre, viuen una crisi tan forta. Una part del llibre intenta aportar respostes i fer propostes sobre com s’hauria d’orientar el pensament d’esquerres, quina connexió hauria de tenir amb la nació, l’estat i la governança. Les veritables revolucions no són fets sobtats, són transformacions socials de caràcter democràtic sempre. Totes les revolucions han empoderat les classes subalternes. La revolució més important del segle XX ha estat la feminització de la societat.

En quin moment es va produir aquesta revolució? No ho sabem. Són moltes fites, moltes lluites, moltes derrotes, moltes victòries que s’han produït i que encara no han culminat. Només cal veure el discurs de la dreta dura, en aquests moments, respecte les dones. És un procés revolucionari que no ha culminat. A tots els processos revolucionaris les classes subalternes aconsegueixen, amb una guerra de posicions, ocupar espais que fins aquell moment els estaven denegats.

Parlen de república i d’independència. Potser s’assoleix només una de les dues

JMT.- Independència vol dir que la comunitat té el control sobre les seves interdependències. Deixar de ser esclau d’un projecte que no controles i que es fa fort a través de l’estat. No estar subordinats al domini d’unes polítiques que no es generin a l’interior de la comunitat.

EM.- Borell va dir que l’independentisme és com el Brexit. No podia estar més equivocat. El Brexit és el replegament nacionalista d’un antic imperi. Nosaltres volem més integració i més democràcia. Més democràcia vol dir que no ens governi l’IBEX35, que ho faci el poder de la gent en un context de més integració i menys fronteres.

JMT.- I participar en la construcció d’una altra Europa. L’actual és un petit desastre. És més fàcil que hi puguis contribuir sent-hi i és millor fer-ho directament, no a través del veí del costat.

EM.- Si fracassa el projecte europeu, el món estarà molt pitjor. Hem de ser molt proactius perquè el projecte europeu avanci, no col·lapsi.

JMT.- La proposta de l’independentisme, des de mitjans des dels anys noranta, quan es va desmuntar qualsevol vel·leïtat de fer les coses per la via ‘tremenda’, és la construcció d’una àmplia majoria social i la conquesta de la república i la independència per la via democràtica. El projecte només serà majoritari si és profundament social. I, al mateix temps, les transformacions socials només podran avançar construint un poder popular sòlid. Aquest poder popular no es pot assolir mai en el marc de l’estat-nació consolidat. Hi ha d’haver un trencament en algun moment. La ruptura que no es va produir els anys setanta és la possibilitat que tenim ara.

Es veu molt clar al judici. Molts dels que no van votar la Constitució la utilitzen ara per tancar el projecte. Espanya ja sap què és, és definitiva, inamovible, ja té que li controla, ja es van privatitzar els monopolis que s’havien de privatitzar i se’ls va quedar la gent que ho havia de fer. Hi ha un esforç per estabilitzar la correlació de forces tal i com està. Les esquerres ho tenen molt malament i han acabat fent la política de les dretes o no gaire diferent. L’oportunitat de transformació passa per aprofitar aquesta oportunitat històrica i política que només es poden fer seva les classes populars.

EM.- La transició democràtica no va trencar el vincle entre els poders d’estat i les oligarquies seculars instal·lades a Madrid. No s’ha tocat ni un pèl de la barreja entre la judicatura, els militars, les grans empreses de l’IBEX… Al contrari se l’ha modernitzat i reforçat. Aquesta és una de les claus que expliquen perquè l’esquema que surt de la transició democràtica, en comptes d’evolucionar cap a formes més democràtiques, s’ha enquistat. L’artífex de tot això és Aznar. Amb ell arriba la reapropiació de la dreta més tradicional de la connexió entre els poders d’estat i les oligarquies financeres i industrials.

A Catalunya està passant ara la ruptura democràtica que no es va produir a finals dels setanta. Semblava que la transició democràtica oferia unes possibilitats d’autonomisme evolutiu que, poc o molt, resolia l’encaix de Catalunya i l’Estat. Però l’Estat trenca el pacte constitucional, el 2010, de forma unilateral. El conflicte es desencadena a partir de polítiques unilaterals de l’Estat, sobretot sentències del Tribunal Constitucional, i només tindrà una sortida negociada, no imposada, i multilateral, no unilateral.

Enric Marin durant l’entrevista | Pol Rius

Vostès estan en contra de les propostes unilaterals d’un costat i de l’altre

EM.- Totes dues són una fantasia. Això no funcionarà amb imposicions unilaterals de cap banda.

JMT.- El judici d’aquests dies és excepcional perquè no hi ha hagut cap altre tensió amb l’Estat –si fem excepció del cas del terrorisme- que posi al descobert la seva incomoditat. No hi ha hagut cap gran lluita social que hagi desencadenat una macrocausa d’aquestes característiques. El 155 és l’intent de, sense passar pel tràngol de la guerra civil, intentar construir un poder d’Estat que delimiti, una altra vegada, qui el controla. És crear les bases d’una nova dictadura de la dreta. Els anys trenta es podia fer d’una manera, amb la imminència de la segona guerra mundial, i ara les condicions són unes altres. Estan intentant crear un nou ordre amb el control absolut de la legalitat, dels aparells de l’estat, del sistema judicial.

EM.- El 155 permanent que demana Albert Rivera fa pensar en un altre Rivera, en Miguel Primo de Rivera, que em va aplicar un que va durar sis anys.

Durant uns mesos el fantasma d’un nou 155 s’ha allunyat, amb el govern de Pedro Sánchez, però amb la derrota dels seus pressupostos i la convocatòria d’eleccions torna a aparèixer en l’horitzó proper

JMT.- La idea d’aprovar els pressupostos amb els independentistes perquè els altres li anessin fregant per la cara tots els mesos posteriors era un escenari de futur molt poc atractiu per Pedro Sánchez. És difícil saber si realment volia aprovar-los o que es rebutgessin i encolomar-ho a algú.

EM.- Pedro Sánchez no es pot consolidar si no s’imposa dins el seu partit. Ho veurem en les llistes. Aprofitarà les eleccions per redefinir de forma dràstica les relacions de poder dins el PSOE. L’estructura anterior de poder del partit no s’ha desfet després que assolís la secretaria general. I ha arribat al govern amb 84 diputats. Necessita més diputats i que el seu lideratge no sigui discutit pels històrics i els barons del partit.

JMT.- Si vols aprovar els pressupostos generals de l’Estat al Congrés dels Diputats no pots triar per fer-ho la setmana que comença el judici.

Després de la derrota dels pressupostos, al Congrés vam veure un Pedro Sánchez i uns ministres somrients i uns portaveus d’ERC i PDECat seriosos

JMT.- Aquests pressupostos eren més dignes que els que hi havia, encara que habitualment de promeses d’inversions n’hem tingut sempre i no s’han concretat gairebé mai. Era millor tenir-los però calien unes condicions mínimes. Si no eren capaços d’aguantar la pressió de la dreta, comptar amb un ‘relator’ que aixequés acta de les reunions, tenir un diàleg fluid o controlar el que està fent l’advocacia de l’estat al judici és que no tenien ganes d’aprovar-los.

EM.- Ara, Pedro Sánchez, per guanyar centralitat equipararà els independentistes amb Vox. Ja ho està fent. No hauria d’abusar d’aquesta figura retòrica perquè, al final, l’única manera d’impedir que la dreta dura i l’extrema-dreta es reapropiïn del govern és que hi hagi diàleg i col·laboració entre l’independentisme –i sobretot, ERC- i el reformisme espanyol. La suma de Podemos i PSOE no donarà per governar si no és amb el suport extern de, com a mínim, ERC i el PNB.

I si la dreta dura recupera el govern?

JMT.- Pensem que es reproduirà l’esquema de la moció de censura. Si la dreta té una majoria suficient per fer govern voldrà dir que el pes de l’imperi mediàtic, del suport econòmics, de les elits depredadores de l’Estat és encara més gran del que pensem.

EM.- Sánchez convoca quan veu que la manifestació de les tres dretes punxa. El debat dels pressupostos és només una representació. Deu tenir informació demoscòpica que nosaltres no tenim. Devia saber que no s’estava suïcidant quan va convocar les eleccions.

JMT.- Està acostumat a guanyar batalles pels pèls. N’ha guanyat dues: una interna i una altra general. Aquesta serà la tercera. A més, tenia una situació interna al partit molt difícil.

EM.- Cada cop que fa una afirmació surten Lambán, Guerra o González desautoritzant-lo. Només hi ha una forma de solucionar-ho: guanyant eleccions.

Enric Marin i Josep Maria Tresserras, durant l’entrevista | Pol Rius

Hi ha veus destacades de l’independentisme que prefereixen que la dreta dura torni al govern perquè augmenti l’aversió envers Espanya

EM.- Com pitjor, millor no. Com pitjor, pitjor. Ningú amb dos dits de front desitja que l’extrema-dreta condicioni la política espanyola.

JMT.- Una cosa és la ideologia i una altra, la política. Hi ha una part de l’independentisme a la que li costa molt fer el pas de la ideologia a la política. S’ha dedicat habitualment a la lírica i molt poc a la prosa. La radicalitat política, no la ideològica, es mesura pels resultats concrets que obté. La política radical mai és impossible i ha de tenir efectes concrets en les condicions de vida de la gent. Aquest pas l’ha fet un sector de l’independentisme i és difícil, perquè el cos a cos i la gestió concreta provoquen contradiccions i dubtes. La ideologia ho aguanta tot però la puresa ideològica és un punt de partida i no una força transformadora.

EM.- La idea que som una nació i tenim dret a decidir mobilitza, com a mínim, les tres quartes parts del país. La república catalana en mobilitza la meitat. L’1 d’octubre, dos milions tres-cents mil. De vegades tenim l’efecte twitter. Deu mil persones hiperagitades no són l’independentisme.

El futur immediat l’han d’encarar els partits i grups independentistes units o marcant cadascun els seus perfils polítics i socials propis?

EM.- La unitat ha d’estar en la definició de l’estratègia però l’independentisme, justament perquè és tan transversal, s’ha de manifestar en la seva diversitat interna. Cal que la gent sàpiga com concep l’escola o la sanitat ERC, la CUP, el PDECat o JuntsxLaRepública. Sinó, es cau en l’antipolítica, s’amaga el debat polític sota una idea abstracta de país. No té cap sentit. La idea de país ha de ser ben concreta. Al llibre fem l’esforç de dir com pensem que hauria de ser la cultura, l’economia, la política, com es defineixen els drets i els deures.

JMT.- La unitat política és un punt d’arribada, mai de partida. Si prens com a punt de partida una invitació a la unitat estàs demanant als altres que renunciïn al seu programa. Aquestes propostes les solen formular els que no tenen programa. Plantegen la unitat com a bé superior, per a ser més, però no diuen ser més per aconseguir què. L’independentisme és tan gran que ningú no l’abasta sencer. Hi ha formacions polítiques i lideratges que articulen parts d’aquest moviment i cadascú intenta aconseguir el màxim de suports pel seu projecte. Hi pot haver uns mínims compartits: posar en marxa la república, els procediments per arribar-hi per via democràtica, un model social que garanteixi elements bàsics propis de la tradició socialdemòcrata… Es tracta d’establir uns màxims comuns amb els quals, a més, es pot dialogar amb formacions no independentistes que poden compartir, en bona mesura, els teus objectius.

Obertura republicana’ sona a terminologia d’escacs. De moment, sembla que estem en taules en les relacions entre catalans. Dos milions d’ independentistes i dos milions de no independentistes. Aquesta situació de taules es pot eternitzar?

JMT.- L’independentisme ja és fort i ho va sent cada vegada més. Ens diuen que l’independentisme té entre el 43% i el 47% però mai no arriba al 50%. Hi arribarà d’aquí a un temps. I quan el tingui, què? Segurament tampoc no serà suficient. No hi ha una altra meitat. Hi ha una gent que no s’ha apuntat a l’independentisme però no la podem posar tota al mateix paquet. No es pot equiparar la gent que porta set o vuit anys fent reunions, elaborant llibres blancs, amb projectes fets per acadèmics, construint una cultura política, amb l’estat i la caverna mediàtica que ens bombardeja per dir-nos que ja anàvem bé, que només hi ha una identitat que és l’espanyola i que tota la culpa és dels independentistes per haver muntat un ‘cacau’ que ningú no volia.

Hi ha una proposta de futur amb un o més projectes polítics perfilats i una invitació permanent al retorn al passat. No hi ha hagut un projecte per Catalunya formulat des de l’estat. L’estat no fa d’estat de Catalunya, només en termes de repressió, de prohibir, de frenar, de dir que NO. Si tens una proposta, has d’aspirar a convèncer els altres. Un dels problemes fonamentals de l’independentisme, és que, a mesura que anava creixent i acumulant força, enlluernats per la sensació de potència imparable dels arguments i les manifestacions, es va menystenir els que no s’hi apuntaven. No se’n pren consciència fins que l’estat toca el xiulet i la pressió mediàtica i les eleccions fan que es mobilitzi molta gent amb altres banderes. Això obliga a relativitzar la nostra pròpia força.

EM.- Els unionistes estan molt còmodes amb la imatge que hi ha mig país contra l’altre mig i l’abonen tant com poden. Pedro Sánchez ho fa constantment. L’única línia divisòria estratègica és la que separa els que estan pel ‘dret a decidir’ i els que no. Hi ha molta gent que no és independentista però està d’acord en que s’ha de votar. El conflicte amb l’estat és si som nació i tenim ‘dret a decidir’ o no, i ens ho neguen constantment. La línia divisòria és entre el 75% o el 80% dels que volem votar i els que no. No és una divisió dramàtica per més que els sectors unionistes més militants o els dirigents de Ciudadanos ho vulguin fer creure. Sembla que l’únic projecte sigui la idea d’Aznar de trencar Catalunya abans que es trenqui Espanya.

Al llibre no hi ha previsions de futur. Es parla de ‘Obertura republicana’ però no s’apunta quan es pot aconseguir aquesta república, la independència

EM.- Calendaritzar de forma ingènua processos que són oberts i impossibles de preveure ha estat un error. Podem imaginar escenaris però dir que això passarà d’aquí a un, dos, tres o quatre anys, no. La política és tant làbil i variable, i cada cop ho és més, que fer aquest tipus de previsions és autoenganyar-se o enganyar el personal.

JMT.- Tot és molt canviant. Si la sentència del judici és una o una altra, influirà. Si el 2020 es desencadena una altra crisi econòmica, segons com la resisteixi l’estat o no, també. Hi ha molts factors que poden influir en l’evolució dels fets. En qualsevol de les hipòtesis de futur, l’independentisme ha d’intentar mantenir el seu ritme de creixement i fer còmplice quanta més gent, millor. Com més força tingui l’independentisme més possibilitats tindrà per sortir-se’n.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*