Encerts, mancances i reptes de la “llei catalana” de la violència masclista

La llei del dret de les dones a erradicar la violència masclista, aprovada fa deu anys, contempla mesures i abordatges encara innovadors avui en dia. Aquesta llei, però, ja va néixer coixa pel que fa a l'efectivitat.

Júlia Humet Ribas
 
 
 
El telèfon contra la violència masclista | Cedida

El telèfon contra la violència masclista | Cedida

L’abril del 2008, el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat la Llei 5/2008 del dret de les dones a erradicar la violència masclista. Quatre anys enrere, l’any 2004, s’havia aprovat la Llei integral de mesures per la protecció integral contra la violència de gènere, la llei Orgànica 1/2004, que va suposar un abans i un després en l’atenció i abordatge de la violència en l’àmbit de la parella, però que a la vegada es quedava molt curta.

En aquell moment, el fet que es tractés penalment de manera diferenciada la violència masclista va comportar un extens debat, moltes crítiques i la interposició d’una qüestió d’inconstitucionalitat que, sortosament, va acabar amb l’aval del Tribunal Constitucional al plantejament diferenciat que fa de les violències patides per dones en l’àmbit de la parella.

En aquesta dècada i gairebé mitja que ha passat des de llavors, el feminisme ha guanyat en rellevància, espai i discurs, però cal que fem un esforç per retrocedir en el temps i entendre tot el que va suposar l’aprovació de la llei catalana, la 5/2008. Si ens situem deu anys enrere, la innovació de la llei és indubtable, fins al punt de contemplar mesures o abordatges que fins i tot ara encara es poden considerar trencadores. Per una vegada l’activitat institucional, una llei, va anar per damunt de la majoria de la societat, marcant una fita que, sortosament, deu anys després hem assolit i fins i tot superat en alguns aspectes.

Un dels fets més destacables, i que possiblement ajuda a explicar moltes coses, és que la llei va néixer directament des del moviment feminista i els col·lectius de dones. L’esborrany de la llei es va elaborar des del feminisme, amb posterior participació d’altres àmbits de la societat civil, i va comportar per tant un procés col·lectiu de debat i creació. És segurament per això que la llei parla de “violència masclista” i no de “violència de gènere” com la llei estatal.

La tria d’aquesta terminologia, després de molt debat, no va ser ni molt menys atzarosa, sinó que responia a una clara voluntat de trencar amb l’imaginari col·lectiu, aguditzat potser per l’aprovació de la llei estatal, en la que la violència contra les dones se circumscrivia només en l’àmbit de la parella, i per trencar amb l’ambigüitat que suposa el terme “violència de gènere”, quan de gèneres n’hi ha dos i la violència estructural només l’exerceix un contra l’altre.

A més a més, es fa una explícita definició de les violències des d’una perspectiva àmplia, incloent-hi la violència econòmica i psicològica. Amb aquesta voluntat d’usar una concepció àmplia del concepte “violència masclista”, es va reconèixer, per primera vegada, l’àmbit laboral com a àmbit on es podien exercir, i patir, aquesta violència.

La llei catalana va ser també font d’inspiració per altres normatives estatals i europees, destacant de manera especial el Conveni d’Istanbul sobre prevenció i lluita contra la violència contra la dona i la violència domèstica.

La creació d’una xarxa assistencial i d’emergència

És indubtable que el que ha tingut més impacte en la realitat propera i quotidiana de les dones víctimes de violències és la creació de la Xarxa d’Atenció i Recuperació Integral. Ha suposat la creació per tot el territori de diversos recursos d’atenció integral que permeten a les dones i als seus fills un accés a diversos serveis que poden necessitar, tant per la seva atenció d’urgència com per la seva posterior recuperació (psicòlegs, juristes, treballadores socials, etc.), de manera centralitzada, coordinada i pública.

Com passa sovint, però, amb les bones intencions i les bones lleis, si no s’acompanyen d’un compromís i aposta real, traduït en aquest cas en una dotació pressupostària suficient, les mancances s’aguditzen. La política de desballestament del sector públic també ha afectat, com no podria ser d’una altra manera, aquesta xarxa i ara mateix ens trobem amb uns serveis col·lapsats, amb uns professionals precaritzats, amb volums elevadíssims de feina i, en definitiva, amb una deficitària atenció a les dones víctimes de violència.

Les mancances de la llei i els reptes de futur

La llei, per qüestions que podríem dir-ne estructurals, va néixer coixa pel que fa a l’efectivitat. A causa del repartiment de competències, la llei catalana conté més declaracions de bona voluntat que mecanismes d’aplicació efectiva dels drets que s’hi recullen, sobretot més enllà de l’àmbit públic.

El preàmbul de la llei anomena expressament la necessitat d’incorporar la transversalitat de la perspectiva de gènere en tots els àmbits professionals i potser aquí és on es focalitza una de les mancances d’aplicació més grans. La violència patriarcal està emparada per un sistema en què ens hem socialitzat totes, també les víctimes, també els i les professionals que treballem amb elles.

Per això, resulta indispensable incorporar de manera efectiva una mirada sobre les violències masclistes que sigui global, que vagi a l’arrel i incorpori aquesta perspectiva en qualsevol regulació, actuació o intervenció en aquest àmbit. Per desgràcia, i per culpa de mancances estructurals que van molt més enllà de la llei, això no és així.

I això ens porta a l’oportunitat perduda en l’elaboració de la llei: la inclusió de la Violència Institucional com una forma més de violència masclista. En el seu moment, durant el debat i redactat de la llei, es va posar sobre la taula la seva incorporació però finalment va caure. Potser era un límit a tanta innovació, qui sap. En tot cas, tenim la certesa que fins que no siguem conscients, en tot el seu abast, de l’existència de violència masclista institucional i se’n faci un abordatge oportú i eficaç, cap llei que pretengui lluitar contra aquesta violència serà realment efectiva.

Júlia Humet Ribas
Sobre Júlia Humet Ribas

Advocada especialista en dret penal, dret civil i de família. Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*