Entrevista | Óscar Martínez, periodista de 'El Faro'

“A les societats actuals es veu als migrants només amb un clixé, sense ganes d’entendre les causes”

Óscar Martínez, perseguit i amenaçat pel seu treball sobre la violència de les 'maras' i el crim organitzat a Amèrica Central, és actualment un dels periodistes d'investigació més importants d'Amèrica Llatina. Des que va viatjar al tren conegut com 'La bèstia' –d'Oaxaca a Veracruz (Mèxic)– s'ha convertit en un dels principals experts en migració centreamericana. Actualment treballa al diari salvadorenc 'El Faro'

Yeray S. Iborra / Sònia Calvó
 
 
Óscar Martínez, periodista de El Faro / SÒNIA CALVÓ

Óscar Martínez, periodista de El Faro / SÒNIA CALVÓ

El periodista Óscar Martínez defensa la importància d'”atorgar als reporters temps i recursos per sostenir la mirada”. Precisament això és el que intenten a El Faro, on Martínez treballa explicant la violència de les maras i el crim organitzat a Amèrica Central, convertint-se a més en un dels principals experts en migració centreamericana. Per a ell és important que el periodisme sigui “un trepant del discurs oficial”, no per “fotre”, sinó per vocació d'”explicar-ho i desmuntar les capes per arribar a la columna real que hi ha darrere del discurs”.

Martínez ha rebut diversos guardons com el Premi Internacional a la Llibertat de Premsa o el premi Maria Moors Cabots. També ha publicat els llibres ‘Els migrants que no importen’ i ‘Una història de Violència: Viure i Morir a Centreamèrica’. Ara acaba el seu pròxim llibre, en el qual intenta explicar, a través de la història de Miguel Ángel Tobar, el Niño de Hollywood, la història d’El Salvador i tot un procés internacional. Martínez es mostra convençut que el periodisme ha de donar veu a les persones, però “no és deixar-los dir el que vulguin”, sinó “tenir una postura honesta de voler entendre les seves raons”.

És periodista a El Faro. Aposten pel que es coneix com a ‘periodisme de pau’? El periodisme ha de contribuir a la solució d’un conflicte de manera efectiva, convertint-se en un actor i no només un espectador?

Mai ho havíem definit així, no ho descartem. No diem periodisme de pau, una etiqueta poc estudiada a Centreamèrica. El que intentem fer és permanència, ja que només això comporta complicitat. Quan hi ha tant bombardeig sobre poblacions grans com la migrant, postures tan antagòniques com la de Donald Trump o entitats socials que treballen en terreny amb migrants jugant-se-la cada dia, un arriba amb el cap moblat amb estereotips. Però davant d’això, només la permanència et comença a explicar coses i et permet arribar a l’escala de grisos. Això és el que intentem explicar a El Faro, justificar dins de contextos més complexos que l’immediat. Però explicar un context implica conèixer-lo molt bé, si volem explicar el perquè de rerefons. Per això a El Faro hi ha apartats, com Sala Negra o En el camino, on atorguem a un grup de reporters temps i recursos perquè sostinguin la mirada. Així que jo no diria ‘periodisme de pau’, sinó ‘de profunditat’ o ‘de permanència’. Això és el que jo entenc per bon periodisme.

Les etiquetes sempre ballen… 

Parlar de desnonaments, d’homicidis, de la Mara Salvatrucha… El problema al final sempre és el mateix, reproduir estereotips. Això no és periodisme, és propi del discurs polític. El periodisme el que vol justament és trencar estereotips. Un altre error és reproduir el discurs oficial, no únicament el que surt dels despatxos del Ministeri… Per exemple, el tema del narcotràfic no ho cobrim des del que pensen els governs. Publiquem el reportatge ‘Ser ningú en terra de narcos’, on expliquem què vol dir ser indígena enmig de la selva de Guatemala, frontera amb Mèxic. Petén és la gran porta de sortida de la droga que creua Centreamèrica rumb a Mèxic. No intentem justificar les raons per les quals és normal que hi hagi persones que col·laborin amb el món del narco, però sí que volem entendre-les i explicar-les, perquè fins a cert punt és comprensible.

El periodisme ha de ser un trepant del discurs oficial, però no per vocació de fotre, sinó per vocació d’explicar-ho i desmuntar totes les capes per arribar a la columna real que hi ha darrere del discurs. Per tot això prefereixo parlar de postures, de manera d’encarar temes, de resultat materials, no d’etiquetes de ‘periodisme de pau’.

Parla de construcció del migrant a través d’estereotips. Creu que aquesta construcció és la mateixa a tot arreu? 

Arribar a l’estructura que genera actituds és molt difícil. Pocs periodistes i mitjans ho fan perquè implica invertir temps i diners. Invertir temps vol dir que un periodista no faci cinc notícies al dia, sinó una cada dues setmanes i això comporta menys pàgines publicades i, per tant, menys publicitat. Per això molts mitjans s’han convertit en supermercats. Hi ha altres profunditats complexes en la cobertura de migracions. Hi ha una postura que diu els migrants són una espècie de walking deads que destruiran Mèxic, però també hi ha una altra postura nociva que té a veure amb migrants bons i migrants dolents, on el migrant havia de ser una víctima que patís mil coses perquè aleshores es pogués justificar que no el violessin o no el segrestessin. El principal mal és estigmatitzar el migrant com a devorador d’un país, però simplificar-lo també és un mal.

Per no simplificar-los, els hem d’entendre com a subjectes polítics, donant-los la mateixa veu que qualsevol altre actor amb noms i cognoms?

És el que ha de fer el periodisme, rascar la superfície de tot sentit. Per exemple, jo ara estic escrivint un llibre sobre Miguel Ángel Tobar, el Niño de Hollywood. Hi ha entrevistes on ell explica el seu passat com a pandillero, i altres en què se’l destrossa i li pregunto per què voldria que la meva filla creixi al seu costat. Hi ha moments en què t’enfrontes a coses complexes. Donar-li veu a algú no és deixar-li dir el que vulgui, donar-li veu a algú és tenir una postura honesta de voler entendre les seves raons i per entendre’l cal increpar, no plorar amb ell. Si vull obtenir la veritat d’algú, li faig preguntes intel·ligents i que l’incomodin. En això consisteix el periodisme.

En relació a la construcció del migrant, hi ha moltes vegades que se’ls presenta com a víctimes de processos però mal explicats. Molts mitjans ho expliquen des dels despatxos o únicament parlant amb els que han arribat, sense anar a l’origen del viatge. A mi em té podrida la victimització banal del migrant, però no la història tràgica, aquesta pot ser profunda si com a periodista has fet un seguiment. Però no es pot banalitzar.

El mal periodisme encoratja molt a la gent que li agraden els extrems fàcils. Si ve de mitjans antiimmigrants, encoratja a aquell que vol odiar els migrants, però el periodisme lacrimogen encoratja només a hiper-convençuts. A la gent que està en mig, els que no tenen una postura formal, només el periodisme de fons els pot fer capgirar. Per a qui estigui convençut de la seva postura, només el bon periodisme argumentat pot fer-li canviar la seva postura. Aquest és el mèrit més gran del periodisme, fer-lo canviar de postures radicals. Per això hem de discutir sobre els temes, però també sobre com cobrir-los, com enfocar-los i amb quins mètodes.

Som molt conscient del tipus de lector que té El Faro i quin periodisme volen llegir i el que detesten, però incomodar als teus lectors també és una funció del periodisme. Quan els mitjans escrivim el que vol la gent és quan vam començar a fer un pamflet i a incomplir la nostra tasca, que és generar massa crítica. No es generen masses crítiques sense incomoditat, i si tot és còmode, és que alguna cosa s’està fent malament.

Quan es parla de la gent del Salvador a Barcelona, ​​s’acostuma a mostrar només a les pandilles. Per què creu que és això?

Hi ha processos per crear marques i la marca del Salvador és la Mara Salvatrucha. En general les societats mai han volgut entendre-ho. El Salvador no tracta als migrants com Mèxic pel simple fet que no estem situats geogràficament on està Mèxic, sinó els hi faríem el mateix i llavors seríem nosaltres els dolents de la història. En les societats actuals es mira als migrants només amb un clixé, sense ganes d’entendre les causes. Cada vegada hi ha més societats antiimmigrants i això no és exclusiu d’una regió. Per això dic que hi ha estructures de fons que generen aquest odi, amb missatges a l’estil de Le Pen o Trump, que quallen a tot el món, perquè no s’explora més enllà.

Hi ha reportatges que només expliquen la part oficial, però no podem parlar de les pandilles sense parlar amb elles. De la mateixa manera que no es pot parlar del PP sense peperos, no es pot parlar de les ‘pandilles’ sense ‘pandillers’. Fins i tot els grans dictadors han parlat. Per això hem de tirar de la llengua, aconseguir informants.

No obstant això, és molt diferent la situació que es viu a Barcelona que al Salvador. La Mara Salvatrucha neix al sud de Califòrnia com una reacció a l’entorn dels que havien acabat d’arribar. Es necessita una societat tan deformada i unes institucions com les salvadorenques absolutament desinteressades. Allà tot se’n va a un forat negre a l’expedient de Justícia. Necessites una construcció de país sobre fonaments de desigualtat i injustícia tan sobirana com la d’El Salvador en la qual, després de la guerra, s’inventen una llei d’amnistia entre comandants guerrillers, militars i presidents de la dreta que es basava en el perdó i l’oblit. Es pot perdonar, però oblidar està cabró. El perdó és una actitud directa on algú ha de reconèixer el que va fer.

Necessitem una societat construïda sobre fonaments podrits perquè la pandilla proliferi. Les pandilles són expressions nefastes del que som com a societat. I la societat catalana no està tan fotuda com la salvadorenca. La idea que la Mara Salvatrucha podria funcionar aquí és partir que no són part de la societat, sinó que es van instal·lant allà on aterren, i no és així, ja que les pandilles són una expressió de la societat.

Van publicar un reportatge on es va explicar que la Policia va massacrar la finca Sant Blas, on revelen indicis d’execucions sumàries i muntatges en l’escena dels homicidis. En aquest cas només va quedar una testimoni viva. Com asseguren la protecció de les fonts, a risc de ser assassinades?

Hem deixat de publicar temes quan hem estat convençuts que no hi havia cap possibilitat de protegir la font. Ens hem equivocat en alguns casos. Una mare camperola de la muntanya no té per què haver-se preguntat per temes de seguretat, en canvi jo sí que hauria, ja que és la meva responsabilitat. Prenem diverses mesures, ens assessorem, els oferim opcions però, sobretot, som sempre brutalment honestos sobre les conseqüències. No podem prometre que es judicialitzarà un cas, ja que no som ni jutges ni fiscals, però sí que podem prometre que es publicarà una història sòlida gràcies al testimoni. Això és l’únic que podem prometre, bon periodisme.

Sabem que hi pot haver problemes per a les fonts. Hi ha moltes que estan ocultes per poder seguir vives, perquè han rebut amenaces de mort. No obstant això, hi ha vegades que si una font parla és un criteri per no assassinar-la. Cada cas és diferent, però tots impliquen riscos. Hi ha casos en els quals hem aconseguit que no acusin ni amenacin a ningú, on no se sap qui ens va parlar. Però també hi ha reportatges que impliquen que molta gent del mitjà hagi de tenir escorta. Hi ha un cas on expliquem que el Govern va negociar reducció d’homicidis amb bandes on encara no s’ha esbrinat qui va donar aquest off the record i el tenen al costat moltes vegades, però no tenen ni idea ni mai la tindran.

Sala Negra, una de les seccions de El Faro, actualment només publiquen homes. A què es deu això? Hi ha una postura activa pel que fa a aplicar perspectiva de gènere? 

Hi ha una postura activa sobre això a El Faro, però des de fa poc temps, uns quatre anys. Necessitem contractar més dones però com una voluntat. Mai hi ha hagut una prohibició, però les estructures no tenen per què funcionar per prohibicions explícites necessàriament. A la redacció general de El Faro ara hi treballen més dones, però a Sala Negra no. Al principi n’hi havia, amb periodistes com Marcela Zamora, que va cobrir molts temes de migracions, presons i tortura. No obstant això, jo sí que crec que hi ha més dificultats per a una dona en alguns contextos, però també algunes oportunitats, com ara parlar amb víctimes de violació o amb les dones dels bordells.

Hi ha un altre punt que és que les pandilles són organitzacions tremendament masclistes, són l’expressió més violenta de la societat salvadorenca, on les dones no poden ser membre des de l’any 2005. Els membres de bandes diuen que elles delaten molt ràpidament, que són meuques, generen problemes i baralles, però el sistema judicial està ple d’homes que han traït la seva pandilla. Això fa que sigui una estructura molt difícil de trencar. Hi ha pocs llocs en els quals sigui avantatjat ser dona, de manera que no pot ser un criteri per decidir si una dona ha de cobrir un tema o no, perquè sota aquesta teoria mantindríem el sistema dient que és més fàcil per als homes, i fins i tot seria encara més fàcil tot per a un home, blanc, que parli idiomes… No sortiríem mai del mateix perfil.

Miquel Ángel Tobar, el Niño de Hollywood / Foto: ÓSCAR MARTÍNEZ

Aquest any publicarà un llibre sobre Miguel Ángel Tobar, el Niño de Hollywood. El que busca és donar-li veu o explicar la seva història? 

Es tracta d’explicar la seva història. La lògica ambiciosa del llibre del Niño és intentar explicar un país i un procés internacional a través d’un tipus. Vull que vegem a Miguel Ángel com un producte. No estic dient que tots els que van viure així es converteixin en aquest producte, però ell va ser producte d’aquestes circumstàncies. Com té una vida molt circular és molt clara. Miguel Ángel Tobar era un assassí. Un exmembre de la Mara Salvatrucha i la seva clica Hollywood. Va ser assassinat el novembre de 2015 per uns sicaris. Era també testimoni criteriat de la Fiscalia i va ajudar a enviar a presó a més de 30 ‘pandillers’. Era un home a qui l’Estat havia promès protegir. La primera vegada que ell intenta matar algú és el capatàs de la finca on treballava, perquè veia com violava a la seva germana. Miguel Ángel tenia 10 anys. Aquesta va ser la primera vegada que va obtenir una arma. Hi conflueixen molts processos violents en aquest violent home. La seva història explica complexitats.

Un dels problemes en general és que oblidem molt ràpidament la història o desconeixem què va passar fa pocs anys. Per exemple, Trump ha dit que deportarà els membres de la Mara Salvatrucha i així va néixer justament la ‘mara’ el 2007 a Long Island. Per les cliques de la costa est la deportació va jugar un paper transcendental. Se’ns oblida el que acaba de passar. Per això m’alegra intentar plasmar en un llibre què va passar, veure que hi ha coses connectades perquè ens ajudin a entendre el que està passant ara. Hi ha petits recordatoris que han de fer-se de manera contundent, perquè sinó veiem que el cap d’aquesta societat està feta perquè tot ens passi d’orella a orella. Miguel Ángel Tobar permet posar-li nom i cognoms i escenes a tots aquests processos. És explicar el context en la vida d’algú.

Durant els tres anys que va estar amb Miguel Ángel Tobar, quina relació van mantenir vostè i ell? 

Molts periodistes et diran que l’empatia és una de les majors virtuts de la professió, però jo crec que no, que el que va permetre fer el llibre són la confiança i el respecte mutus. Respecte en el sentit que complíem els pactes que fèiem, i confiança perquè ell sabia que jo no el lliuraria a mans d’una altra ‘pandilla’ ni li ficaria una denúncia per homicidi. Ell em respectava, ja que mai va intentar veure’m com un idiota ni em deia que ell era un bon tipus. Jo li preguntava si hi havia alguna manera de posar les mans al foc que ell no assassinaria a més gent i em deia que no. Miguel Ángel Tobar era un assassí.

Quan em va preguntar si jo creia que el llibre acabaria amb la seva mort jo li vaig dir que no és que ho cregués, és que així seria. Parlàvem amb aquesta franquesa. La confiança i el respecte implica això, però no vol dir que no hi hagués punts àlgids de discussió, com quan li fas preguntes compromeses durant les més de 50 hores que en total vaig entrevistar al llarg de 3 anys. Miguel Ángel va tenir una vida tremendament dura, no va conèixer el benestar en tota la seva vida, va viure l’infern a la terra de la manera menys metafòrica possible. És difícil d’assimilar que algú anomeni a això vida. Em va donar altres telèfons, perquè algú m’avisés quan el matessin. I així va ser. El novembre de 2014, qui tenia aquest telèfon em va trucar i em va dir “han matat a El Niño”.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*