En cas de dubte, digui Sagnier

Com que a vegades passejo amb alumnes, m'agrada dir allò d'"en cas de dubte, digui Sagnier", i la fórmula sol funcionar, però és arriscada per l'heterodòxia dels matisos estètics, gens uniformes per ser un incombustible i honest treballador esmerçat en allò del client sempre té la raó

Jordi Corominas i Julián
 
 
 
La Casa Sagnier, als jardins d'Enric Sagnier, actualment un Centre Cívic i Espai de Joves | Foto: Jordi Corominas

La Casa Sagnier, als jardins d'Enric Sagnier, actualment un Centre Cívic i Espai de Joves | Foto: Jordi Corominas

La setmana passada començàrem a moure’ns per plaça Molina, i advertirem la possibilitat d’esgotar-la. Entre els elements deixats al tinter hi figura una placa, a vegades convé mirar a terra sense tenir el mòbil a mà, en record a les trobades al lloc dels artífexs de la revista Dau al Set, base d’un moviment avantguardista amb noms del relleu d’Antoni Tàpies, Joan Ponç, Modest Cuixart o Joan Brossa.

Aquests joves recuperaven, amb clara consciència en gaudir d’una maleta cultural ben plena, l’energia creadora de la zona, simbolitzada a l’ocupació de l’espai per Joan Maragall, qui visqué els darrers anys de la seva intensa i breu existència intel·lectual ben a la vora, convertint-se no només en un estiuejant de Sant Gervasi, sinó en el seu primer resident il·lustre. La seva mort el 1991 produí foscor a tota Catalunya, dominada a l’esfera hegemònica per Eugeni d’Ors, capficat a decretar la mort del Modernisme amb l’ajuda institucional de la Lliga Regionalista, la mateixa assassina de tanta preponderància el 1920, com bé narra Andreu Navarra a la darrera biografia, gairebé definitiva, del Pantarca, editada per Tusquets.

La mort del poeta al seu domicili del carrer Alfons XII, no estaria gens malament rebatejar el carrer en honor seu com demano des de fa més d’un lustre, tingué quelcom metafòric. Una època es cloïa i una més sòlida, superats els balboteigs eufòrics de la Renaixença i el seu apogeu modernista, començava a caminar fins a mostrar-se pletòrica amb la Mancomunitat de 1914.

Solem emmarcar homes i períodes mitjançant la cronologia. No obstant això, hi ha persones capaces d’ultrapassar-la, i entre elles figura amb lletres daurades Enric Sagnier i Villavecchia amb una singladura dilatada com la seva trajectòria arquitectònica, reconeguda només a Barcelona amb més de tres-centes construccions documentades.

Detall de la Casa Sagnier | Foto: Jordi Corominas

Com que a vegades passejo amb alumnes, m’agrada dir allò d'”en cas de dubte, digui Sagnier”, i la fórmula sol funcionar, però és arriscada per l’heterodòxia dels matisos estètics, gens uniformes per ser un incombustible i honest treballador esmerçat en allò del client sempre té la raó. Segons la llegenda, si el propietari del terreny li demanava una peça de deu milions, ell quadrava el pressupost sense parpellejar, i això explicaria en part tota la seva prolífica activitat, visible arreu de la capital catalana i amb cotes ben significatives, del Tibibado a l’alfa i omega de Passeig de Gràcia o al Palau de Justícia, firmat junt amb Domènech i Estapà, un altre oblidat per culpa de la dictadura de la trilogia vàlida pel turisme i guanyar campionats de trivial pursuit.

Per a no ser extenuant citaré una enumeració dels seus edificis més notoris, així quan passegin podran aclaparar-se per haver-lo ignorat durant tant de temps: Duana de Barcelona, Casa Garriga i Nogués, Casa Rodolf Juncadella, Caixa de Pensions de la via Laietana, Casa del Doctor Genové a la Rambla, Casa Pasqual i Pons de passeig de Gràcia, església de Nostra senyora de Pompeia a la Diagonal, església de Crist Rei a la plaça dels jardins d’Elx de Sagrera, Nova església de Sant Joan d’Horta i així fins a l’infinit.

Una zona molt interessant per a entendre els tripijocs dels arquitectes de principi de la passa centúria és rambla Catalunya, on molts d’ells es reservaren un forat per als seus habitatges particulars. El de Sagnier es trobava al número 104 de l’avinguda més bonica de la ciutat i avui en dia és un hotel, però més enllà d’això és fascinant observar-la tot jutjant-la des del seu ideari, ja que no depèn dels habituals patrocinadors.

S’erigí el 1894 i la seva primera versió era un elogi a la verticalitat amb una coronació de cert aire gòtic, arruïnada, tampoc era indemne a la tendència, per una tribuna de 1906, com si així volgués equiparar-se als nous rics dels voltants, ufans de veure el carrer i ser vistos als seus luxosos interiors.

La seva família, com moltes altres, tenia una finca d’estiueig a Sant Gervasi, entre els carrers de Brusi i Copèrnic. L’any 1900 el seu pare Lluís demanà derivar-la i alçar-ne una de nova, i així fou com el fill es posà, mai més ben dit, mans a l’obra en aquest racó enjardinat. Concebí un bloc cúbic amb ales laterals decorat amb certa profusió gòtica, amb gàrgoles projectades a certa distància de la façana, finestres ogivals i una culminació amb merlets, moda medieval amb la pretensió d’igualar aquesta nova aristocràcia amb els seus antecessors de la Corona d’Aragó, quelcom remarcable també al nomenclàtor de l’Eixample, pletòric de mencions a aquests moments estel·lars de la Història Catalana.

Façana de la Casa Sagnier | Foto: Jordi Corominas

Com si això no fos suficient dotà l’immoble de dotze habitacions, una capella particular i una sala de jocs, un clàssic de les classes benestants d’aleshores, com vaig tenir oportunitat de comprovar a la casa Burés, ara transformada en apartaments de luxe; al seu origen era una eixordadora filera de cambres, cada una més al·lucinant, amb la dels nens plena de mosaics al·lusius a contes tradicionals com Hansel i Gretel.

Pel gaudi dels més petits la casa estiuenca arribà a tenir un petit circuit amb un tren de vapor en miniatura. El progenitor de l’hiperactiu arquitecte expirà el 1912 i el seu fill l’acompanyà a l’altre barri el 1931, pocs mesos després de la proclamació de la República. Després de la guerra l’edifici fou ocupat per la secció femenina de Falange, i entre 1955 i 1981 fou la seu del Col·legi femení Verge Immaculada. Des de l’any 2007 acull un centre cívic, i com si la Història volgués repetir-se, en un dels seus instants més bells s’ornamentà amb el morat feminista, continuació de la seva pertinença sense molta memòria envers el seu creador, present al nom del lloc, Jardins d’Enric Sagnier, apartats del soroll per a eternitzar l’aïllament de les seves passes fundacionals.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*