Emergència Climàtica Fake

Estem en emergència climàtica. La presència del tema als mitjans és total, així com la mobilització a casa i a altres països. Podria semblar que per fi la classe política, empresarial i mediàtica ha entès el problema. Però no. Aquest és un article dedicat a les que van resistir al Forn de Barraca en defensa de l'Horta i per a detenir l'ampliació de la V21

Josep Gavaldà
 
 
 
Membres de Forn de Barraca defensant l'Horta |

Membres de Forn de Barraca defensant l'Horta |

Dedicat a les resistents del Forn de Barraca en defensa de l’Horta i per aturar l’ampliació de la V21

Estem en emergència climàtica. La presència del tema en els mitjans és total així com la mobilització a casa i en altres països. Els partits posen la imatge de la cimera pel clima de l’ONU al costat dels seus logos. També els polítics es posen el cercle de coloraines al voltant de les seves fotos als seus perfils de Twitter. El president del Govern es mostra obertament a favor de polítiques d’emergència climàtica. Sembla que per fi la classe política, empresarial i mediàtica ha entès el problema.

Però no.

I dic no perquè mentre s’omplen la boca amb boniques declaracions i fonamentades paraules, la destrucció continua. Continuen ampliant autovies a l’entrada de les ciutats, segueixen arrasant horta, segueixen ampliant ports, continuen amb plans urbanístics expansius amb la idea que el sòl és una mercaderia, continuen planificant trens d’alta velocitat, continuen fragmentant el territori i els ecosistemes, continuen artificialitzant terra. Sense propòsit d’esmena. Continuen fent el que feien. El que han fet sempre. L’única cosa que saben fer.

I emergència significa parar i actuar immediatament en la direcció correcta. Emergència és el que justifica aturar projectes en curs i revisar profundament els que estan en cua. Però no és que no paralitzin els projectes en execució. Ni tan sols revisen els que estan en estudi. No hi ha un pla cap a res concret. Una revisió de polítiques territorials profunda, una direcció estratègica cap a un canvi d’orientació. O bé els pocs plans que hi ha en la direcció correcta es queden en el paper ja que en la realitat s’acaba fent el contrari.

Un cas concret. València. Setembre de 2019: tot i haver declarat el president Puig l’emergència climàtica just abans de les eleccions autonòmiques al maig, el Govern espanyol, del seu mateix partit i el Ministeri de Foment, amb un ministre valencià, segueix posant asfalt per sobre de la menjar, perquè està fent una ampliació absurda de l’autovia que entra a la ciutat.
Asfalt per sobre del menjar perquè l’Horta ha estat històricament el rebost de la ciutat i un sòl de gran qualitat millorat per generacions de pagesos que manté la seva fertilitat i que continua produint aliment. Un espai que ens caldrà en els temps d’incertesa que s’acosten.
I més que el menjar. L’Horta de València, com tots els sistemes agrícoles periurbans, aporta protecció i resiliència davant els efectes del canvi climàtic. Ho hem vist a la Vega Baixa del Segura tan sols fa uns dies. L’horta de la Vega és la que ha evitat encara més desgràcies. L’ocupació de l’horta és la que ha agreujat els problemes. Els sistemes agrícoles juntament amb els naturals són els que ens protegiran contra les avingudes de pluges torrencials, contra les onades de calor, contra l’efecte illa de calor urbà i, sobretot, contra les incerteses que amb certesa patirem.

També una ampliació absurda perquè des dels anys 90 del segle XX l’enginyeria de trànsit ja ha establert que augmentar els carrils d’una autovia només genera més trànsit, el tràfic induït, fent més gran el problema. Els problemes ‘de trànsit’ s’han d’abordar amb gestió, no amb més asfalt. És un cas clar de malbaratament de recursos, vint milions d’euros, que serien tan necessaris per a altres fins.

Una altra lliçó sobre les plans i projectes territorials: quan després de les advertències passen les coses que els grups en defensa del territori i pel clima han assenyalat en les seves al·legacions ningú es fa responsable. I el que és pitjor, no s’aprèn de l’error. En l’educació ens passem el temps avaluant perquè l’aprenentatge de l’alumnat millori, per millorar la nostra praxi. Per saber quines coses han sortit malament i no repetir-les o buscar alternatives. Per què no hi ha avaluació de polítiques territorials? Per què, pla rere pla, projecte rere projecte, torna a repetir-se el mateix error que acabem pagant la ciutadania, en diners, en futur o en desgràcies?

Descarbonitzar cal perquè va a les causes del problema. Però més necessari encara és preparar-se per les conseqüències. El problema és que els responsables de prendre les decisions encara no han entès que això s’aconsegueix amb la (bona) gestió del territori. Concretament fer un gir de 180º en política d’infraestructures i urbanística. El sòl té molt més valor per a produir aliment i verd que com a solar. Fins que no entenem això seguirem en paradoxes impossibles i falsos debats que associen creixement i benestar.

Una reflexió final aplicada a l’ensenyament

És desesperant. Quan saps que una actuació, pla general o autovia no només és perjudicial per al medi i les nostres vides i que va en la direcció contrària a una emergència climàtica, sinó que a més no solucionarà els problemes que la justifiquen. Quan aportes evidències del que dius, però els responsables continuen endavant … Com expliques al teu alumnat el debat constructiu i el convenciment amb arguments, si a la vida real no es prenen les decisions que ens afectaran a totes d’aquesta manera?

Arribes a la conclusió que les decisions en la vida pública estan basades en la superstició i el mite. Perquè, sense voler, estem sotmesos a un colonialisme ideològic del que sovint no som conscients. Tinc companys professors que accepten acríticament les raons adduïdes pel ministre o els responsables de torn quan justifiquen la barbàrie. Coses com que l’AVE és un bon negoci, fer grans infraestructures és progrés, el benestar està lligat al creixement i, sobretot, l’actitud reverencial cap a l’autoritat, els ‘experts’, ‘els que saben’, convertint la seva opinió en inqüestionable, perdent així la nostra capacitat de pensar per nosaltres mateixos. Doncs bé, ànims, alè; prego a les meves companyes i companys de professió a que qüestionin les opinions del poder, de la norma, del pensament estàndard, del consens social. Encara tenim llibertat de càtedra, una de les coses més boniques de la nostra professió. Exercim-la críticament animant el nostre alumnat a ser crític. A no acceptar perquè sí les explicacions que no entenen o que contradiuen el que pensen, a defensar postures dissidents, a demanar evidències, a analitzar una idea i no deixar-se impressionar per l’autoritat o poder de qui emet aquesta idea.

Només així podrem començar a albirar una societat més justa i millor per a la majoria. Que l’escola posi també el seu gra en l’emergència climàtica. És imprescindible i, sobretot ara, urgent.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*