Entrevista | Xavier Ginesta Portet, professor, periodista i analista polític

“Els universitaris han d’entendre que el periodisme ha de fugir del maniqueisme, dels blancs o negres”

Xavier Ginesta combina la docència en Periodisme i l’anàlisi política. La seva afició pel periodisme de viatges qüestiona la idea que l’independentisme es cura viatjant: ell és independentista i viatger alhora.

Siscu Baiges
 
 
 
Xavier Ginesta Portet, professor titular a la UVic

Xavier Ginesta Portet, professor titular a la UVic

Xavier Ginesta (Balenyà, 1983) combina la docència en Periodisme i l’anàlisi política. Format a la Universitat Autònoma de Barcelona, actualment és professor de la de Vic des de 2010, on exerceix de Vicedegà de Promoció i Relacions Externes de la Facultat d’Empresa i Comunicació. La seva afició pel periodisme de viatges, plasmada a un bloc, qüestiona la idea que l’independentisme es cura viatjant perquè ell és independentista i viatger alhora. Podem llegir, escoltar o veure les seves opinions a ‘El Punt Avui’, ‘Racó Català’, ‘El Punt Avui TV’, ‘Més 324’ o ‘RAC 1’, per exemple. Creu que els independentistes han d’assumir que són majoritaris però no hegemònics i, per tant, no es poden repetir errors del passat quan arribin les noves ‘finestres d’oportunitat’.

Fa vuit anys que és professor a la UVic-UCC. Veu els estudiants implicats, interessats en el debat polític català dels darrers anys?

Els estudiants, com tothom, participen del debat polític i ho fan de mil maneres. Hi ha promocions més polititzades i d’altres que no tant. En el marc dels estudis de Periodisme et trobes estudiants d’uns cursos que estan molt polititzats i d’altres cursos que no. Depèn de la classe, de si hi ha algun líder que li agrada parlar-ne, depèn de molts factors conjunturals. Quan vaig començar a donar classes, primer a la UAB, el curs 2006-2007, els estudiants polititzats parlaven d’altres temes. Avui, aquesta politització es centra en l’eix nacional i, per tant, l’eix social queda en un segon pla. L’any 2007, l’eix ideològic estava més present. Ara, és bastant monotema.

Als pocs anys de començar la transició es va dir que hi havia un cert desencís perquè la ciutadania esperava més de la democràcia. Ha detectat desencís, cansament, entre els joves que creien que la independència estava a tocar i han vist que no era així?

En els joves, no. Si he trobat gent desencisada, cremada, ha estat en persones que estan en plenitud de la seva vida professional i que no són partidàries de les alteracions polítiques perquè afecten el funcionament de l’economia i el seu dia a dia laboral. No volen que el procés marqui permanentment la seva vida. Els joves viuen la política amb molta rauxa i força. No he notat desencís en ells perquè la independència no arribi. Els dos grups que estan més mobilitzats i esperançats, crec i partint de l’observació, són el dels joves i el dels de cinquanta anys cap amunt.

Vostè és de Balenyà, a Osona. Treballa a Vic, una ciutat on l’independentisme és molt majoritari. Es pot entendre bé què és i què vol el conjunt de Catalunya des de la capital de l’Osona?

No ha de distorsionar per res. Qualsevol persona ha de ser suficientment hàbil per agafar informació de tot arreu. Sí que és veritat que quan vius a Vic tens, evidentment, un entorn propens a l’independentisme; de la mateixa manera que una persona que viu a l’àrea metropolitana de Barcelona pot tenir una distorsió negativa envers la independència perquè viu en un entorn que no n’és partidari. Catalunya és plural en línies generals. Jo visc a Vic i tinc molts imputs independentistes en el meu dia a dia però quan estic a Barcelona, a Palma, on hi tinc família política, o a alguna zona d’Espanya agafo imputs en relació a allò que pensa d’altra gent que no creu en la independència com jo. Hi ha un element important a tenir en compte que és la necessitat que qualsevol persona té d’informar-se a través de diferents fonts. A més, no oblidem que ‘Plataforma per Catalunya’ va néixer a Vic. La ciutat és capaç de ser un dels espais més importants de suport a l’independentisme però, d’altra banda, ha generat un personatge tant tristament recordat com Josep Anglada. No és monolíticament independentista. És molt diversa, amb molta pluralitat cultural. Va organitzar un model educatiu d’èxit per afavorir la normalització lingüística davant l’arribada d’una gran massa d’immigrants els anys noranta. Ha fet i està fent un esforç molt important per crear una societat cosmopolita.

Però difícilment hi pot créixer més l’independentisme

Ha arribat a topalls molt alts, certament.  Hi ha una gran quantitat de població que som independentistes a Vic, a la comarca d’Osona o la Catalunya central. Una cosa és que siguin societats independentistes i una altra, que siguin societats monolítiques. Són tant tolerants com ho poden ser d’altres on no hi hagi tant independentisme. Vic ha donat mostres prou importants que és una ciutat integradora, cosmopolita, on tothom hi té cabuda. Es faria un mal a la ciutat i a la política que s’hi ha fet si se l’associés amb la intolerància. Al contrari, els intolerants són els que van crear ‘Plataforma per Catalunya’ o els que han vist en les opcions d’extrema-dreta una forma de prevenir la millora de la integració a determinats barris.

Parlar d’una Catalunya fragmentada, de famílies barallades, és un mantra dels contraris a la independència o una realitat contrastada?

No ho he vist ni ho he sentit al meu envoltant. Si a algú li ha passat queda en la zona privada de cada persona. És veritat que la política pot arribar a dividir, però crec que una família que es baralli per la política és que no està ben avinguda per molts altres motius. M’he discutit políticament amb gent de casa perquè pensem diferent en el marc de l’independentisme i no ha passat res; en el propi independentisme hi ha divisió política. La idea de famílies dividides i que no es parlen és forta per generar un relat contra l’independentisme i pot calar molt en la població no independentista. La idea de les famílies dividides més que una realitat és una idea s’ha utilitzat com a propaganda. Què seria del debat polític sense la confrontació d’idees?

Les eleccions i sondejos ens presenten mitja Catalunya a favor de la independència i l’altra mitja, en contra. Al camp de l’independentisme hi ha dues tendències: optar per la via unilateral o eixamplar el suport a aquesta causa. Quina creu que és la més encertada?

Anem per parts. La societat catalana està fragmentada políticament en relació a la independència; el Sí i el No es barallen per superar sempre el 50% en tots els sondejos. No hi ha una massa hegemònica a favor de la independència. Que sigui majoritària no vol dir que sigui hegemònica. És absolutament complicat fer una declaració unilateral d’independència i esperar que això suposi una auctoritas davant la gent que no és independentista. Repetir l’estratègia que s’ha seguit fins ara seria un error, crec, perquè s’ha demostrat, si més no amb els líders polítics que hem tingut, que no era encertada. D’altra banda, la independència arribarà en el futur després d’una negociació amb l’Estat? Tinc els meus dubtes també. La cultura política castellana, d’arrel molt més autoritària que la catalana, mediterrània, no ha estat propensa al pacte i a considerar que el territori espanyol sigui una nació de nacions. És complicadíssim entendre que la independència arribi estrictament per una negociació. En un moment o altre hi haurà d’haver alguna mena de desobediència. Però no es pot fer aquesta desobediència sense haver eixamplat abans la base de l’independentisme. Hem de ser molts, molts més que el 50%, per aprofitar i defensar la finestra d’oportunitat definitiva i començar a rebre reconeixements internacionals. I ara l’independentisme és majoritari però no hegemònic.

La substitució de Mariano Rajoy per Pedro Sánchez canvia molt el panorama? Com influirà en l’evolució d’aquest contenciós?

Pedro Sánchez no deixa de ser ‘el mismo perro con distinto collar’ en relació al que havíem vist fins ara. En arribar al govern, però, va fer determinades manifestacions, va tenir petits detalls, va obrir la comissió bilateral… Hi ha alguns aspectes que demostren que té una sensibilitat un pèl diferent en la problemàtica catalana. El gran problema, però, no és qui tinguis davant a la Moncloa sinó que l’Estat, que no són exclusivament els polítics que governen des de la Moncloa o des dels ministeris, té una cultura política unitària, en la qual no hi la voluntat de pactar una solució per una part com Catalunya que es reivindica com a nació. Mai no concebrà que Catalunya es consideri nació. Els independentistes considerem que Catalunya és una nació i, per això, té dret a l’autodeterminació reconegut per tractats internacionals que Espanya ha firmat. L’Estat, els polítics que el dirigeixen, el sottogoverno, el deep state, entén que a Espanya només hi pot haver la nació espanyola. En aquest debat es parteix de bases diferents (legalitat contra legitimitat) i és molt difícil arribar a una solució a curt termini.

Jordi Pujol va arribar a la presidència de la Generalitat al davant de CDC, que va néixer més com a moviment que com a partit. Carles Puigdemont impulsa, ara, la Crida Nacional, que es planteja com a un nou moviment. Es poden comparar els dos processos?

Se’m fa difícil. És cert que Convergència va ser un moviment polític al principi però es va transformar en un partit polític clàssic. La Crida Nacional de Puigdemont és un moviment fet des d’un punt de vista molt tàctic. Veig molta més estratègia a llarg termini en la manera com Pujol va crear Convergència Democràtica que en com Puigdemont ha creat la Crida Nacional. Ha estat una jugada magistral, aprofitant la debilitat del PDeCAT i la divisió d’opinions en el marc de l’independentisme per avançar cap a la idea d’un Scottish National Party (SNP) a la catalana. Puigdemont sap que no pot tenir força si no té un moviment al darrere mentre està a l’exili, on no hauria d’estar mai. Necessita una plataforma política per poder continuar marcant l’agenda. A diferència de quan va néixer Convergència, el catalanisme polític està molt més musculat avui. Hi ha moltes més opcions. Ha passat per una història turbulenta en els últims temps que l’ha posat davant del mirall i ha fet aflorar les seves fortaleses i mancances. La Crida és molt difícil que pugui ser un moviment aglutinador de l’independentisme perquè, avui, Esquerra Republicana, malgrat que està decapitada, té la fortalesa política, la necessitat i la voluntat lògica com a partit de marcar la seva pròpia agenda. Se’m fa difícil comparar-ho però crec que Puigdemont està aprofitant el momentum i està fent un moviment molt més tàctic que el que va fer Pujol en el seu moment.

ERC s’ha quedat ja dos cops a les portes de presidir la Generalitat quan les enquestes li eren favorables. Pot tornar-li a passar el mateix davant la Crida Nacional en unes properes eleccions que alguns veuen properes?

La Crida Nacional, si vol complir amb el mandat amb què es va fundar, haurà de fer molts esforços per ser un moviment aglutinador. Esquerra mai no li permetrà perquè vol mantenir la seva identitat com a partit i ho ha demostrat en el debat sobre com ha de créixer l’independentisme. Puigdemont li ha guanyat la partida un cop i ho pot tornar a fer però, bàsicament, perquè ell està a l’exili i Junqueras és a la presó. Tots dos haurien de fer política des d’aquí, al carrer o a Palau, però fer política des de l’exili és molt diferent que fer-ho des de la presó. La capacitat de marcar l’agenda canvia. Esquerra té un handicap més important que el que té la Crida Nacional. A més, Puigdemont, després que se li retirés l’euroordre, té llibertat de moviments per tot el territori europeu. Hi ha un altre element fonamental favorable a Puigdemont i és que ell es beneficia de l’espiral del silenci: la voluntat de tothom de pujar al carro guanyador. És a dir, l’independentisme de base reclama unitat i ell els l’ofereix. Si la gent ho acaba entenent com la solució al nou rumb de l’independentisme pot tenir èxit. L’independentisme de base està dividit en com procedir. Hi haurà un independentisme que voldrà seguir l’estratègia d’eixamplament de la base i de contenció que planteja Esquerra Republicana i un altre que voldrà avançar en una estratègia de confrontació i d’aglutinament de totes les forces en una plataforma com la Crida. La Crida pot tenir  recorregut com  a moviment polític aglutinant el centre dreta que ha quedat orfe i el PDeCAT que s’hi ha incorporat. Però més enllà d’ERC, tampoc pot comptar amb la CUP, que no s’hi sumarà mai, per ideari i essència política.

Ginesta és periodista i analista polític

La divisió d’opcions independentistes fa més possible que es formi una alternativa de govern que aplegui ERC, PSC i els comuns, un nou tripartit d’esquerres?   

En política no s’ha de descartar res però la gent no ho entendria. Com que l’independentisme de base és menys racional que les persones que el lideren i la seva voluntat és avançar permanentment cap a l’horitzó de plenitud nacional, es fa molt difícil que entengui la repetició del tripartit. Per molts poders fàctics de Catalunya i Espanya la idea d’un tercer tripartit podria ser interessant per estabilitzar la societat catalana i fer-la més mansa a ulls del deep state espanyol. Tinc molt clar que l’independentisme de base difícilment li perdonaria a Esquerra que anés a un nou tripartit i, més, havent-hi polítics a la presó. Les xarxes socials són una arma de destrucció massiva i una eina de mobilització magnífica per la política. Dues cares de la mateixa moneda. Les imatges de Miquel Iceta i Inés Arrimadas rient darrere la cara pensativa de Jordi Turull correrien com l’escuma i recordarien que hi ha una sèrie de persones a la presó per culpa dels que han judicialitzat la política catalana enlloc de proposar una resposta política. No em puc imaginar un partit polític que té gent a la presó, inclòs el seu líder, que, per una estratègia a molt llarg termini, decideixi abraçar directament l’autonomisme a través d’un nou tripartit.

A les xarxes socials se les responsabilitza de la renúncia a última hora de Carles Puigdemont a dissoldre el Parlament i convocar eleccions avançades

Jo no seria taxatiu. No diria que les xarxes socials en van tenir la culpa, com diu Santi Vila en el seu llibre, la qual cosa em sembla maximalista. Les xarxes socials són capaces del millor i el pitjor. Ajuden a crear estats d’opinió i els polítics hi han de saber jugar bé. Puigdemont va ser dels primers polítics que va fer-ne ús i va tenir-hi una de les eines més importants de promoció personal: té un nickname -@KRLS- que és una icona de l’independentisme. Les xarxes socials mai no han de substituir la política i el diàleg cara a cara, perquè simplement són el reflex d’una part de la societat. No són l’espai on opina el conjunt de la societat. A més, en triar aquells que t’interessa seguir entres en una bombolla ‘dels teus’ i difícilment, a vegades, es va a buscar opinions externes. No crec que les xarxes socials fessin canviar d’idea Puigdemont –hi van haver trobades a molt alt nivell en els moments importants- però van contribuir a crear un clima especial aquell 27 d’octubre de disbauxa absoluta.

Sense els dirigents polítics i socials independentistes a la presó els plantejaments dels partits, el diàleg entre ells, el clima al carrer seria molt diferent?

Sí. Per generar diàleg no hi poden haver ni presos polítics, ni exiliats polítics. Amb els consellers i el vicepresident a la presó, i el president Puigdemont i la resta de consellers a l’exili és impossible que es plantegi una negociació de tu a tu entre les dues parts del conflicte. Ambdues parts han de jugar amb les cartes descobertes i l’Estat té l’as a la màniga de negociar usant els presos i els exiliats. Són ostatges. El deep state espanyol sap perfectament que hi ha ostatges, que estan a la presó en contra de bona part dels tribunals internacionals. Això és així fins que no ens digui una cosa diferent el Tribunal Europeu de Drets Humans. La retirada de les euro-ordres és una capitulació en tota regla del sistema judicial espanyol en relació a si hi havia o no presos polítics. N’hi ha.

Pedro Sánchez aposta per una reforma de la Constitució i de l’Estatut d’Autonomia. L’independentisme acceptarà aquesta proposta?

Crec que ara no. El nou Estatut d’Autonomia va ser referendat pel poble de Catalunya i el Partit Popular va decidir trencar l’acord al qual s’havia arribat i que, possiblement, comportaria un període d’estabilitat molt llarg per Catalunya. El PP va començar a judicialitzar la vida política catalana, va defensar que Catalunya no era una nació (malgrat estar en el preàmbul), va atacar el model d’immersió lingüística i l’escola catalana i el model de finançament. Davant aquesta agressió cultural i econòmica, l’independentisme no té cap mena d’interès en negociar una cosa que sap que no es podrà aplicar perquè algú acabarà portant l’acord al Tribunal Constitucional i que aquest no actuarà de forma neutral. L’independentisme sap contra qui juga i difícilment combregarà amb rodes de molí. I no vol fer-ho, a més, perquè hi ha ostatges polítics. Un cop resolt el problema dels presos i els exiliats si algú planteja una nova agenda caldria veure què passaria.

S’atreveix a preveure què passarà aquesta tardor?

Auguro una tardor molt complicada sobretot perquè el govern de la Generalitat haurà de fer front a l’elaboració dels pressupostos amb les tensions que hi ha entre Junts per Catalunya i ERC i que ja s’han posat de manifest amb el bloqueig del Parlament per una discussió a la Mesa entre els grups independentistes sobre la suspensió dels diputats presos i exiliats. Quan hi ha presos polítics i exiliats les relacions dins el país no són normals. El país funciona però la sensació d’anormalitat és a tot arreu. Em preocupa la tensió permanent dins l’independentisme perquè dificulta teixir una estratègia conjunta i una unitat d’acció davant les properes eleccions municipals i europees. Aquestes eleccions han de suposar un nou cop de força que ha fer l’independentisme davant d’Espanya i la comunitat internacional, no sé si anant els diferents partits independentistes junts o separats però sí amb unitat d’acció.

Retornant al professor de la UVic-UCC: el vaig escoltar adreçar-se als estudiants que participaven a la Setmana del Parlament Universitari (SPUNI) dient-los que “l’objectiu del periodisme és construir un món millor”. Ho deia per motivar-los o perquè n’està convençut?

Absolutament convençut. El periodisme ha de ser una eina per fer un món millor, més just, on es denunciïn les desigualtats, on es plantegin els grisos de la societat i per ajudar la gent a tenir una opinió fundada de la realitat. Sinó, el periodisme perd la seva funció. Ha de servir per buscar el perquè de les coses i explicar el context on succeeixen els esdeveniments des de la subjectivitat honesta: el contrast de les fonts. El què, el qui, el quan i l’on ho tenim resolt amb les xarxes socials. Els estudiants han d’entendre que el periodisme ha de servir per donar a la gent elements de contrast, espais de reflexió i aportar informació rellevant per la formació de l’opinió pública. Em preocupa que els periodistes treballin a cop de titular, com si estiguessin fent tuits tot el dia. M’interessa que els estudiants surtin preparats de la Universitat, amb prou cultura general que els permeti entendre el perquè de les coses i aportar una interpretació dels fets que no sigui maniquea, de blancs i negres, on predomini la gama de grisos. Això només ho pot fer un periodista ben preparat.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*