Els ulls del 112

Al Número 112 de Sant Antoni Maria Claret donem amb un dels blocs de pisos més fascinants de Barcelona. Per en Lluís Permanyer és un dels seus màxims símbols de lletjor; pel que fa a mi no sé si em passa com amb la gent que veus repetides vegades a l'autobús i amb els dies et sembla més guapa, però al veure'l sovint i observar-lo no em produeix cap sensació de rebuig

Jordi Corominas i Julián
 
 
 
Al Número 112 de Sant Antoni Maria Claret donem amb un dels blocs de pisos més fascinants de Barcelona

Al Número 112 de Sant Antoni Maria Claret donem amb un dels blocs de pisos més fascinants de Barcelona

Avui creuarem relats de dos desconeguts. A pocs metres de la Meridiana a l’alçada del Metro de la Sagrera trobem el passatge de Coello. Del mateix sorprèn la seva doble numeració, com si l’haguessin alterat en algun altre moment. El cert és que segueix la del carrer de Sant Antoni Maria Claret, pare Claret pels amics, que des del darrer terç del segle XIX s’anomenà Coello, potser en honor al pintor madrileny, i així s’explica com l’actual carreró adoptà una espècie de continuïtat amb la seva germana gran, rebatejada el 1926 i mutant mentre durà el procés de canonització del confessor d’Isabel II, culminat l’any 1950, quan l’avinguda aturà la seva fal·lera de marejar el vianant entre arquebisbes, beats i noves onomàstiques.

Pare Claret és, en aparença, una línia recta més aviat insulsa, una artèria més de circulació per a apropar la perifèria al centre. Durant la meva infància gaudí de certa condició fronterera. Mai la creuava. Més avall no hi havia els monstres, però si s’establia un límit lingüístic i de classe més aviat absurd, potser psicològic per a la majoria, com quan a la part superior t’atrevies a traspassar Verge de Montserrat i t’endinsaves a un altre món.

Passat el temps sé que conté secrets de tota mena, des de ser l’adreça de García Márquez i Marsé fins a la seva transcendència arquitectònica per a entendre l’evolució de Barcelona durant el desarrollismo franquista. Abans del mateix es construïren perles com la Fàbrica Costa Font, de Francesc Mitjans,  amb aquella cantonada circular per a configurar una tangent de vies i les seves llegendàries xemeneies, almenys pels que naixerem a prop.

Al Número 112 de Sant Antoni Maria Claret donem amb un dels blocs de pisos més fascinants de Barcelona

Durant els seixanta, Pare Claret es veié sacsejada per la bogeria edilícia del barri. Aquí quan hi ha un espai buit l’has d’omplir, i això feren molt oportunistes i amb criteri estètic amb els xamfrans de la zona, plens d’aquestes cases amb balcons amb gradació acordeònica, ben característics.

Com podeu suposar el boom es degué a la consolidació de la classe mitja i a un desastre de planificació propi d’aquelles dècades, quan no es considerava certa harmonia a l’hora d’edificar i aquí, ni més ni menys, és quan irromp el nostre home.

Al Número 112 de Sant Antoni Maria Claret donem amb un dels blocs de pisos més fascinants de Barcelona. Per en Lluís Permanyer és un dels seus màxims símbols de lletjor; pel que fa a mi no sé si em passa com amb la gent que veus repetides vegades a l’autobús i amb els dies et sembla més guapa, però al veure’l sovint i observar-lo no em produeix cap sensació de rebuig. Com és comprensible el noto estrany, gairebé marcià en la seva blava prepotència, precedida per uns baixos propulsors per la forma i la duresa del formigó curvat per a donar preponderància als pisos amb balcons oculars amb aire amenaçant que s’avança al seu suport. La següent descripció serà diversa en funció del narrador. Ho dic perquè el conjunt dóna peu a múltiples interpretacions i cada passejant pot oferir la seva sense por a equivocar-se.

El finestral del balcó és un ull acoblat a una superfície ondulant que bé podria recordar a la Pedra, i aquí enllaçaria a una nova picada d’ull, del de Toyo Ito i el seu edifici d’apartaments a passeig de Gràcia. La diferència es que el nostre protagonista té el cos de gresite, aquelles rajoletes del terra de la piscina, i no es preocupa en amagar ventiladors, tendals vermells com si tots fossin del Barça i les finestres dels apartaments.

Al Número 112 de Sant Antoni Maria Claret donem amb un dels blocs de pisos més fascinants de Barcelona

L’autor d’aquesta meravella, amb o sense ironia, fou Mario Catalán Nebot, de qui he pogut recol·lectar poca informació biogràfica. Morí als 44 anys el 16 de maig de 1973. El tòrax blavós s’inaugurà després del seu òbit. Abans ideà una paranoia extraterrestre amb una retirada a Le Corbusier a Corbera de Llobregat i l’immoble Sol a Lloret de Mar, notori des del meu parer per la seva sempiterna balustrada circular.

Més enllà de Permanyer, qui detesta encara més una altra creació de Catalán Nebot al carrer València, la casa del 112 té molts matisos. En primer lloc és filla d’una època molt concreta. Fins i tot és divertit anar per certs districtes de la ciutat i ensopegar amb incongruències basades en mescles d’estils inesperades i sobtades. Pel que fa a les terrasses també podríem relacionar-les amb les de la casa Batlló, però més aviat volia comentar el xoc causat per emparellar, per exemple, Noucentisme amb Postmodernitat sens cap mena de rubor. Si caminem uns metros donarem amb la Sedeta, una antiga fàbrica tèxtil de 1895 reconvertida en Centre Cultural que fou salvada pels veïns d’un altre episodi d’especulació immobiliària.

En segon terme crec que l’experiment de Català Nebot és únic, i això poden dir-ho ben pocs al seu gènere. No deixa indiferent, no admet imitacions i hauria d’integrar el patrimoni municipal donada la seva indubtable presència, doncs després d’admirar-lo o detestar-lo ningú s’ha declarat capaç d’oblidar la seva essència.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*