Els tres vectors que marcaran la política del 2019

El conflicte entre Catalunya i Espanya tindrà un moment culminant amb el judici als líders presos. En la sala del Suprem s’escriurà una part important del relat independentista. A l’espera de les eleccions locals, autonòmiques i europees del 26 de Maig. Data on sabrem fins on arriba el poder de l’extrema dreta a Espanya. I a Europa.

Guillem Pujol
 
 
 
Parlament de Catalunya / Wikimedia Commons

Parlament de Catalunya / Wikimedia Commons

Fa poc més de deu anys, abans de l’esclat de la crisi econòmica i el 15M, la política a Espanya i Catalunya s’entenia dins la seva dimensió del joc parlamentari: una vegada guanyaven uns, després guanyaven uns altres. El consens entre forces polítiques articulava aquest joc parlamentari, que es mantenia aïllat en una esfera separada de la ciutadania. Això ja no passa. La política, avui, s’ha convertit en un tema de debat públic i quotidià. Ocupa espais en les tertúlies en horaris de màxima audiència i monopolitza les converses de bar. Veiem quins successos han marcat l’any 2018 per analitzar-ne, després, els que possiblement condicionin l’any que ens arriba. 

El debat sobre els presos polítics ha vinculat la identitat personal amb la Justícia; les opinions ja no es limiten a l’àmbit de l’individu, sinó que transcendeixen més enllà, en les consideracions ètiques del que és o no és just, essent capaç de treure de milers de persones al carrer una vegada i una altra. Algunes d’elles, molt probablement, era la primera vegada que ho feien. 

Aquest 2018 també s’ha produït la primera i única moció de censura de la història democràtica d’Espanya, símptoma d’aquests temps tan estranys on vivim. Ha nascut una força d’extrema dreta, i ja no podem reivindicar que com a mínim en això, avantatgem als nostres veïns i veïnes europeus. Per últim, l’arribada d’un President d’Espanya a Catalunya mai havia estat acollida amb un desplegament policial tan elevat per a aturar l’oposició, rebuig i enuig d’una part important de la població catalana. 

Fa poc més de deu anys, si ens diguéssim que avui ens trobaríem on som ara, no ens ho creuríem. Es pot dir, doncs que hem passat d’una concepció política passiva-consensual a una d’activa-conflictiva. 

La futurologia política és la ciència menys exacta dins les ciències socials; ho és, precisament, perquè la política apel·la a la part menys racional dels éssers humans. Per això, i perquè tot anàlisi del futur parteix d’una anàlisi del present i no pot considerar el que encara no existeix, les previsions s’han de prendre amb la precaució amb la que s’haurien de prendre les enquestes electorals. Així i tot, podem imaginar que l’any que ve estarà condicionat per tres vectors, entrellaçats els uns amb els altres. Vegem-los: 

Conflicte Catalunya – España

Sí, per vuitè any consecutiu (marquem l’inici del procés l’any 2012) les relacions entre Catalunya i Espanya seran un punt determinant que marquin l’adveniment de la política Catalana en primer lloc, i de la política espanyola en segon. Curiosament, és possible que es donin dos fenòmens simultanis i aparentment contradictoris. Per un costat, després de la reunió del 21D a Barcelona, on s’imposà la voluntat de diàleg per davant dels agorers del conflicte, sembla que l’Executiu Quim Torra deixa de banda l’estèril discurs identitari que reivindica viure en una República (estèril quant a resultats) per a apropar-se a la visió realista dels seus companys de Govern d’Esquerra Republicana. Alguna cosa hi tindrà a veure que uns pugin i els altres baixin en les enquestes. Aquest fet apropa més el Referèndum, única possibilitat real pels independentistes d’aconseguir l’anhelada independència

Per una altra banda, un segon element pot fer tirar enrere tres passes l’acostament que hi ha hagut entre Sánchez i Torra i és que la judicialització de la política, l’error garrafal i el principal escull existent per a solució del conflicte, agafarà una nova dimensió. Fins avui, els presos polítics que han passat el Nadal a la presó de Lledoners hi són en llibertat provisional. Però de cara el mes de gener, els judicis començaran. Depenent de com vagin, i sobretot, de si se sosté el sense-sentit de les acusacions de rebel·lió i sedició, el conflicte s’enquistarà encara més. I això seran males notícies: pels presos, per Catalunya, i per Espanya. 

El cicle electoral 

El 2019 serà un d’aquells anys on els assessors de campanya no tindran temps per respirar i els polítics gastaran tots els somriures davant les càmeres. El Diumenge 26 de Maig tindrem una jornada electoral molt atapeïda; eleccions municipals, eleccions autonòmiques (a Aragó, Astúries, Balears, Canàries, Castella-la-Manxa, Castella-i-Lleó, Comunitat Valenciana, Extremadura, Comunitat de Madrid, Múrcia, Navarra i La Rioja) i eleccions europees.

Especialment interessants seran les eleccions a Barcelona i Madrid, on dues forces noves (BComú i Ahora Madrid) van irrompre en l’escena política abanderant el que s’ha establert com a nova política. Ara ja no són tan nova (si entenem per això el temps que porten en política) tot i que mantenen gran part de la frescor que les va caracteritzar durant la campanya. 

Alhora, les eleccions a Barcelona seran un altre test per a valorar la força de l’independentisme, més fracturat que mai. Fins a quatre candidatures es poden presentar amb vocació de fer de Barcelona la capital de la independència: ERC, la Crida, CUP, i la plataforma de Jordi Graupera, ara per ara sense nom. Queda per veure, també, què farà el PDCAT. 

Les eleccions europees, sempre marginades, seran interessants per dos motius: el primer, veure si l’independentisme hi concorre en la forma d’una llista unitària. És sabut que a hores d’ara, ERC no hi té cap incentiu i els postconvergents els tenen tots. De fet, els darrers ja han començat a acusar d’antipatriotes a ERC per a no voler anar junts. La història es repeteix, i veurem si acaben o no cedint. 

El segon motiu té a veure amb VOX. Després dels resultats de les eleccions andaluses, un bon resultat de la formació d’extrema-dreta configurarien un bloc europeu que cada vegada té més força i presència al Parlament Europeu, amenaçant en condicionar la política de tot un continent. 

L’auge de l’extrema dreta 

Tal com mencionàvem, els tres vectors que determinaran la política el 2019 estan relacionats els uns amb els altres. Havent nascut VOX, i amb Pablo Casado davant del Partit Popular, la política estatal prendrà una nova dimensió i provocarà un efecte dominó en el re alineament dels pactes electorals: l’aritmètica canvia, i si pel que sembla el Partit Popular no té massa problemes en pactar amb la formació liderada per Santiago Abascal, Ciutadans es veurà obligada a decantar-se finalment per un costat o altre. O bé s’acosten al PSOE, o bé al Partit Popular. El que significa que, indirectament, o bé s’acosten a Podemos o a VOX; jutjant els primers passos a Andalusia, sembla que es decanten per la segona. 

L’extrema dreta també condicionarà el discurs cap a Catalunya. No només volen l’aplicació de l’article 155 de forma immediata, sinó que volen acabar amb l’Estat de les autonomies. Un discurs bel·ligerant que obligarà al Partit Socialista a resoldre el debat intern sobre la seva concepció d’Espanya. O es dóna suport a la diversitat nacional de l’Estat, o es fa un pas enrere que pot tenir terribles conseqüències.

Amb tot, ens espera un 2019 molt intens a nivell polític. El seguirem atentament.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*