Els símbols ben lluny del centre, si us plau

El 2016, a una acció típica i tòpica de l'actual consistori, es denomina la Plaça de la República. És a Nou Barris, fet que corroboraria la sospita de mantenir i promoure monuments allunyats del centre, sense donar-los cap mena d'importància, per a fomentar el seu caràcter inofensiu. D'aquesta manera el centre consolida el seu influx de parc temàtic i la perifèria rep regals sense poder per a inculcar una pedagogia dels qui van lluitar pels valors de tots i cadascú de nosaltres

Jordi Corominas i Julián
 
 
 

A la vida de cada persona hi ha carrers importants que, a base de freqüentar-los, ens resulten intranscendents, adonant-nos de la seva rellevància quan hi pensem. En el meu cas concret crec haver creuat, pujat i baixat Pi i Margall, que injustament no és tractat com una avinguda, gairebé totes les setmanes de la meva existència adulta. La raó és ben senzilla, doncs constitueix la frontera perfecta entre el Guinardó i Gràcia.

El més passat la vaig ascendir per a cercar a un bon amic, fixant-me a la complexitat de seu tiralínies, visible només si l’enfoquem des d’una visió totalitària de l’espai. Si comencem el seu recorregut per la plaça Joanic podem agafat el carrer de Joaquim Ruyra i encaminar-nos envers la Sagrada Família. Si continuem cap amunt arribarà un moment on els ulls contemplaran la recta de Secretari Coloma promesa de la travessera de Dalt. Si en canvi girem a l’esquerra, gairebé al bell mig del seu traçat, l’amplada es reduirà i així ens sentirem acomodats a l’hàbitat típic de Gràcia, amb el seu suposat laberint que no amaga secrets pels seus parroquians.

Pi i Margall, pendent d’una anunciada reformar per a convertir-lo en enllaç verd, destaca per no tenir res remarcable, i aquesta és la seva màgia, fins al punt que resulta senzill imaginar a un Paul McCartney català escrivint-li una oda amb el quiosc al costat de la modesta sortida del metro, els seus negocis d’electrodomèstics, els veïns de tota la vida, els horribles blocs franquistes i el terme mig on ningú s’hi fixa i resumeix tota una política municipal amb els símbols progressistes, sempre més allunyats del centre perquè fan nosa.

Ho podem veure al Carmel, on de cop i volta els socialistes trobaren oportú dedicar una estàtua a les Brigades Internacionals a l’ingrés del túnel de la Rovira. Si preguntéssim als habitants de la zona ningú sabria dir-nos a qui va dedicada la peça, una despesa que bé es podria haver dedicat a la Rambla del barri, aquest cementiri de sociabilitat tallat per a major glòria del tràfec rodat. Un cop creuem Llobregós pararem a la plaça de Salvador Allende, famosa cada 11 de setembre amb un trist retrat del seu protagonista tot observant les celebracions.

Si tornem a Pi i Margall donarem amb un triangle composat per alguns banquets i un tríptic dispers i rectangular dedicat a l’home que fou durant poc més d’un mes president de la Primera República Espanyola i apostà per una moderníssima constitució federal que dividiria el país en disset estats. La idea era tan bèstia que potser aleshores, entre lluites cantonals i la precipitació de voler construir la casa pel teulat, pronuncià allò de és més fàcil meditar canvis des d’avall perquè un cop assolit el cim és impossible realitzar-los.

La frase és aproximada. No ho és l’homenatge contemporani a una figura clau i ben oblidada del nostre periple històric. Ara el recordem mitjançant aquest plafons de fibra de vidre, acer inoxidable i pedra artificial obra d’Ignasi SanFeliu i Sara Pons, autors poc abans de les escultures de la plaça d’Anna Frank, un afegit més a la llarga consistència de places gracienques, amb l’excepció que aquesta és qualsevol cosa menys això.

La fragilitat d’alguns dels seus materials entronca amb la decadència de la memòria passada, de la que el pare del Federalisme podria explicar-nos moltes coses des de la tomba, doncs el seu trajecte de la màxima rellevància a la desconsideració és una perfecta metàfora de com volem transmetre la nostra relació amb tan remarcables precursors.

El 1915, durant la segona fase de la Restauració, sorgí la proposta de donar-li un lloc de privilegi a l’espai públic, decidint-se com ubicació la cruïlla entre Diagonal i passeig de Gràcia, la coneguda popularment com el Cinc d’Oros pels fanals modernistes que des de mitjans dels anys vuitanta podem contemplar a l’avinguda Gaudí. El 1917 el projecte sembla prosperar i s’encarregà un bust a Miquel Blay, qui realitzà un bust del polític cancel·lant-se la seva col·locació amb l’adveniment de la dictadura de Miguel Primo de Rivera.

A la fi, dues dècades més tard, l’arribada de la Segona República feu que pogués culminar-se l’aventura amb l’obelisc de Florensa i Vilaseca, un medalló commemoratiu i la imatge de la República de Josep Viladomat que, un cop acabada la Guerra Civil, fou enviada al magatzem municipal del carrer Wellington, sent reemplaçada per una Victòria de Frederic Marés, molt enfeinat durant aquella època inicial restauradora de l’ordre previ als anys d’esperança.

Amb la mort del dictador arribà el temps de la discussió, però com hem comentat amb anterioritat ja no es volia donar rellevància central a Pi i Margall. La peça de Viladomat es destina des de 1900 a un conjunt creat pels inefables Piñón i Viaplana que també incorporà el medalló conservat durant aquella llarga nit que no acaba d’anar-se’n.

Des 2016, en una acció típica i tòpica de l’actual consistori es denomina plaça de la República. És a Nou Barris, i això corrobora les nostres sospites de mantenir monuments sense dóna’ls-hi cap mena de brillantor per a fomentar el seu caràcter inofensiu. D’aquesta manera el centre consolida el seu influx de parc temàtic i la perifèria rep regals sens cap mena de poder per a inculcar una pedagogia dels que lluitaren pels valors de tots i cadascú de nosaltres.

Ningú es fixa al Pi i Margall fronterer. La meva anècdota més sonada en aquest triangle anodí fou dormir-me un matí d’agost quan em vaig seure al costat per a fumar-me un cigarret abans d’anar a casa després de passar unes hores embogides a les festes de Gràcia. Em despertà el sol, disparant-me el rostre i bé, potser l’efemèride fou l’embrió de l’article. Qui no es conforma és perquè no vol.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*