Els portadors de l’engany: ‘freetour’ i pantomima a Barcelona

L'afany pel previsible i l'homologat, tot i que amb màscares alternatives i espontànies, és el que retroalimenta el capitalisme voraç que ha fet dels centres històrics de totes les ciutats un mateix lloc desolat i inhabitable, anul·lant la singularitat que els serveix de reclam

Joel Presseguer Camps | Josep Roca Guerrero
 
 
Un grup de turistes al barri gòtic de Barcelona | iStock

Un grup de turistes al barri gòtic de Barcelona | iStock

Que Barcelona és una ciutat turística ho sap tothom; que és precària, la majoria dels que hi vivim també ho sabem. La ciutat ens parla i alguns en fan negoci. Dins d’aquest mercadeig, els guies de Freetours ocupen l’últim esglaó de la cadena. Aquest ofici, nascut en ple s.XXI a l’abric de l’ús emprenedor de les xarxes socials, s’ha consolidat com una de les formules turístiques amb més èxit per recórrer els carrers. Els turistes ja no arriben a la Ciutat dels Prodigis a consumir els seus monuments, ni tan sols la seva reconeguda marca: els Freetours són alguna cosa més.

En primer lloc, perquè l’encarregat de fer la passejada guanya diners només a partir de propines. En segon lloc, perquè aquest mètode genera una sensació compartida en la que el guia més que un treballador és un aventurer, un entusiasta que de forma voluntària ofereix un relat de la ciutat real, aquella que només es pot presentar als bons amics que ens visiten. Cada dia compartirà generosament aquesta experiència íntima de Barcelona amb una nova horda d’estrangers.

Ja no sorprèn veure, al bell mig d’una plaça cèntrica, un paraigües de color cridaner anant amunt i avall a l’espera de que arribin els clients. Els gestos enèrgics, el dilatat somriure i el cuidat accent anglès, funcionen com una sort d’homologació de la situació; el mateix encontre s’està donant a totes les ciutats turísticament atractives del món simultàniament. Quan es treballa de guía de Freetour no s’ha d’aguantar un jefe menjant-te l’orella, ni les mateixes males cares cada dia, tampoc cal estar tancat entre quatre parets. La relació laboral amb l’empresa és en règim d’autònom, però es treballa a temps complet i a qualitat de l’horari dependrà de la posició en la llista de vendes creuades per la que hauran de competir amb els seus companys.

El paraigües s’ha aturat: és l’hora de començar el tour gratuït. Els grups ja estan tancats i el primer sermó transforma el grapat de cares desconegudes en fidels que escolten expectants. Alguns descobriran els espais secrets del Gòtic, d’altres la història oculta de Gaudí, els més agosarats passaran directament al plat fort: recórrer el Raval i fer un tast de la Barcelona canalla i ambigua. Al cor de l’experiència, entrant i sortint d’espais only for locals, el guia farà de mèdium entre els visitants i la incansable dansa urbana, s’encarregarà de donar-los-hi el compàs, l’entrada a l’escena de ball.

Rere del caos aparent, dins de la fugacitat dels encontres de la gent donant menjar als coloms, cridant un taxi o fotografiant qualsevol racó, es revela una cadència en la que no queda gaire marge per l’imprevist. És més, l’imprevist és el que els turistes preveuen trobar, i el que el guia sagaçment els ofereix. Però el viatge turístic porta en sí mateix la persecució d’una imatge ja coneguda: és, al cap i a la fi, l’intent de capbussar-se dins d’una postal. Anem als llocs per poder viure l’únic que sabem d’ells. De fet, tot el que escapa d’aquesta il·lusió preconcebuda resulta incòmode i s’ha d’amagar o, millor, s’ha de convertir en el mateix que ja hi havia a casa.

Aquest afany per allò previst dóna pas, o més aviat és retroalimenta, amb el capitalisme més voraç que ha fet dels centres històrics de totes les ciutats un mateix lloc desolat i inhabitable, anul·lant paradoxalment la presumpta singularitat que els hi serveix de reclam.

El cert és que la ciutat narrada mai és la nostra ciutat sinó la seva. És la fantasia de la ciutat que els hi agradaria veure i, els guies, els encarregats de reproduir fidelment la mentida tan bé com poden, els hi va el sou. No és estrany, doncs, que una bona part dels portadors de l’engany siguin també estrangers, antics forasters, doncs ningú com ells per entendre la ciutat suposada.

Aquest no voler trobar-se amb la diferència, amagat darrere d’un cosmopolitisme viatger, és potser l’extensió esperpèntica d’una tendència que va més enllà del turisme urbà. El turisme seria com una mena de caricatura de quelcom que ens acompanya en gairebé totes les nostres interaccions quotidianes. La preferència per allò homologat, per allò segur i normativament après malgrat les màscares que ho velen, la sensació de confort que produeix l’ús de codis recognoscibles, és potser el veritable obstacle en el trobament amb l’altre.

Joel Presseguer Camps | Josep Roca Guerrero
Sobre Joel Presseguer Camps | Josep Roca Guerrero

Membres de l'OACU (Observatori d'Antropologia del Conflicte Urbà) Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*