Entrevista | Yeray S. Iborra, periodista

“Els manters no han de respondre davant tots els problemes de seguretat de Barcelona”

Yeray S. Iborra publica 'Vida mantera. Retrat circular de la venda ambulant (Dakar-Barcelona)', de l'editorial Octaedro i la Fundació Periodisme Plural, després de tres anys de feina explicant relats de vida i donant veu al col·lectiu manter a Barcelona. 'Vida mantera' ajuda a entendre la seva complexitat

Carla Benito
 
 
 

L’estiu del 2015 les persones que treballen venent al carrer a Barcelona van ocupar la premsa i els telenotícies. La imatge que es donava en totes les peces era homogènia. Yeray S. Iborra (Besòs, 1990) va començar pocs mesos després a seguir tots els moviments que hi havia al seu voltant. La pressió dels grups municipals a l’Ajuntament de Barcelona, les batudes policials, els debats al voltant de la seguretat dels carrers però també la creació d’un col·lectiu de manters van ocupar part dels reportatges que el periodista publicava al diari Catalunya Plural. Aquest seguiment, un viatge al Senegal i la voluntat de parlar sobre migracions, fronteres, desigualtat, ciutat o lluita col·lectiva van derivar en la creació de ‘Vida mantera. Retrat circular de la venda ambulant (Dakar-Barcelona)’.

Dins la col·lecció Periodisme i Drets Humans editada per l’editorial Octaedro i la Fundació Periodisme Plural, com ells mateixos descriuen, ‘Vida mantera’ “emprèn un viatge des de Dakar fins a la capital catalana amb l’objectiu de comprendre per què en Mohammed va voler entrar al seu televisor i arribar a Europa d’un salt; per què l’Aziz va passar la joventut a bord d’una pastera (i com va acabar fundant un sindicat de venedors ambulants); per què l’Awa no sap on és el seu marit, o com la Fatou va abandonar el carrer per presidir una cooperativa amb més d’una dotzena de treballadors, tots ells antics manters”.

L’autor, forma part del col·lectiu de periodisme literari i acció social SomAtents i ha escrit a diversos mitjans com Cafèambllet, Sentit Crític, ARA, Jornada, MondoSonoro, La Marea o Indiespot. I ara, treu el seu primer llibre a la llum.

‘Vida mantera. Retrat circular de la venda ambulant (Barcelona-Dakar)’ es presentarà el pròxim dilluns 25 de febrer a les 19.00h a l’espai Contrabandos. Amb la moderació del mateix Yeray S. Iborra, es realitzarà un debat (“De la migració al treball informal: ‘top manta’ més enllà dels tòpics”) que comptarà amb la participació d’Aziz Faye, antic manter, Lamine Bathily, portaveu del Sindicato Popular De Vendedores Ambulantes de Barcelona, Rosa Sánchez, activista de l’Espacio del Inmigrante Raval, Laura Curell, membre d’Iridia – Centre de Defensa de Drets Humans i Álvaro Porro, comissionat d’Economia Social de l’Ajuntament de Barcelona.

Al capdavant de Barcelona tant al Catalunya Plural com a eldiario.es comences a generar molts continguts sobre els manters. Com això acaba generant un llibre?

Al pròleg, João França, l’antic coordinador del Catalunya Plural, posa en context quina era la importància de fer un llibre sobre l’experiència dels manters a Barcelona. Just quan vaig entrar al Catalunya Plural a fer periodisme social i municipal va ser l’estiu després que l’Ada Colau guanyés les eleccions i la primera vegada que els manters van ser un problema per la ciutat impulsat per la pressió de l’oposició i de la dreta mediàtica.

El febrer de 2016 segueix aquesta rèmora de problemes al carrer i a l’estiu és un esclat de conflictes constants. Conflictes que els moviments socials i el sindicat diuen que no eren gaire diferents que els que ja existien però la dreta mediàtica es preocupa de reforçar que la permissivitat de Colau provoca un efecte crida que fa que vinguin més manters i per tant més problemes de seguretat al carrer.

Comencem a fer seguiment d’aquest tema donant la veu no només a les institucions i la Guàrdia Urbana. El conflicte segueix latent i quan es proposen els llibres a fer dins la col·lecció que edita la Fundació Periodisme Plural amb l’editorial Octaedro es pensa primer en un sobre habitatge, que l’escriu el João França, i després en aquest.

‘Vida mantera’ no és només conseqüència de l’actualitat a Barcelona, és també un recull de l’experiència d’un viatge al Senegal que veu realitzar gràcies a la beca de la DevReporter. 

Parlar de manters no deixa de ser parlar de debat de ciutat, desigualtat, migracions, lluita social… La DevReporter ens va servir per veure què fa que aquestes persones estiguin als carrers de Barcelona, que s’organitzin d’una manera determinada, saber quines són les motivacions i les variables que han fet que tinguin un sindicat de manters a Barcelona i així no quedar-nos en titulars quan hi ha problemes amb la policia, batudes o algun episodi de violència. Ens va interessar que el col·lectiu polític que s’estableix sigui un sindicat. És el que el fa diferent, ja que és pioner en el cas de la venda ambulant.

En tornar de Senegal, amb SOS Racisme vau elaborar una sèrie de vídeos sota el nom “Dakar-Barcelona: Veus des del Sud a la venda ambulant” i, d’allà, Sònia Calvó i João França van realitzar el 30 minuts “Plegar la manta”. I ara també un llibre. Arreu ressalta la narració Dakar-Barcelona i les històries d’aquest retrat circular. En demanar la DevReporter ja pensàveu en generar tants continguts?

Anar al Senegal formava part de la mateixa estratègia encara que s’hagi visibilitzat de diferents maneres. L’objectiu era tenir una mirada llarga, anar de l’anècdota del nostre sistema mediàtic diari que suposen els manters a Barcelona a allò que hi ha darrere que són els problemes al voltant de les migracions. Aspectes transnacionals, altres que superen les administracions locals com és el cas de la llei d’estrangeria, altres que superen les estatals com són aquests acords Espanya-Senegal per interceptar pasteres… O com introdueix el doctor en sociologia de la UB Julián Porras en un capítol, el problema que suposen a les ciutats globals les economies informals.

Les persones que es dediquen a feines que estan fora del nostre sistema convencional de treball sempre tenen característiques particulars: acostuma a ser treball al carrer, fora del nostre marge de fiscalitat i que acostumen a reproduir persones migrants que estan vulnerabilitzades. Hem intentat recollir tot això per no quedar-nos només en l’experiència del sindicat i per entendre el què hi ha darrere d’una persona que veus a Barcelona posant una manta: per què segueix allà, per què ha vingut fins aquí, què fa que persisteixi… perquè no crec que els hi agradi córrer davant de la policia. Quins són els poders i quines són les relacions que s’estableixen per entendre la seva capacitat de lluita i d’associació.

Al llibre dediques espai per analitzar justament el fet de com gestionar les economies informals i com gestionar les actuacions policials han estat al centre del debat mediàtic i de l’oposició al govern de Colau. De què sí se la pot culpar i en quins punts l’oposició no té raó?

El que deixen clar els moviments socials en defensa dels migrants a Barcelona és que sigui com sigui la pressió mediàtica al voltant dels col·lectius al carrer quan puja Colau es dispara. Barcelona en Comú es troba que el Govern anterior, que ara està a l’oposició, li empaqueta un conflicte que ja hi era, que no s’agreuja amb l’arribada del nou govern. El paper no era senzill i per això la resposta és múltiple: ve en forma de plans socials però els col·lectius denuncien que arriben tard perquè sempre ho fan després de la resposta policial. L’Ajuntament s’empara en què no és senzill perquè la llei d’estrangeria està per damunt seu i els hi requereix molta imaginació política per trobar solucions. La pressió fa que una qüestió quasi endèmica de les ciutats del segle XXI sigui una pedra a la sabata constant durant tot el mandat.

Els plans d’ocupació no només són plans pels manters, sinó que ho són pels migrants, i el mateix sindicat ha donat suport a això. El perill que veuen, i també com diu Julián Porras al llibre, és que l’Ajuntament es converteixi en un gestor, en algú que fa propostes en comptes d’escoltar-les. I el perill que té això és que es desdibuixi el poder de lluita que té el col·lectiu al carrer que va més enllà de l’activitat que genera. La seva reacció ha estat acollir-se als plans i a la vegada intentar mantenir la seva autonomia com a moviment polític.

Al llibre expliquem el cas dels ferrovellers: l’administració Trias va desmantellar Mount Zion i després els hi va donar una sortida amb la cooperativa de la ferralla i així els va desarticular totalment com a moviment polític. Des del naixement de la cooperativa fins que va néixer el sindicat va haver-hi un silenci total sobre un moviment potent i unívoc com a referent de les persones migrades, sobretot les de l’Àfrica negra.

Com ha pogut ajudar l’auge mediàtic i l’organització dels manters a plataformes com Tanquem els CIES?

S’ha retroalimentat. Gent al voltant de l’Espacio del Inmigrante va generar Tras la Manta com a col·lectiu de suport als manters i també des de Tanquem els Cies es va donar un cop de mà perquè es generés un sindicat. Al revés, també el Sindicat ajuda a visibilitzar i ha estat en altres lluites i espais com la Tancada. Tots tenen objectius molt similars.

Analitzant el paper que se’ls hi ha donat als manters a la premsa i la seva utilització com el cas de l’empresonament de Sidil Moctar, el focus pot desdibuixar la reivindicació?

La deriva que es genera des dels mitjans quan guanya Colau i fins fa ben poc és no comptar amb el sindicat com a veu. Es quedaven amb les declaracions de la Guàrdia Urbana i ha seguit aquesta pressió i aquesta instrumentalització del col·lectiu.

Com a periodistes el nostre objectiu és anar més enllà però amb els manters s’ha produït aquest efecte de ‘tempesta perfecta’: necessitem un debat en aquesta ciutat i és fàcil que el debat sigui un negre que pega un policia amb una branca. No s’ha vist la persecució prèvia que denuncia per exemple SOS Racisme de violència policial cap a ells. Són persones i és normal que en algun moment puguin esclatar, sense que això deixi de ser punible evidentment. Però sempre falta una part del relat…

SOS Racisme a més també ha denunciat que les querelles a la Guàrdia Urbana no prosperen i fins i tot els mateixos manters han declarat que no creuen en el sistema judicial. D’una manera o altra s’acaben invisibilitzant aquestes violències i només surten les que són més fàcils de demostrar que són les del vulnerable. Algú amb una situació d’irregularitat no tindrà la mateixa capacitat de mobilització per enfrontar un judici o fins i tot no denunciarà perquè considera que el sistema judicial és racista.

Seguirà havent-hi persones en situació irregular que només tenen la venda ambulant com a sortida i això sempre serà un caramel per la dreta mediàtica i per l’oposició per parlar de molts altres temes. Temes que no tenen a veure directament amb aquest col·lectiu com el de la seguretat. Al final s’acabarà associant narcopisos i manters: ells no han de respondre davant de qualsevol problema de seguretat en aquesta ciutat perquè a la vista està que no els generen. Si hi ha hagut problemes de seguretat, ha estat quan han corregut per batudes policials i s’han produït topades… Ells no són sants però tampoc hem de beatificar l’altra part.

Hi ha una llista generada dels aspectes que van en contra de la marca Barcelona.

Sí. Una idea interessant la dóna l’Andrés García Berrio al 30 minuts. Es pregunta com és possible que posem el focus en la venda quan hi ha persones d’aquest col·lectiu en concret que porten 10, 12, 15 anys a Barcelona sense estar regularitzades. Com pot ser que posem el focus en això en comptes de posar-ho en l’estupidessa democràtica que suposa tenir ciutadans sense possibilitat de regularització durant tants anys? Aquest és un problema de la llei d’estrangeria que sobrepassa a l’Ajuntament de Barcelona que no sap ni quantes persones es troben en aquesta situació. El mateix Síndic de Greuges ha dit que les xifres no són concretes i treballar sense xifres al voltant de la venda ambulant fa que fem polítiques d’imaginació en comptes de concretar-les.

Una altra idea que defensa Julián Porras és què volem fer del nostre espai públic. Per què és més legítim tenir una pista de gel a plaça Catalunya? Només perquè paguen i fan el sòl més rendible? Els manters mai s’han negat en pagar impostos i fer de la seva activitat una activitat regular segons els nostres estàndards. Però aquests estàndards són una bajanada. Sovint es polaritza: si estàs amb els manters, no estàs amb els comerciants però no és això. Els artesans tenen el mateix dret que els manters per vendre al carrer però segurament no tenen les mateixes opcions de partida per aconseguir una llicència.

L’espai públic al final només s’omple d’activitats que el revaloritzen.

Ells vénen amb una cultura d’ocupació del carrer molt diferent de la nostra i segurament si escoltéssim una mica aprendríem què podem fer per a recuperar els carrers. A Dakar, cert que no hi ha el nostre sentit d’ordre, però es fan les mateixes activitats que aquí i a la vegada en el carrer a banda de trànsit i gent passejant, es menja, es resa, es renta i sobretot es ven.

Davant la hipernormativització de la ciutat de ‘no jugar a pilota’ ens hem de preguntar si és la ciutat que volem. Per voler garantir tots els usos de l’espai a vegades a la ciutat no acabem garantint-ne cap.

A part de reivindicar l’ús de l’espai públic, el Sindicat Popular de Venedors Ambulants també ha servit com altaveu més enllà de Barcelona. Al llibre expliques el viatge a Europa o la visita al Papa de Roma.

És un dels casos d’associacionisme més interessants. Tenia totes les de perdre. Uns negres, irregulars, amb activitat al carrer, amb tot el que això comporta, generen un espai i s’acaben erigint com a veu en aquesta ciutat. Si totes les associacions que no tenen persones en situació d’irregularitat o migrades, haguessin demostrat la capacitat de solidaritat i de lluita que ha demostrat un col·lectiu com el Sindicat, igual haguéssim aconseguit altres victòries a nivell de ciutat.

Vas fer el Màster de Periodisme Literari i Humanitats i en el llibre això es nota. Més enllà de la cronologia dels moviments administratius i del mateix col·lectiu, escrius el llibre a partir de veus de testimonis des del Senegal a Barcelona. Quin valor aporta aquest tipus d’escriptura?

El llibre vol aportar debat i fugir dels tòpics al voltant del col·lectiu i el millor és fer-ho amable i tranquil a partir d’experiències de vida. És cert que hi ha dades però no són el més important. Rere aquestes persones hi ha històries, la majoria exòtiques pels ulls d’una persona de Barcelona, històries de tenacitat i superació per aconseguir un objectiu. Crec que toca entendre la complexitat i deixar de parlar de bons i dolents.

A més, és més fàcil empatitzar amb les persones que no amb fets i el llibre va més enllà de ser una enciclopèdia del col·lectiu. El llibre vol que puguis entendre perquè l’Aziz va seguir arribant a Europa una vegada i una altra tot i ser deportat tres vegades. I que entenguis perquè en tornar una quarta vegada va crear un sindicat amb uns companys tot i el risc que això comporta.

Un dels debats que té el Sindicat és que com més visibilització tenen els seus membres, més poden allunyar-se d’altres venedors que estan al carrer i no volen fer-se veure. Les històries ajuden a entendre perquè tot i estar en continu risc aquestes persones decideixen apostar per fer lluita política. Molts de nosaltres seguim la lògica de no visibilitzar-nos perquè a Espanya no és tan fàcil lluitar políticament amb la llei mordassa.Tenim exemples quotidians de persones que fins i tot sent privilegiades acaben sent encausades i privades de llibertat d’expressió. I ells es posen davant un micròfon.

Entendre aquesta gent és entendre el perquè d’aquesta persistència per tenir una vida millor a Barcelona com a ciutadans que són. Al final, per molt que els papers diguin una cosa diferent, dormen a Barcelona, treballen a Barcelona, es relacionen a Barcelona… No fan res massa diferent del que faig jo però jo no vaig pel carrer amb por perquè la policia em pari i em deporti. Les històries de vida ajuden a entendre aquesta complexitat.

1 Comentari en “Els manters no han de respondre davant tots els problemes de seguretat de Barcelona”

  1. Pilar Molina Vera // 19/02/2019 en 13:04 // Respon

    Un article magnífic que posa de relleu la complexitat de situacions i debats més enllà dels simplismes interessats que normalment s’pen fan. Resulta esperançador saber de tanta gent que treballa humanament i posant sempre pel davant el coneixement i els drets humans. Ara toca donar difusió al llibre i a les activitats de tanta gent invisible. Felicitats

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*