Els castells moderns de Renaixença

Fins a aquesta caiguda del cavall les casetes amb merlets de Renaixença havien estat el lloc on vaig trobar a un antic company d'institut besant-se amb una noia, la porta de la sospita en un dels baixos, ara tapiada, i la presència d'esporàdics bars en una zona destacable per la seva absència, tant que en més d'una ocasió he atribuït la tranquil·litat del Guinardó al seu desdeny per l'hostaleria de tapa, cervesa i parròquia.

Jordi Corominas i Julián
 
 
 

Continuem al carrer Renaixença. El colmado mencionat a l’article de la setmana passada era a una casa grana culminada amb merlets. A la meva infantesa l’anomenava el castell, i m’agradava anar-hi a comprar. Avui, com si d’aquesta manera la Història fes una evolució natural, hi viuen uns paquistanesos perpetuadors d’aquest tipus de negocis a diversos punts del Guinardó, del carrer Telègraf a Sant Quintí, sempre amables i ben disposats malgrat viure enganxats a les seves petites televisions, on gairebé sempre consumeixen programes i sèries del seu país.

No recordo bé quan tancà la botiga. La dona tenia, però ves a saber si m’ho invento, un fill, el seu més preuat ajudant a l’hora de vendre fruites, ampolles i altres mercaderies. Al costat d’aquest immoble hi segueixen una fila de color blanquinós amb voluntat de continuar el regust d’estructures medievals. Així, a simple vista, semblen les cases baixes de tota la vida. Fins fa pocs anys no m’hi havia fixat gaire perquè, desmentint-me, no m’havia donat per mirar envers l’alt. La seva unitat és trenca al número 24 del carrer, de la que parlarem ben aviat.

Fins aquesta caiguda del cavall les cases amb merlets de Renaixença havien sigut el lloc on vaig trobar a un antic company d’institut tot petonejant una noia, la porta de la sospita a uns dels baixos, ara tapiada de bat a bat, i la presència de bars esporàdics a una zona destacable per la seva absència, fins al punt que més d’una vegada he atribuït la tranquil·litat del Guinardó al seu menyspreu per l’hostaleria de tapa, cervesa i parròquia.

Com sempre, vaig anar a l’arxiu per veure si en treia l’entrellat. A la carpeta de rigor vaig descobrir el nom del seu propietari. Josep Niubó Figueras deuria ser originari de Gràcia. L’any 1919 la Gaseta Municipal cita la seva petició de realitzar obres interiors al número 33 del carrer Montseny. Tres anys més tard, concretament el 19 de juliol de 1922, demanà permís per a construir quatre vivendes de baixos a un solar. Volia instal·lar-hi lavabos i el necessari dipòsit d’aigua potable. Li concediren la llicència el març de 1925.

Aquest bloc horitzontal canvià en algun moment de propietari. El més probable és que Niubó aprofités el creixement del barri per a posar la seva particular pica a Flandes i enriquir-se mitjançant el lloguer. La teoria es veuria confirmada per dos motius. L’any 1927 sol·licità claveguerons per una vivenda al número 6 de rambla Volart, com si així volgués ostentar propietats a tots els antics terrenys urbanitzats per Salvador Riera; la seva família visqué fins a la dècada dels quaranta al Mas Viladomat, reemplaçat el 1949 pel mastodòntic complex de la Caixa de Pensions.

El segon pretext entorn a les seves activitats econòmiques, d’altra banda gens criticables, radicaria a una noticia de La Vanguardia del 21 d’abril de 1927. Pocs dies abans Niubó participà a un concurs de caça a Sant Andreu, adjudicant-se el Premi Extraordinari d’arma llarga, Remington i escopeta. No crec que una persona d’extracció humil pogués permetre’s aquests capricis amb bales i animals.

El nostre protagonista prosseguí amb les seves aventures al llarg de la postguerra, o potser, tot és probable, el seu fill prengué el relleu. El més graciós és trobar dos apunts sobre la seva existència en forma de problemes amb un ascensor del número 15 del carrer Espaseria. Per setembre de 1946 l’instaren a corregir les portes de l’elevador i col·locar uns escuts que impedissin la seva obertura des de l’exterior. L’aparell donaria per a una novel·la, doncs pels volts de 1955 digué prou al vell aparell i demanà un de nou per a estalviar-se problemes.

La pista de Niubó al carrer Renaixença s’esvaeix un cop assoleix el seu objectiu. Algun dels seus llogaters aprofità les particulars característiques del local per a emprar-lo com a magatzem de llenya i carbó. El 1954 el negoci deuria anar a les mil meravelles, i per a no espatllar-lo renovà el sostre, feina encarregada a l’arquitecte José Castells Piernau.

Aquesta és la darrera dada disponible de la tetralogia medieval. Si l’observo des del carrer aprecio sense gaire esforç una modificació un xic porciolista, doncs un dels hipotètics propietaris afegí un modest pis extra a la primera caseta del conjunt, un desastre producte de la necessitat i de la poca atenció prestada a la majoria del patrimoni del Guinardó, entre d’altres coses perquè, sent una zona sens aparent Història, molts s’atorguen el vici de perpetrar barbaritats, quelcom no només atribuïble als veïns, sinó també a l’Ajuntament, absolutament ignorant de les virtuts de tot allò aliè a la grandesa turística o monumental. Per això mateix els banquets de pedra de la rambla Volart, presents a la pujada des 1917, han anat minvant des la seva inauguració. Sobreviuen dos, un d’ells molt malmès, com si a ningú importés el seu valor per a la gent normal i corrent.

Per a acabar suggereixo situar-se just on es troba el taller mecànic i apreciar els merlets. Quan s’edificaren, sense cotxes ni soroll, deurien lluir magnífics i cridar l’atenció dels vianants, amb la seva façana impol·luta en una espècie de divisió del carrer a partir de vàries estètics, des de la modernista de Joaquim Alay fins a la més funcional de les estudiades en aquestes pàgines. A les seves acaballes reberen una incorporació de luxe a la cantonada amb el passatge Flaugier, aleshores Viladomat. Amb l’alteració del nom arribà Valentina de Mingo i un arquitecte de molt renom amb capacitat per a deixar la seva petjada arreu del Guinardó.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*