Elogi d’uns (certs) traïdors

A ningú no li agrada que li diguin Judes Iscariot, sinònim de traïció en qualsevol àmbit, sobretot en el polític. Però no tots els traïdors han estat menyspreables. L'esdevenir de la Història ha demostrat que alguns traïdors han resultat beneficiosos per als seus països i els seus conciutadans, encara que en el seu moment van haver de suportar insults, menyspreus i tremendes penalitats

Andreu Farràs
 
 
 
Judas intentant besar Jesús, moment de la traició

Judas intentant besar Jesús, moment de la traició

“155 monedes de plata”. Només tres números i tres paraules poden sintetitzar l’origen d’un canvi de postura d’un president de la Generalitat que desembocaria en l’actual panorama polític català. Una evocació evangèlica d’algú amb pretensions messiàniques que va ajudar a desencadenar alguns desastres nacionals de dimensions bíbliques.

La frase va ser tuiteada el 26 d’octubre de l’2017 per el loquaç diputat d’ERC Gabriel Rufián i anava dirigida a Carles Puigdemont, que es trobava dubtant al Palau de la Generalitat entre convocar noves eleccions al Parlament o prosseguir amb el procés unilateralista. Algunes conseqüències de la decisió final podem recordar-les cada dia laborable a través de TV3 quan connecta en directe amb el Tribunal Suprem.

Aquella tardor de 2017, la por de Puigdemont a ser considerat un èmul de Judes pels independentistes més ansiosos (“tenim pressa”) i temeraris (“com pitjor, millor”) el va portar a prendre una sèrie de decisions tàctiques que han conduït a un laberint de difícil sortida i els efectes estan patint no només els presos i exiliats sinó també els altres ciutadans d’aquest país, immers en una escalada de la tensió tan perillosa com absurda.

Judes, Brut i Dolfos

En els últims dies, les diferents forces independentistes han tornat a caure en el mateix parany que llavors. Cap de les seves direccions no vol ser titllada de “traïdora”. I menys, en plena campanya electoral. Ningú no s’atreveix a mirar més enllà de l’última data electoral. I menys si se sospiten uns comicis al Parlament per a la tardor. Resultat: Miquel Iceta no pot accedir al Senat en representació de la Cambra catalana, el PSOE no el podrà convertir en el primer president català del Senat i s’impedeix posar la primera pedra en un pont cada vegada més improbable.

A ningú no li agrada que el titllin de Judes Iscariot o Marco Juny Brut, dos noms que porten segles sent sinònims de traïció en qualsevol àmbit, sobretot en el polític. En l’anterior campanya electoral, Pedro Sánchez va haver de sentir aquests insults de boca del trio de Colom i, també abans. Encara que entre bastidors i escudats en l’anonimat, per part de les seves rivals dins el mateix PSOE, arran de les seves converses amb dirigents d’ERC . “Està traint la unitat d’Espanya”, deien conservadors i barons socialistes abans de la victòria del 26-A.

No tots els traïdors han estat menyspreables com el lleonès Vellido Dolfos, l’assassí de Sancho II de Castella, o el “brutal” magnicida de Juliol César. L’esdevenir de la Història ha demostrat que alguns traïdors han resultat beneficiosos per als seus països i els seus conciutadans, encara que en el seu moment van haver de suportar insults, menyspreus i tremendes penalitats.

Van ser les traïcions de Mikhaïl Gorbatxov, el pare de la ‘perestroika’ i la ‘glasnost’, l”stablishment’ de la gerontocràcia postestalinista les que van conduir a la desaparició de la Unió Soviètica, el final de la guerra freda, la restauració de la democràcia formal a Rússia i la caiguda del mur de Berlín. I per traïdor va ser inicialment depurat Deng Xiaoping, que després aconseguiria convertir-se en l’arquitecte de les transcendentals reformes polítiques i econòmiques de la Xina, cosa que els jerarques de la revolució cultural mai li van perdonar.

La transició democràtica espanyola va necessitar que molts franquistes, encapçalats pel rei Joan Carles, Adolfo Suárez, Torcuato Fernández Miranda i Manuel Gutiérrez Mellado, estiguessin disposats a trair els principis fonamentals del Movimiento Nacional, que van jurar complir i fer complir davant el crucifix reglamentari. O que Santiago Carrillo hagués de sentir dels seus companys més ortodoxos del Partit Comunista que l’acceptació de la monarquia i la renúncia a la bandera republicana suposava escopir sobre la tomba de tots aquells que havien mort i patit presó lluitant contra el feixisme. ¿I de que l’acusa un important sector de la ultraconservadora cúria romana al tímid reformista papa Francesc?

Imprescindibles contra la corrupció

Gràcies a personatges farts de les seves respectives organitzacions, amargats pel seu treball, vilipendiats, menyspreats o senzillament dolguts amb els seus caps, companys o amants, la governança de molts països s’ha beneficiat de la revelació d’innombrables casos de corrupció o abús de poder. Si no hagués estat per aquests deslleials, mai s’hauria descobert la corrosió de molts fonaments institucionals aparentment sòlids.

El ‘cas Watergate’, que acabaria amb la dimissió del president Richard Nixon, es va nodrir de les confidències d’un director associat de l’FBI. Més recentment, l’espionatge massiu de l’Agència Nacional de Seguretat (NSA) nord-americana no s’hauria destapat sense l’analista ‘penedit’ Edward Snowden.

I si ens apropem més a la geografia, nombrosos escàndols de finançament il·legal de partits espanyols han arribat a ser jutjats per les denúncies d’empleats que s’han considerat mal pagats, com el comptable Carlos van Schowen, que va iniciar el ‘cas Filesa’ del PSOE ; de càrrecs electes pressionats, com José Luis Peñas, regidor del PP a Majadahonda, fonamental per al ‘cas Gürtel’, o amants despitades, com Vicky Álvarez, que va xivar els tentacles financers de la família de Jordi Pujol i CDC.

Quan el que està en joc és l’estabilitat política i la convivència ciutadana, si s’està veritablement a favor d’una negociació real i no de omplir-se la boca de la vàcua paraula “diàleg”, els veritables líders polítics es distingeixen dels que només pretenen mantenir-se en la poltrona el màxim temps possible en que aquells pensen més en el que convé als ciutadans als quals han promès servir que no pas en el què diran els seus companys de partit i viuen immersos en les prebendes del curt termini.

Si el pànic a ser acusat de trair a Espanya per la dreta i per certs barons actuals i pretèrits del PSOE va dur a Pedro Sánchez a donar suport al 155 en el seu moment -i bé que ho van pagar els socialistes en les eleccions subsiguientes-, la por a ser titllats de deslleials per l’independentisme més fonamentalista ha forçat de nou a les direccions d’Esquerra i Junts per Catalunya a boicotejar l’ascens d’Iceta a Madrid. Han impedit que es fes un pas decisiu per començar a superar la pitjor època que pateix Catalunya -i els catalans- des de la infausta dictadura franquista. Qui són els traïdors en realitat?

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*