El xalet del mico i el gos

La casa Barnolas, amb la seva excepcional portalada, és una raresa sense perill d'extinció. Potser només demana un xic més d'atenció, arraconada com es troba entre el futbol i el fum que cada dia la intoxica mentre només uns pocs la lloem amb ganes de desvelar els seus secrets.

Jordi Corominas i Julián
 
 
 

A vegades els camins insípids deparen les millors meravelles. Tots tenim un xip instintiu que configura les nostres rutes urbanes. A les meves no hi sol figurar el carrer de les Camèlies, malgrat que el conegui bastant bé i em mogui força per la seva zona entre amics i afinitats.

A un dels seus punts més estranys conflueix amb Ronda Guinardó i Sardenya. Si baixem, anirem a la plaça d’Alfons el Savi i, si pugem, arribarem a la de Sanllehy. El lloc és peculiar perquè produeix una fractura a la linealitat del carrer com a conseqüència de l’estadi del C.E. Europa, inaugurat l’any 1965 i coronat poc després amb l’horrible gratacel del mateix nom.

Si tornem a Camèlies, batejada així abans de 1900, trobarem al seu número 40 una preciosa casa modernista de 1905 que veïns i passejants coneixen com la del mico i el gos. Es troba ubicada a un indret especial, doncs llinda amb el passatge de Camil Oliveras, on sobreviuen els darrers vestigis de la vella Travessera de Dalt, abans quilomètrica i ara reduïda a un record sense tan sols identificació.

La casa que suscita la nostra atenció és obra de Miquel Pasqual i Tintorer, un arquitecte de llarga trajectòria i més notable anonimat present, una gran injustícia si analitzem la seva singladura i descobrim la seva feina com a responsable municipal a Gràcia i Barcelona. A la primera du la seva firma el mercat de la llibertat, mentre a la segona realitzà significatives contribucions com el pont de la plaça Mons de Vallcarca o la casa Burés, a la cruïlla de Girona amb Ausiàs March.

No sabem que diria Pasqual i Tintorer de la remunta efectuada a la seva encantadora vileta l’any 2004. Des d’aleshores l’immoble, malgrat mantenir la seva essència original, és víctima d’un altre maltractament en aquest carrer amb poca història palpable i massa cotxes al seu asfalt, una llàstima irreparable que, no obstant això, no entorpeix la visió de la seva bellesa.

Pateixo per a no poder oferir-vos més informació sobre el propietari. La pena és encara més greu perquè no existeix cap referència iconogràfica amb ets i uts orientatius. La vivenda és famosa, pels observadors, pel seu heterodox escut que al centre ostenta una flor flanquejada per un simi anat de mare i un cànid ben atent. La presència del primat em fa pensar a un probable trànsit del resident a les Antilles espanyoles, però és tan sols una mera suposició. L’altra fóra contemplar el blasó com una fantasia irònica, doncs existeix un altre indici capaç de sumir-nos més encara a la desesperació investigadora.

Em dic Jordi Corominas, però de més petit a molts els hi donà per a canviar-me el cognom per Coromines. És un clàssic de la terra que també sacseja les propietats de Barnolas, modificat amb la proverbial e a un segon domicili al número 23 del carrer de Torres. Allà tingué una casa des de finals del segle XIX que Pasqual i Tintorer reformà l’any 1910 per a convertir-la en un bloc de pisos remarcable pels seus esgrafiats florals i el ferro forjat amb fulles, detalls estètics sense rellevància a la recerca de pistes vàlides per a la nostra missió.

L’existència de dos edificis amb el mateix nom no és anormal. L’apreciarem fa algunes setmanes a la casa Josep Sabadell, que a més de la raresa de Meridiana en tenia una altra a la rambla del Prat. Aquesta coincidència podria fer entendre que Barnolas nasqué a la Vila de Gràcia, però poc més podem aportar. M’agradaria, i qui sap si la meva obsessió va pel bon camí, imaginar-lo al Nou Món durant la seva joventut. Quan tornà a la pàtria aprofità la seva fortuna, invertint amb encert. És una hipòtesi, la culpa és del simi, que l’emparellaria amb altres romanents colonials a la ciutat com la Font del Negret de Bruc amb Diagonal i el nen negre rentat a mans de la seva alegre germana, blanca.

La sinuositat de les formes de la façana em recorda al grup escolar del passatge Centelles, rubricat l’any 1906 per Jeroni F. Granell. Potser ambdues tinguin certes concomitàncies a partir del coneixement dels dos arquitectes o, simplement, a vegades donar massa voltes manca de sentit, responguin a una moda d’aquell instant.

El més increïble és que el mico i el gos hagin donat tan poca literatura i només serveixin per a ser apuntats amb el dit, somriure i poc més. El gran exemple llibresc del carrer és l’homònima novel·la de Mercè Rodoreda, brillant a la seva prosa i amb enorme valor documental, doncs d’allò narrat res ha sobreviscut al pas del temps. Ara Camèlies és una via ràpida sense ànima, voreres estretes per les seves dimensions i l’única màgica de ser un dels accessos a la part alta de Gràcia per a confluir al territori de Juan Marsé i entendre com l’autor d’Últimas tardes con Teresa transcorregué la seva infantesa a un sector excepcional, doncs el seu piset del 104 del carrer Martí era una porta fronterera a molts barris de l’entorn. Si ascendia, tenia a dues passes la Salut i el Carmel. Si continuava a la dreta, ingressava al Guinardó, mentre si ho feia a l’esquerra, sempre més recomanable, s’introduïa a Gràcia fins a recalar a plaça Rovira, barrera d’una certa Gràcia, doncs és ben cert que un cop l’abandones la sensació d’esgotament d’una atmosfera es percep a cada gambada, com si haguéssim ingressat a una nova contrada.

La casa Barnolas, amb la seva excepcional portalada, és una raresa sense perill d’extinció. Potser només demana un xic més d’atenció, arraconada com es troba entre el futbol i el fum que cada dia la intoxica mentre només uns pocs la lloem amb ganes de desvelar els seus secrets.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*