L'ANÀLISI... PLURAL

El ‘tsunami Sánchez’: una oportunitat per reconstruir el catalanisme

Aquest tsunami anomenat Pedro Sánchez no és tant un tsunami de destrucció –tot i que pot ser-ho per a Cs i Podemos– com de construcció –d'un nou partit socialista menys liberal i més socialdemòcrata– i de reconstrucció –del gran espai que ha estat el catalanisme polític– per als pròxims dos anys.

Jaume Risquete
 
 
 
Pedró Sánchez, al seu primer Consell de Ministres |  Pool Moncloa/César P. Sendra

Pedró Sánchez, al seu primer Consell de Ministres | Pool Moncloa/César P. Sendra

És una gran onada que pot convulsionar profundament el mapa polític espanyol i català. Ara, però, ja no sembla que estiguem en els temps de l’astúcia ni de les presses, sinó en els de la generositat. I aquesta es cultiva reconeixent l’altre i cedint. Tot i que amb aquest escenari que ha dibuixat Sánchez, sembla més aviat que serà la reforma de la Constitució espanyola la primera pedra en el camí per fer front a la desafecció i la desconnexió.

Catalunya necessita recuperar la convivència, han dit fins i tot polítics situats en els extrems de l’eix polaritzat. Però sense una política de gestos (en els darrers dies Josep Borrell ha dit sí a les ambaixades i Fernando Grande-Marlaska a l’acostament dels consellers presos) i sense el definitiu abandonament de la unilateralitat per amplis sectors de l’independentisme, el conflicte continuarà enquistat.

Hi ha una Catalunya allunyada dels extrems, que ha estat la veritablement silenciada en els darrers sis anys. A mesura que desapareixia de l’espai polític, social i mediàtic, aquest espai l’anaven ocupant els protagonistes del conflicte (polític i social), gràcies a la retroalimentació dels pols oposats. Un dels efectes de la jugada de Sánchez pot ser l’inici de la reconstrucció de l’espai del catalanisme polític, el gran damnificat del processisme.

Per això, la moció-tsunami de Sánchez s’ha rebut per molts a Espanya i Catalunya no pas com una gran onada de potència destructiva que portaria més caos, sinó com una d’aquelles tempestes d’estiu que s’emporten la xafogor i que durant unes hores deixen una agradable sensació de calma fresca.

Tornem a un escenari de bipartidisme?

Sobre Pedro Sánchez s’ha dit que era el líder típic de la política postmoderna basada en la pura imatge, en el màrqueting, en el cartró-pedra, en les frases buides darrere les quals s’amaga el neoliberalisme. Un perfil en la línia d’Albert Rivera, impulsat a la fama després d’una campanya electoral al Parlament de Catalunya (2006)  en què despullat prometia aire nou, regeneració i plantar cara al nacionalisme català. Dos líders, Sánchez i Rivera, que coincideixen amb el perfil ètic i estètic d’altres polítics que s’han destacat en els darrers anys, sobretot a Occident: líders molt més tècnics i menys animals polítics.

La maniobra de Pedro Sánchez i el seu equip de confiança ha deixat fora de joc el mateix PSOE, el PP, Cs i Podemos. També mitjans de comunicació etiquetats de progressistes que com  El País han matxacat el pedrosanchismo, fins al punt de convertir-se en el diari de referència taronja.

El somni postmodern de la fragmentació política s’ha esvaït, de moment, tan ràpidament com han apuntat les enquestes que tornen a deixar Cs i Podemos a remolc de PSOE i  PP.

En aquest context, el bipartidisme surt beneficiat i ara caldrà veure si el PSOE pot, en dos anys (amb les municipals en l’equador), anar despenjant-se del PP o bé si el PP aprofita dos anys a l’oposició per autoregenar la seva imatge i missatge, tot i que en temps postmoderns el pròxim líder del PP pot durar tan poc com Max Huerta.

Política de ‘picades d’ullet’

Però l’efecte més sorprenent que pot tenir la jugada de Sánchez és provocar que el tsunami arribi a les platges prou remogudes del procés català. Els primers gestos des de la Moncloa han estat en aquells dos eixos que han marcat la política espanyola i catalana postmoderna: la desafecció i la desconnexió. Davant la desafecció política, l’objectiu de Sánchez és tornar a la política de gestos: al col·lectiu de les dones (un govern lloat arreu per tenir majoria de ministres), el dels immigrants (una Europa progressista lloant que València aculli les 609 persones de l’Aquarius)… i aviat els pensionistes. Molt en la línia de la primera legislatura de Zapatero (2004-2008) de picades d’ull socials com la llei de matrimonis homosexuals.

I davant la desconnexió catalana, l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero li ha marcat el camí a Sánchez pel que fa al segon dels gestos estratègics: tornar a recuperar l’Estatut de Catalunya original, el del tripartit, el que va quedar raspallat al Senat i posteriorment, el 2010, pel Tribunal Constitucional, i que va marcar l’ascens del moviment independentista i la desconnexió d’almenys dos milions de catalans respecte l’Estat. Aquest conflicte que ha polaritzat el mapa polític català entre independentistes i unionistes/constitucionalistes, i que ha enviat a l’ostracisme els partits catalanistes equidistants que com Iniciativa per Catalunya, PSC i Unió Democràtica defensaven postulats federals i confederals.

La jugada de Sánchez gairebé sembla –sent mal pensats–, un pacte amb un PP en decadència que hauria preferit deixar el govern en mans del PSOE i fer oposició per, d’aquesta manera, desdibuixar Ciutadans. Al final, podria ser que la regeneració de la dreta espanyola vingui de la mà dels hereus de Rajoy i no pas pel líder taronja, que s’ha camuflat en socialdemòcrata i liberal fins que els corresponsals estrangers a Espanya l’han dibuixat com un senyor de dretes.

A un any de les municipals

Queda un any per a les municipals. Tot –com s’està evidenciant en la política postmoderna–, tot és possible. Però les pròximes eleccions locals seran vitals, especialment per saber com queda Podemos i Ciutadans, necessitats els primers de mantenir capitals de província, mentre el repte dels de Rivera és aconseguir per primera vegada guanyar en pobles i ciutats amb renom. En el cas de Barcelona, gestos importants cap a Catalunya podrien desinflar les opcions independentistes d’assalt a la Plaça Sant Jaume i, per contra, fer créixer un PSC que podria competir la victòria a Colau.

Els gestos que faci el Govern de Sánchez –cal ser molt ingenu per encara creure que en aquest país hi ha separació de poders– cap als empresonats i l’oferiment d’un nou Estatut, tan generós com el que van raspallar, podria fer baixar el suflé independentista i donar visibilitat a postures de tercera via.

Aquesta tercera via, vilipendiada durant aquests darrers 6 anys de procés, passa per refer el catalanisme polític. I aquí serà bàsic que les veus polítiques i intel·lectuals que representen aquest espai silenciat recuperin el referent que havien estat PSC i ICV (abans el PSUC).

Dos anys, una eternitat en la política actual

L’11 de juny de 2014, a la roda de premsa on va anunciar la seva dimissió com a secretari general del PSC, Pere Navarro va argumentar que “els temps en política van molt ràpids, res a veure fa 20 anys enrere”. Tan ràpids que ell mateix va desaparèixer de l’escena política. Així de ràpid ha marxat Max Huerta, el nou ministre de Cultura del sorprenent gabinet de Pedro Sánchez que dimecres passat va presentar la dimissió després de només sis dies amb la cartera a les mans. Coses de la postmodernitat política i mediàtica.

Aquesta velocitat l’alimenten les noves formes de comunicació i de formació de l’opinió pública. No obstant, la principal clau per entendre la transformació del mapa polític català (i a partir de 2014 també de l’espanyol amb la irrupció de Podemos a les eleccions europees de maig que apuntava al trencament del bipartidisme espanyol) és la desafecció, de la qual s’han nodrit els nous populismes tant aquí com en altres regions d’Europa.

Una desafecció política arran la crisi econòmica –negada per José Luis Rodríguez Zapatero fins al 2009–, desafecció que a Catalunya es va afegir a la desconnexió d’una part cada vegada més gran de catalans per com havia anat el nou Estatut d’Autonomia. La desafecció sumada a la desconnexió va rebentar el catalanisme polític i va redibuixar el mapa polític a Catalunya, des del 1980 molt més complex i plural que l’espanyol.

Mentrestant, a Espanya, el bipartidisme havia suportat el tsunami polític postmodern fins que a partir de maig de 2014 l’ombra de Podemos i Ciudadanos amenaçava PP i PSOE.

Ja s’ha vist que la velocitat actual en política fa difícil dir què pot passar en dos anys. En política una setmana s’ha convertit en una eternitat, com s’ha comprovat al Congrés amb la moció d’un Pedro Sánchez a qui ningú, ni el més fi analista, podria fa un mes haver-lo imaginat a La Moncloa. Segurament, ni ell mateix.

1 Comentari en El ‘tsunami Sánchez’: una oportunitat per reconstruir el catalanisme

  1. Jordi Juan // 22/06/2018 en 10:52 // Respon

    Què et sembla el pacte del PSC, Cs i PSC a Badalona? És un simtoma del que tu dius, o el retorn del catalanisme polític que tu dius no és més que l’anyorança d’un passat que no tornarà.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*