“El tracte rebut pels presos i la visibilitat del Procés haurien d’obrir la porta per a qüestionar-nos el sistema penitenciari”

Parlem amb Ernesto Pasqual, doctor Internacional en Ciència Política, Polítiques Públiques i Relacions Internacionals i professor associat de la UAB i la UOC sobre el que passarà dins i fora de les sales del Tribunal Suprem durant el judici contra el procés

Sandra Vicente
 
 
 

Dimarts 12 de febrer comença un judici que ocuparà portades durant, almenys, els propers tres mesos. El deadline de les vistes sembla ser per meitats de maig, data en la que un dels magistrats es jubilarà i abans de les eleccions. Més de 500 testimonis passaran per les sales del Tribunal Suprem per a decidir sobre els delictes de rebel·lió, sedició, malversació i desobediència que pesen sobre els 18 líders independentistes.

Parlem amb Ernesto Pasqual, doctor Internacional en Ciència Política, Polítiques Públiques i Relacions Internacionals i professor associat de la UAB i la UOC sobre el que passarà dins i fora de les sales del Tribunal Suprem.

Finalment sembla que el Tribunal Suprem ha denegat l’entrada d’observadors internacionals a la sala on se celebrarà el judici. Com ho valora?

La posició del Suprem és que, en tant que es tracta d’un judici televisat, ja hi ha garanties de poder-ho seguir fora de la sala. Sí que és cert que la presència física sempre dóna possibilitats i impressions diferents, però ha optat per l’opció més senzilla, que és la de no reservar seients per als observadors internacionals.

La diferència de relats entre les dues parts confrontades al judici, i entre les mateixes defenses -n’hi ha qui diu que serà un judici polític i qui diu que serà un judici tècnic- no són suficients per a pensar que presenciarem un judici sense garanties. Sol·licitar la presència d’observadors internacionals és freqüent quan les garanties no estan consolidades o quan hi ha sospites de manipulació. Però, normalment, quan es donen judicis a països reconeguts com a democràcies no hi solen haver observadors internacionals.

Seguint amb polèmiques que s’estan donant abans de començar els judicis. Les defenses han denunciat les condicions en les que es troben els líders independentistes a les presons i han demanat que afrontin el judici en llibertat, fet que el Tribunal ha denegat. És habitual?

La llibertat provisional és una arma més de l’argument jurídic. El que també és habitual són les condicions que s’estan denunciant. Un altre dels arguments per a demanar la llibertat es basa en les distàncies que hauran de recòrrer a diari els presos per arribar al Tribunal Suprem, però és que això ho fan tots els presos. I tampoc no tenen accés a ordinadors ni calefacció a Soto del Real. El que el judici contra el Procés està posant de relleu són condicions habituals dels presos comuns que oblidem o passem per alt habitualment. La visibilitat d’aquest cas ens hauria de dur a un debat per a qüestionar-nos la qualitat del sistema penitenciari d’aquest país.

Judicis polítics n’hi ha hagut molts durant els darrers anys a Espanya. Què se’n pot treure de la visibilitat que té el judici del Procés?

La societat i l’agenda política i mediàtica ara estan centrats en aquest tema. En el moment en que desaparegui el Procés dels diaris, continuarem denunciant aquestes realitats que, per altra banda, són habituals? Sembla que només ens importa fer reivindicacions per la situació dels presos quan són polítics o líders socials, però les invisibilitzem quan es tracta de presos comuns.

Un exemple el trobem en la presó Model de Barcelona; necessitem presons, però no les volem al centre de les ciutats. Ara, però, ens queixem dels viatges que han de fer els presos per accedir als judicis o de les inversions que han de fer les famílies. Quan s’acabi el Procés continuarem necessitant presons, però les tornarem a voler lluny, per a no haver de veure-les.

Quan les presons desapareixen del nostre àmbit proper -ja sigui per situació geogràfica del centre o per la importància mediàtica dels presos- ens desentenem de com transcorre la vida dels presoners. Tenim tolerància sempre que no ens afecti. Un exemple el tenim al País Basc, tants anys reclamant la fi de la dispersió dels presos i ara ja no en parlem. És només en casos puntuals que surt a la llum la situació habitual del sistema penitenciari espanyol.

La decisió de la data d’inici del judici també ha estat controvertida. El Suprem va denegar la petició de les defenses de retardar la data, segons els magistrats, per a acabar-ho abans de les eleccions del maig.

Hi ha una norma no escrita a la judicatura per la qual s’intenta que no hi hagi judicis d’aquest calat -antiterroristes, sobre corrupció o aquest del Procés- durant període electoral. Per això s’aprofitarà al màxim el temps per a acabar abans, inclús, de la pre-campanya. Però més important que això, és el tema tècnic que un dels magistrats es jubilarà pels volts del 12 de maig. Per tal que el judici no sigui nul, s’hauran d’acabar les vistes abans d’aquesta jubilació. Si no, s’haurà de repetir sencer.

És per això que s’està contemplant celebrar vistes durant un ventall més ampli de dies, que inclouen els caps de setmana. I és possible que sigui necessari perquè hi ha moltíssims testimonis i podria ser que no poguéssim declarar tots.

Seria possible, doncs, que els magistrats neguessin la participació d’alguns testimonis clau, argumentant que es fa per a complir amb els terminis?

Podria ser que ho fessin, però crec que a la defensa no li ho faran amb cap testimoni clau. El Tribunal Suprem intentarà ser molt curós amb tot allò procedimental. Saben que la darrera instància de la defensa passa per acudir al Tribunal d’Estrasburg, fet que no interessa al Suprem i, per tant, intentaran no vulnerar cap dret processal.

Seguim amb els testimonis. Carles Puigdemont finalment no declararà, però Mariano Rajoy sí que hi anirà i ja ha afirmat que té ‘coses molt importants a aclarir’. Què podem esperar d’aquests testimonis.

Aquesta és una gran pregunta, perquè no ho sabem. Els interrogatoris de l’acusació es faran en clau de justificar l’ús de la força, fent que els testimonis afirmin que hi havia situació de violència a Catalunya. Mentre, la defensa intentarà desmuntar la necessitat d’intervenció violenta per part de l’Estat. Dient que no hi havia hagut un aixecament prou fort com per a necessitar mesures tan extremes. En això es basa, de fet, el delicte de rebel·lió. La gran pregunta que hauran de respondre tots els interrogats és si hi va haver violència.

I serà també el que inclinarà la balança entre la rebel·lió i la sedició

La Fiscalia, que acusa de rebel·lió, demana penes molt més altes que l’Advocacia de l’Estat, que acusa de sedició. Ho veiem en el cas de Junqueras, al que se li demanen 25 anys de presó, als que hi hem de sumar el temps que porten en presó preventiva. És sempre el mateix nus gordià: el relat envers la violència que s’ha construït i que les defenses hauran de treballar per demostrar la realitat.

Hi ha molta disparitat entre les estratègies de les defenses. Hi ha qui rebutjarà els càrrecs, qui se’n defensarà i qui, com Cuixart, acusarà directament l’Estat. Com es llegeixen aquestes disparitats?

Efectivament; i tant els testimonis triats com la transparència que es demana tenen una motivació. Si els acusats neguen els càrrecs, que no han fet allò del que se’ls acusa voldrà dir que realment no volien la independència i estaríem davant una hipocresia molt gran. Alguna cosa s’ha fet, això està clar. Què i fins a quin punt és el que s’ha de decidir.

Podrem llegir les diferències dels relats de les defenses més com a discursos polítics que com a defenses per se. Perquè seran les mateixes diferències que hi ha ara dins el discurs independentista. Cuixart acusarà l’Estat de repressió i Junqueras voldrà defensar que no hi va haver violència i que tenen el dret a independitzar el territori.

El que succeeixi durant aquests mesos afectarà l’agenda política catalana i espanyola. Això passa, en part, per l’aprovació dels pressupostos i pel relator proposat pel govern de Sánchez i que va dur a que Casado l’acusés d’”alta traició”.

Des del punt de vista del dret és difícil saber si les negociacions amb el relator haurien tingut afectacions al judici. No hauria de poder influir en les parts, perquè en cas una de les acusacions de la defensa, que no hi ha separació de poders, seria realitat. Per això Sánchez es va esforçar en deixar clar que passés el que passés amb els pressupostos no hi hauria afectacions al judici.

L’altra història és l’acusació d’alta traïció. Sembla que el dia que van explicar això era un dels que Casado no va anar a la seva classe del màster, perquè l’Alta Traició té a veure amb la compartició de secrets d’estat amb altres estats estrangers i Catalunya forma part d’Espanya. No s’aguanta aquesta acusació amb cap article del Codi Penal, per la qual cosa ens quedem en que simplement és una eina política sense importància legal.

Ara bé, em preocupa molt la deriva autoritària que, en general, està havent-hi entre els nostres polítics, que es nota en les maneres per a deslegitimar l’altre, tot fent creure el seu electorat que els rivals no mereixen, no són dignes, d’estar en política. És com quan Trump va aconseguir la presidència, que va amenaçar Hilary Clinton de portar-la a presó. És deslegitimar sense límits l’adversari i qualsevol que pensi diferent. Els enfrontaments que estem veient al Parlament entre Quim Torra i Inés Arrimadas no són el camí.

Durant els primers dies del judici del Procés també se celebrarà una altra vista que ja fa dies que s’aplaça: la de Roger Español com a investigat per un presumpte delicte d’atemptat a l’autoritat. La primera data proposta era el 21 de desembre, quan es va celebrar el Consell de Ministres a Barcelona. Ara, sembla que serà el 15 de febrer.

Són judicis amb tempos diferents, tot i que, és clar, es tracten casos que tenen relació i comparteixen que seran debats sobre l’ús proporcional o no de la violència, necessària o no. Però una és entre un cos policial i un manifestant i l’altra és una qüestió d’Estat. Una actuació policial individual, -inacceptable, haig de dir- serà castigada sense més. Però el que es discuteix al Suprem és si hi va haver conxorxa entre la Generalitat, l’ANC, Òmnium i els Mossos per acabar amb el sistema polític espanyol i, en tot cas, si aquest Estat va respondre de manera proporcional.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*