El test de la democràcia radical

Si la democràcia representativa està en crisi és perquè s’ha allunyat de les essències de la democràcia radical; masses vegades han ocupat les institucions representants d’una classe política que no creien en allò públic malgrat estar obligats a gestionar-ho

David Bondia
 
 
 
Està la democràcia en crisi? | Foto: Bizoo

Està la democràcia en crisi? | Foto: Bizoo

En una recent jornada organitzada per FundiPau se’ns interpel·lava sobre la crisi o el cansament de la democràcia. Malauradament, en una primera i ràpida resposta no podíem més que afirmar que sí, que la democràcia està en crisi. Només que mirem una mica al voltant i siguem coneixedors del que està passant pel que fa al deteriorament de l’estat de Dret i la regressió en matèria de drets humans, a Europa i a casa nostra, l’única resposta possible era una rotunda afirmació: Sí, la democràcia està en crisi…

Però aquest plantejament i aquest nivell d’anàlisi és massa simplista i dificulta la construcció d’alternatives per canviar la situació. Ens cal, per tant, una segona interpel·lació: Quina és la democràcia que està en crisi? Abans de respondre, de la pròpia pregunta deduïm que existeixen diverses democràcies.

Certament, la democràcia ha estat el més utilitzat entre tots els conceptes polítics, canviant de significat més d’una vegada i en més d’una direcció. Tot i tenir múltiples sentits, hi ha consens en considerar que la democràcia és al mateix temps una tècnica i una ètica al comportar dos elements: una forma de govern i un sistema de valors. La democràcia com a forma de govern -perspectiva adjectiva o formal- fa referència a la legitimitat del poder i als requisits per l’exercici d’aquest poder. No obstant, la democràcia va més enllà d’una estructura tècnica o instrumental, es à dir, també s’orienta i es sustenta pels indicatius dels valors democràtics que gestionen un estil de vida col·lectiva.

D’aquesta forma, la democràcia formal i/o tècnica és el que coneixem com a democràcia representativa i la democràcia com a sistema de valors és el que podríem denominar democràcia radical. Tornem doncs a plantejar la pregunta: està en crisi la democràcia? Sí, certa democràcia representativa està en crisi… Aquella democràcia representativa que s’ha dedicat a limitar els drets humans amb l’excusa de salvaguardar-los, a intentar destruir la pròpia democràcia amb l’excusa de defensar-la i a crear una nova forma d’estat com és l’estat d’excepció permanent. En definitiva, hi ha una democràcia representativa que pretén consolidar un règim social on existeixen relacions de poder extremament desiguals, garantint a la part més forta la capacitat de controlar la vida i mitjans de vida dels més febles.

Aquesta tendència de determinada democràcia representativa no sacrifica la democràcia sinó que la trivialitza i permet l’adopció de mesures de menyspreu social on, de forma perillosa, la democràcia coexisteix amb l’estat d’excepció i l’estat d’excepció coexisteix amb la normalitat democràtica.

Aquestes mesures de menyspreu social, impulsades des de determinades democràcies representatives caduques, divideixen les societat i les ciutats en zones salvatges i zones civilitzades, imposen condicions despòtiques i deixen sense alternatives a les persones i col·lectius més vulnerabilitzats de les nostres societats, manipulen el sentiment d’inseguretat dels individus i dels grups,  permeten que els lobis empresarials tutelin els desenvolupaments normatius i que els mercats financers i la seva economia de casino estigui controlada per unes poques agències.

Si aquestes formes de menyspreu han estat imposades i fomentades des d’una democràcia representativa, que ja no ens representa, la societat civil ha de reivindicar la democràcia radical per despullar aquelles democràcies representatives opaques que busquen principalment l’acumulació de poder i la patrimonialització de les institucions públiques.

Arribats a aquest punt, el repte és definir i conceptualitzar aquesta democràcia radical, en un intent de transformar determinades realitats. Aquesta no pot ser més que una democràcia que sigui propera i que interactuï amb el sistema de valors inherent als drets humans. Entenc que aquesta democràcia radical és manifesta en sis possibles dimensions: 1) una democràcia igualitària on es faci efectiu viure en condicions de dignitat mitjançant, entre d’altres, el dret a la seguretat vital i el dret a la protecció de col·lectius en situació de vulnerabilització; 2) una democràcia plural on es garanteixi el respecte a la identitat individual i col·lectiva així com a la diversitat cultural; 3) una democràcia paritària on cristal·litzi el dret a la igualtat, el dret de representació paritària i on els valors dels drets humans reflecteixin les reivindicacions dels feminismes. 4) una democràcia participativa que comporti poder implicar-se directament en els assumptes públics i que permeti gaudir d’una administració democràtica en tots els nivells de govern; 5) una democràcia solidària on s’impulsi un real desenvolupament econòmic, polític i social en el que es puguin realitzar els drets humans; i, finalment, 6) una democràcia garantista que faci realitat el dret al Dret, el dret a la resistència i el dret a la democràcia i a la cultura democràtica.

On ens porta tot això? Doncs bé, a pocs mesos vista i davant dels múltiples processos electorals que ens esperen (municipals i europees, segures; autonòmiques i estatals encara per determinar), on els cants de sirenes (partits, coalicions, confluències, plataformes) sobre les virtuts de la democràcia ens voldran convèncer que aquest és el millor dels sistemes polítics possibles, hauríem d’aplicar el “test de la democràcia radical”.

En què consisteix aquest test? Es tracta de veure si els que han ocupat o volen ocupar càrrecs de representació ciutadana estan disposats a fer realitat, des d’àmbits institucionals, totes les dimensions de la democràcia radical o, senzillament, el que els interessa és només el poder i pretenen implementar polítiques estàtiques i rígides que difícilment enfrontaran els diferents menyspreus socials existents i no aprofitaran els valors i el potencial d’emancipació i transformació social inherents als drets humans.

Si la democràcia representativa està en crisi és perquè s’ha allunyat de les essències de la democràcia radical; masses vegades han ocupat les institucions representants d’una classe política que no creien en allò públic malgrat estar obligats a gestionar-ho. Si la democràcia representativa està en crisi és perquè massa sovint molts càrrecs electes s’han dedicat a fer polítiques amb els drets humans enlloc de polítiques de drets humans i només han començat a reivindicar aquests drets quan la vulneració els ha afectat directament. Si la democràcia representativa està en crisi és perquè no s’ha utilitzat tot el potencial de la democràcia radical i dels drets humans per transformar per dintre les institucions i per revertir les desigualtats i les injustícies.

Ens venen ara -segurs dos, possibles quatre- processos electorals on podem posar a prova aquest test de democràcia radical que proposo per tal de desemmascarar aquelles opcions polítiques que, si triomfen, només aconseguiran fer més punyent encara l’esgotament, la crisi i la regressió de la democràcia…representativa.

David Bondia
Sobre David Bondia

Professor titular de Dret internacional públic i Relacions internacionals de la Universitat de Barcelona i President de l’Institut de Drets Humans de Catalunya Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*