“El retorn de Tarradellas demostra que hi ha una sortida fins i tot per conflictes que semblen irresolubles”

Pere Portabella és l'home darrera del retorn de Tarradellas i que va orquestrar l'escenari d'aquell mític 'Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí'. Parlem amb l'exdiputat i president de l'Assemblea de Catalunya sobre aquella maniobra clau durant la Transició

Siscu Baiges
 
 
 
Pere Portabella, durant l'entrevista | Pol Rius

Pere Portabella, durant l'entrevista | Pol Rius

Ningú no diria que té 90 anys. Parla fluix, té el cap clar i una immensa trajectòria d’acció cultural i política. Hi ha dos moments determinants en la seva vida. Quan va produir la pel·lícula ‘Viridiana’, dirigida per Luis Buñuel, que va guanyar la Palma d’Or de Cannes, el 1961. I quan va assumir l’encàrrec d’organitzar el retorn del president Josep Tarradellas al Palau de la Generalitat, el 1977. Un retorn que, de fet, va plantejar com una pel·lícula, il·luminació especial de la plaça sant Jaume, inclosa. L’Ajuntament de Barcelona li ha concedit, el 13 de març, la medalla d’or al mèrit cultural.

El premi destaca la seva “trajectòria professional, compromís cívic, polític i cultural”. Què creu que pesa més en la seva trajectòria: la vessant cultural, de cineasta o la de polític?

La cultural. Entenc per cultura la capacitat d’observar les coses, interelacionar-les i, a partir d’aquí, ve un procés d’interpretació. Ens reconeixem a nosaltres i hem de reconèixer els altres. Sense els altres no som ningú. La ‘polis’ ho impregna tot. És el fet cultural més important i complex. La cultura ens institueix en persones, segons Michel de Montaigne.

L’etapa de diputat al Parlament de Catalunya i senador, com la va viure?

Va ser una experiència molt maca, apassionant i complexa. No he militat mai a cap partit. El PSUC em va proposar com independent al Senat. Quan hi arribes et trobes en una situació de molta responsabilitat perquè ens trobàvem fent el pas d’una dictadura a un estat de dret. La Transició va ser una transacció d’una dimensió important. Adolfo Suárez es va adonar del perill que sortís un govern d’esquerres a Catalunya i se li va ocórrer la idea de repescar una persona desconeguda per tothom com era Josep Tarradellas, que havia estat nomenat president de la Generalitat a Mèxic feia uns trenta anys.

Jo era el moderador –tot i que em deien President- de l’Assemblea de Catalunya, on hi era tothom. Em van encarregar organitzar el seu retorn. A l’Assemblea de Catalunya mai no havia aparegut el nom de Tarradellas. Només en parlaven els representants d’ERC, que estaven molt enfadats amb ell. Per a la gent era un perfecte desconegut. Però Tarradellas sí que ens coneixia a tots. Hi havia poques ganes de fer una ‘festa’ massa gran. Jordi Pujol volia ser el president; el PSUC no estava en contra però pensava que no era la persona adequada. Només els socialistes i persones com Josep Maria Bricall, per exemple, que tenia relació amb Tarradellas, ho veien bé.

Com a president o moderador de l’Assemblea de Catalunya, estava ben connectat amb el món opositor

Disposava de tots els contactes clandestins de la gent repartida per tot el territori. En 24 hores podia tenir plena la Plaça Sant Jaume. Vaig demanar una reunió urgent amb l’Assemblea de Parlamentaris, els vaig demanar que espavilessin i vaig anar a conèixer Tarradellas a París. Hi vaig tenir una conversa llarga, amb la qual va agafar-me confiança i mútua simpatia.

Li vaig dir que havia d’arribar d’una forma determinada, res de cotxe negre, corrent i tancant-se al Palau de la plaça de sant Jaume. Que havia d’anar en un cotxe descapotable per trencar la imatge de les autoritats protegides del franquisme. Primer passaria per Madrid i hi havia el rumor que vindria acompanyat de ministres com Rodolfo Martín Villa o Fernando Abril Martorell. Li vaig dir que això ho havia d’evitar. I ho va evitar amb una trucada a Martín Villa: “Si algú del Gobierno m’ha d’acompanyar, no hi ha retorn”.

Pere Portabella, durant l’entrevista | Pol Rius

Li va fer cas?

Es va aixecar i va tornar al cap de cinc o sis minuts. “Ja està. Ja els ho he dit”. Quan vaig ser senador, Martín Villa sempre em recordava que aquesta trucada els va fer enfadar força perquè ell, que era ministre de l’Interior, volia viatjar amb Tarradellas. Quan va arribar de Madrid se’m va abraçar i li vaig dir: “President, el poble de Catalunya us està esperant”. Havia preparat 25 cotxes pels parlamentaris i el cotxe K (de control, de la policia, camuflat). Al cotxe on anava Tarradellas hi érem ell, jo, la seva dona, Antonieta Macià, un Mosso d’Esquadra, Josep Montalvo, i el xofer.

En aquest trajecte es temia que hi pogués haver algun atemptat

Vaig demanar una cita amb totes les forces de seguretat per explicar-los el recorregut i parades que havia previst. Es van quedar escandalitzats quan els vaig dir que, a partir de Montjuïc, aniríem en un cotxe descapotable i que Tarradellas baixaria a la plaça de Sant Jaume i entraria a peu a Palau. Es va fer un silenci i el cap superior de  seguretat, un guàrdia civil, em va dir que era impossible, que ja tenien un pla, amb franctiradors i cordó de seguretat que impediria que la gent s’acostés al president tant a la Gran Via com a la Via Laietana.

Jo els vaig dir que el servei de seguretat que oferia més garanties pel President era ‘la gent’. Es van quedar muts i perplexes. Per a ells, era un disbarat monumental. Em van preguntar si jo assumiria la responsabilitat del que pogués passar. Vaig dir que sí. La situació era límit. Tarradellas tornava aquí sense domicili ni sou. Però tenia una cosa molt bona: estava imbuït, com De Gaulle o els personatges de Shakespeare, en el seu paper, així que vaig decidir teatralitzar tota la seqüència, ja que disposava d’un gran actor.

Vaig demanar els de Comissions Obreres que il·luminessin la plaça de sant Jaume. I ho van fer, van il·luminar tots els racons!. Vaig trucar l’alcalde Josep Maria Socias Humbert per a l’esdeveniment, que es va posar a la meva disposició immediatament. Davant l’alternativa que jo disposava dels motoristes, ell em va oferir la molt millor opció de la guàrdia de gala a cavall, que era una rèplica de la guàrdia de gala francesa.

El vespre abans de l’arribada em vaig adonar que havien adornat amb banderes catalanes i espanyoles els fanals de la plaça. Vaig dir que s’havia de treure les espanyoles perquè algú podia cremar-les o arrencar-les i generar un problema que podria distorsionar un retorn tan important com el del President de la Generalitat.

 Tarradellas es refiava dels policies?

Quan anàvem en el cotxe des de l’aeroport va veure que, de tant en tant, un oficial de la policia el saludava. Quan ho va veure em va estrènyer la mà i em va somriure, com dient “Ara anem bé!”. A la Via Laietana la gent es va desbordar. Montalvo em va dir en veu baixa que feia una estona que tiraven rams de flors al cotxe i que els anava palpant per veure si hi havia algun explosiu. “La meva obligació és que si en detecto un li he de dir i vostè decideix”, em va dir. Jo li vaig contestar: “vostè compleixi amb el seu deure i jo assumiré la meva responsabilitat”. Això volia dir decidir si tirar o no el ram. En una dictadura això no s’hagués discutit. Prima l’autoritat. Que matis quatre nens, és igual…

Pere Portabella, durant l’entrevista | Pol Rius

El discurs que va donar a la plaça Sant Jaume, ha quedat gravat a la memòria, amb la frase “Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!”

Va dir que sortiria al balcó quan jo li ho demanés. La plaça estava plena de gom a gom, en silenci i il·luminada tal i com havíem quedat. Ho havia somiat obsessivament i va tenir una mena de shock molt fort. Va sortir tres cops. A la tercera em va demanar “Puc dir ‘Visca Espanya’?”. Li vaig dir que no, que fes servir el lema de l’Assemblea de Catalunya: “Visca els pobles d’Espanya”. Em va fer cas, afortunadament.

Com va tornar a casa aquella nit? Tenia la sensació del ‘deure ben fet’

Vaig acompanyar Tarradellas i Antonieta fins la porta de la Casa dels Canonges. Ella no va parar de plorar d’emoció tot el temps. Però l’endemà a les vuit del matí va sonar el telèfon: Tarradellas anava a veure el capità general Francisco Coloma Gallegos. Era un franquista dels bèsties, que no havia volgut assistir a l’acte però el va convidar a Capitania. Jo li havia suggerit a Tarradellas que no hi anés i vaig demanar-li a la persona de protocol que em va telefonar que li digués que no m’havia trobat. Crec que Tarradellas va entendre que no hi havia d’anar, però hi va anar. No va ser fàcil pel President.

Quan va arribar l’hora que Tarradellas hagués d’abandonar el Palau per deixar-lo en mans de Jordi Pujol es va resistir

El vaig anar a veure per dir-li que Jordi Pujol estava neguitejat perquè no marxava i em va dir que era un mal educat.

El retorn de Tarradellas com a president de la Generalitat semblava quasi impossible

Potser demostra que fins i tot les situacions més aparentment irresolubles tenen una sortida. És un precedent molt important. Un mes o dos abans, el seu retorn era impossible. Però sempre hi ha una sortida: impugnar, buscar una alternativa positiva per sortir de la situació i veure amb qui ho fas.

Ara mateix no estem davant un problema de Catalunya, sinó d’un estat de la Unió Europea que té una crisi sistèmica i territorial. L’única manera de resoldre’l és a través dels mecanismes de la Constitució actual. Ara hi ha aquesta confluència. Els ciutadans han preferit que s’ensorri el PP i que governi el centre esquerra. Sempre has de tenir els braços oberts a allò imprevist, a l’atzar. Va haver-hi una moció de censura que va fer caure un partit que semblava inamovible: hi va haver una moció de censura!.

Pere Portabella, durant l’entrevista | Pol Rius

És optimista, doncs, davant aquesta situació?

No sóc ni optimista ni pessimista. Sóc partidari d’una mirada global

Té solució?

Depèn de nosaltres, la gent. A la democràcia, la solució passa sempre pel sufragi universal. El tacticisme és letal si no tens una estratègia al darrera. L’afirmació positiva d’una proposta alternativa.

Tarradellas què hauria fet?

Recordar-lo ja va bé. El 1974 vaig fer una pel·lícula sobre els presos polítics –“El sopar”- i he afegit unes addendes ara. Les addendes funcionen. M’apunto a que la solució vingui d’un procés democràtic obert i seriós, superant les manipulacions. La primera qüestió és guanyar una hegemonia capaç de generar majories que puguin fer reformes constitucionals i de la forma que obrin un progrés moral sota el principi de la igualtat.

La sentència del judici marcarà molt per on pot anar aquesta possible solució

El judici és inacceptable per a nosaltres i és insostenible per als que ens han portat fins aquí. S’estan jutjant intencions i condemnant sense sentències.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*