ANÀLISI

El resultat a Barcelona pot ser clau per la reconciliació a Catalunya

Els resultats a les eleccions municipals a la capital de Catalunya podrien permetre iniciar una nova etapa en les relacions entre socialistes i republicans, amb els comuns com a intermediaris. Seria una fórmula per ajudar a la "desinflamació" i, finalment, a millorar la convivència

Andreu Farràs
 
 
 
Ajuntament de Barcelona | Wikipèdia

Ajuntament de Barcelona | Wikipèdia

Encara no sabem com serà el Govern espanyol dels anys que vénen i ja estem a punt de començar una nova campanya electoral. A Catalunya, les eleccions del pròxim 26 de maig “només” se celebren municipals i europees, però en moltes comunitats autònomes espanyoles també han de ser elegits els parlaments regionals.

Les eleccions a les Corts del 28 d’abril van ser per a molts una primera volta d’una cursa que alguns, segons com vagi el segon assalt del 26-M, voldran que continuï fins als comicis al Parlament de Catalunya cap a finals d’aquest any.

Una emissora de ràdio catalana va preguntar als seus oients si a les municipals del seu poble o ciutat donarien suport al mateix partit que van votar en les legislatives. Més de la meitat dels oients que es van pronunciar van assegurar que optarien per unes sigles diferents de les de l’abril. Van confirmar el que s’ha comprovat al llarg dels darrers anys de democràcia, que el vot és dual en molts indrets i que sovint, en els ajuntaments, es fa confiança més a la persona, el projecte i la feina feta al municipi que la ideologia del candidat a l’alcaldia.

Un mapa de color groc amb taques vermelles

El resultat de les eleccions municipals a Barcelona serà, com sempre, de vital importància en el panorama general i transcendirà al mateix ajuntament, més enllà fins i tot de Catalunya. El context social i ideològic sorgit del procés independentista i les posteriors represàlies decidides per l’alt funcionariat de l’Estat espanyol confereixen al govern municipal que resulti de les votacions del 26 de maig un simbolisme especial. Tot i el vot dual, el més previsible és que en la immensa majoria de les ciutats mitjanes i petites de Catalunya els ajuntaments acabin tenyint-se del fort color groc dels independentistes d’Esquerra Republicana, amb algunes excepcions vermelles a l’àrea metropolitana de Barcelona, a Tarragona i rodalies i qui sap si a la singular Vall d’Aran. Un mapa semblant a les generals, tret potser de la ciutat de Barcelona, mai tan republicana com a les darreres generals.

Les enquestes –gens infal·libles—pronostiquen grosso modo un triple empat a Barcelona d’ERC, Comuns i PSC, no necessàriament per aquest ordre. Potser el missatge de la majoria dels ciutadans és precisament aquest: no donar el poder absolut a cap d’ells perquè l’objectiu és justament que s’entenguin. El 28-A, la majoria dels electors catalans van apostar clarament pel partit independentista que propugna l’entesa amb els adversaris més moderats de l’espanyolisme. I, el mateix dia, la majoria de la resta de ciutadans espanyols van rebutjar amb fermesa els tres genets del 155 i van donar suport (molts catalans també a través del recuperat PSC) al polític més moderat i que parlava sempre de “cercar la convivència”.

Maragallisme a dojo

Tots els caps de llista barcelonins d’esquerres reivindiquen el llegat de Pasqual Maragall. Fins i tot el neocentrista Manuel Valls. Ernest Maragall, per òbvies raons familiars; Jaume Collboni, perquè representa al partit de la vida política de l’alcalde dels Jocs Olímpics, i Ada Colau, perquè es considera l’hereva de la gestió més d’esquerres que hi ha hagut a la capital de Catalunya des de la restauració de la democràcia.

De la mateixa manera que fa unes setmanes vaig gosar dir que considerava que el més convenient per als catalans i el futur immediat de Catalunya era que guanyés Pedro Sánchez sempre que comptés amb el suport vigilant i lleial d’Unides Podem, em sembla que la resurrecció d’un govern municipal tripartit de centreesquerra (ERC-BEC-PSC) suposaria nombrosos avantatges per als barcelonins. Perquè asseguraria una gestió municipal que vetllés per les polítiques cercadores de més igualtat social i, sobretot, perquè permetria iniciar una nova etapa en les relacions entre socialistes i republicans, amb els comuns com a intermediaris (relators?), que podrien ajudar a la “desinflamació” i, finalment, a millorar la convivència.

Campanya teatral

Durant la campanya que començarà d’aquí a uns dies, veurem volar dagues dialèctiques, acusacions fundades o no, reprovacions i potser fins i tot insults entre Colau, Collboni i Maragall. Llei de vida. Però, després de les escenificacions teatrals de la campanya, arribarà l’hora de les negociacions i les aliances, atès que no sembla probable que ningú obtingui majories còmodes. I no veig un missatge millor per als electors, contribuents i ciutadans de Barcelona, Catalunya i Espanya que els partits que governen ara i hauran de governar en els mesos vinents a la Moncloa i a la plaça de Sant Jaume seguin junts a la taula del govern del primer consistori de Catalunya.

Si les urnes confirmen la curta diferència entre els nombres de regidors de Collboni, Colau i Maragall que vaticinen les enquestes, no hi haurà excusa perquè tots tres siguin els primers a complir les reiterades promeses de diàleg i distensió entre independentistes i constitucionalistes. La personalitat dels respectius caps hi pot ajudar decisivament. Ernest Maragall no és un natiu independentista sinó convers. Colau és sobiranista, però no vol la secessió. I Collboni pertany al sector més moderat del partit socialista. Si es vol, si els puristes i hiperventilats dels tres partits es queden a casa o callen, tot ajuda al fet que, després dels escarafalls de la campanya, Barcelona es converteixi en la capital de la reconciliació.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*