El relat del ‘Procés’ fa un gir: és possible sortir de l’immobilisme. ni que sigui arrossegats

Una reunió entre governs, mesures social, inversions, l’aeroport Josep Tarradellas, la suspensió de la ignominiosa sentència contra el president Companys... Són gestos, però també son signes de que una nova etapa política és possible entre Catalunya i Espanya.

Gabriel Jaraba
 
 
 
Manifestació 'Tombem el Règim del 78' | Sandra Vicente

Manifestació 'Tombem el Règim del 78' | Sandra Vicente

Es parla ara de “relat” per al·ludir, en periodisme, a què les coses són el que els mitjans fan que semblin i no el que són en realitat. I que aquesta realitat creada i superposada –que no té per què ser falsa—és la que acaba decidint els efectes de la comunicació implicada. Sembla una cosa molt nova però benvinguts al passat i al temps dels Beatles: això ja ho va considerar Marshall MacLuhan el 1964 quan va dir allò del mitjà és el missatge” (tot i que aquest dictum, tan mal interpretat, anava molt més enllà de la qüestió de les realitats i les aparences).

Alguns comentaristes han insistit en tot aquest any que el ‘Procés’ era simple propaganda sense contingut polític real, però hi ha molta política en la notable capacitat de personalitats i grups dirigents de conduir a la meitat de la ciutadania fins a topar de nassos amb una paret, i a sobre aconseguir que els votin un cop i un altre, tan contents.

Hi ha d’altres que creuen que el ‘Procés’ va finir quan la cúpula independentista va acceptar els efectes –no dic conseqüències—de l’aplicació del 155, i, a manera de paradoxa cruel, tindríem Joaquim Torra i la seva clamorosa inèpcia presidint la Generalitat com a mostra. Des d’aleshores, un dubte sobrevola els plecs del relat processista: la persistent inclinació cap al “com pitjor, millor” de Torra, Puigdemont i els seus col·laboradores s’ha degut a un propòsit deliberat o a la simple conseqüència de la incompetència o, en el millor dels casos, de la inexperiència. Però el 21 de desembre i la celebració del consell de ministres a Barcelona marcarà un gir sensible, si no en el ‘Procés’, sí en el seu “relat”.

Mentre uns qualifiquen de provocació que el Govern es reuneixi en la segona gran capital del país, expresidents de la Generalitat i el Parlament, amb el Síndic de Greuges, reclamen públicament en una declaració conjunta que els presos polítics preventius abandonin la vaga de fam, cosa que fan el dia següent. No està gens malament si es té en compte que el ‘Procés’ ha acabat per girar entorn de l’injust empresonament dels dirigents independentistes, i d’aquí la superposició de dos sentits connotats amb els llaços grocs: solidaritat amb els represaliats però també suport a les propostes que defensen. La superposició no permet separar una cosa de l’altre, ves si això és política i relat.

Un malintencionat diria que la petició dels comunicants “ad intra” els ha salvat la cara a ells i als qui els donen suport, però en tot cas l’exhibició massiva de color groc ha minvat notablement en els darrers mesos. Tot seguit, els presidents Torra i Sánchez es reuneixen al palau de Pedralbes, així com ho fan també d’altres funcionaris adlàters respectius, per expressar la voluntat comuna de trobar vies de diàleg de cara a la resolució de problemes polítics. Gens malament comparat amb la impassibilitat muda de Rajoy –sí, aquell senyor que fou president—que va traspassar el paquet a un govern-dels-jutges-wannabe; amb la qual cosa el relat es distancia del masegat “aquests són iguals que els altres”.

Com si hom volgués indicar que la nostra vista no ens enganya, una més: es reuneixen tots dos presidents amb el del Foment del Treball –Sánchez Llibre i no Alfredo Molinas, com passa el temps—amb els seus respectius ministres i consellers davant una audiència d’empresaris. Un altre malintencionat diria que aquest cop Torra no ha pogut escapolir-se de la trobada, com en altres convocatòries anteriors, però algú de més bona fe hi observaria un cert assentiment a un nou gir del relat: normalitzar la presència pública dels presidents en àmbits socials i institucionals prou destacats.

No importa si a Torra l’han dut lligat a aquestes trobades, el que és rellevant és que el relat denota que hi ha coses que es mouen, encara que sigui només lleugerament, en un panorama que, de grat o por força, ha estat congelat, immobilitzat i clos amb pany i forrellat a la garjola de l’antipolítica.

Un és conscient que qualsevol mesura decidida en el consell de ministres del dia 21 serà menystinguda pels entusiastes d’una part, fins i tot l’augment del salari mínim, i bandejats gestos importants com ara el nom de l’aeroport –el d’un exiliat republicà, el president Josep Tarradellas, ni més ni menys i no el de Rodolfo Martín Villa, posem per cas—o la restitució de la dignitat del president Companys i el rebuig de la seva condemna por un tribunal militar franquista. Però la seva incidència en el gir del relat és innegable.

Ada Colau ha estat atenta a la jugada i ha fet visible que el diàleg entre l’ajuntament de Barcelona i el Govern d’Espanya pot revertir en fer possible la contenció del preu dels lloguers. Un altre observador malèvol pot dir que això no li fa ni fred ni calor a qualsevol agre denunciant del “centralisme barceloní”, si ja moltíssims d’ells s’han sentit ofesos en anys anteriors perquè TV3 retransmet a tot el país el piromusical de la Mercè. De la mateixa manera que ex convergents i ERC han donat suport en el Congrés al sostre de dèficit proposat pel Govern socialista.

Una concentració de signes com aquesta no s’havia vist a aquest lloc durant els passats 14 mesos llargs, i és inevitable preveure certs girs en el relat processista, l’orientació del qual podrà variar segons la relació de forces entre els maximalistes empitjoradors i els possibilistes oportunitzadors que actuen en el camp local. Hom podria creure, en tot cas, que encara sense que hagi tingut lloc un veritable intercanvi de cromos, sí que hi ha de moment sobre la taula algunes estampes que han fet palès que l’immobilisme no era inevitable i que fins i tot amb la república per bandera, cap càrrec electe pot sostreure’s a donar als seus fills pans en lloc de pedres, com proposa l’Evangeli.

I encara que sembli estrany, els disturbis i protestes al carrer no incidiran en el nou curs del relat. Per la senzilla raó que els qui són enviats a una missió poden ser retornats d’ella, així de senzilla i cruel és la cosa, i més encara quan molts manifestants s’han descarat per a avergonyir-los pels excessos. El que cal observar avui mateix, i sobretot en dies successius, és que de tota aquesta epifania de signes que plouen sobre el relat ha estat total, absoluta i clamorosament absent un senyor anomenat Carles Puigdemont. Que, per cert, va ser un dels signataris de la petició pública de cessament de la vaga de fam dels injustament empresonats. Si això no és un canvi de relat, que baixi Tutatis i ho vegi.

Gabriel Jaraba
Sobre Gabriel Jaraba

Gabriel Jaraba (Barcelona, 1950) és periodista, escriptor, professor i investigador. Doctor en Comunicació i Periodisme, és professor a la Universitat Autònoma de Barcelona. Autor de “Periodismo en internet”, “Twitter para periodistas”, “YouTuber” i “Hazlo con tu Smartphone”. Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*