El que està en joc el 28-A: pacte de l’establishment, de les elits o d’Estat

Les enquestes, els nostres particulars oracles moderns, dibuixen tres escenaris postelectorals possibles a Espanya. En tots els casos per conformar govern caldrà construir un Frankenstein polític que pugui sobreviure durant tota una legislatura

Guillem Pujol
 
 
 
a Espanya no hi ha una tradició política que faciliti els governs de coalició | Foto: iStock

a Espanya no hi ha una tradició política que faciliti els governs de coalició | Foto: iStock

Ja estem en campanya electoral! Els polítics, que de manera generalitzada s’havien guarit en una cova, tornen a treure el cap per a demanar el teu vot. Hi ha una reflexió de fons que s’ha de fer respecte a la relació que s’estableix entre polítics i electors: la mercantilització de la política porta a què els polítics sentin la necessitat de “vendre” el seu “producte” només quan aquest ha de ser “comprat” pels “consumidors”. Però bé, això és un altre tema. Dèiem que la campanya se’ns farà llarga, tant per la intensitat del context polític marcat pel conflicte independentista i l’auge de l’extrema dreta que representa VOX, com pel fet que les eleccions venen per triplicat: estatals el 28 d’abril i municipals i europees el 26 de maig.

Com que la possibilitat que un sol partit aconsegueixi la majoria absoluta és inexistent, del que es tractarà per conformar govern serà d’intentar construir un Frankenstein polític que pugui sobreviure durant tota una legislatura. Diem Frankenstein perquè a Espanya no hi ha una tradició política que faciliti els governs de coalició. De fet, no n’hi ha hagut mai cap. I en temps del 155, d’exiliats i polítics empresonats, de partits corruptes i de clavegueres de l’Estat, quatre anys es poden fer eterns. Segons el que diuen les enquestes – els nostres particulars oracles moderns per igual de defectuosos – es dibuixen tres escenaris postelectorals possibles: el pacte de l’establishment, el de les elits o el d’Estat.

El pacte de l’establishment entre PSOE i Ciudadanos

A vegades es confon els interessos de l’establishment amb els interessos de les elits, però no són ben bé el mateix. L’establishment és essencialment conservador. No busca el conflicte, i per aquesta raó entén que les masses, la gent, el poble – vaja, la majoria de la població – ha de poder creure que la seva situació econòmica i les seves perspectives vitals poden millorar. La seva filosofia és, per tant, forçadament gradualista. És a dir, que poden prendre posicions o estratègies de redistribució de riquesa, però només quan entenen que no fer-ho podria suposar l’enuig d’aquesta majoria, perquè de natural l’establishment s’alinea amb els poders econòmics.

Els interessos de l’establishment estarien representats en l’àmbit periodístic a Espanya per El País, i a Catalunya per La Vanguardia. I en l’àmbit dels partits? Normalment acostumen a ser aquells que ocupen una posició central en l’eix d’ubicació ideològica. L’exemple paradigmàtic català seria l’extinta (o potser no tant) Convergència i Unió. I a escala estatal? La coalició entre el PSOE i Ciudadanos (C’s) representa a la perfecció els interessos de l’establishment, precisament per l’habilitat de compensar-se mútuament.

Per exemple, si bé l’opinió de C’s respecte a Catalunya manté un to bel·ligerant que aguditzaria encara més el conflicte territorial, l’aliança amb el PSOE ajudaria a suavitzar-ho, almenys formalment. Perquè, recordem-ho, el conflicte no interessa a l’establishment, ni interessa a l’Estat, ni interessa als poders econòmics. Per altra banda, C’s podria posar fre als “impulsos” redistributius del PSOE, i orientar l’agenda econòmica cap a un model més business friendly. A dia d’avui, aquest és el pacte més probable de tots, tant per les possibilitats de sumar conjuntament com pels suports extraparlamentaris que rebrien.

El pacte de les elits entre C’s, PP i VOX

Amb l’aparició de VOX i la victòria de Pablo Casado dins del Partit Popular, ja es pot dir que hi ha un bloc d’extrema dreta ben consolidat en la política espanyola. Les elits es diferencien de l’establishment en el fet que no tenen ni interès ni consciència de societat. Només es representen a elles mateixes sota el mantra empresarial de maximitzar beneficis. Poden fer com van fer els grans agents borsaris en els anys previs de la crisi econòmica: apostar en contra el sistema, sabent que les seves accions debilitarien el sistema, per tal d’enriquir-se personalment.

Tant Ciudadanos com el PP i VOX comparteixen propostes econòmiques clarament regressives com la derogació total de l’impost sobre successions i patrimoni, o la baixada generalitzada de l’IRPF. Aquesta és, possiblement, la gran diferència de VOX respecte als moviments populistes d’extrema dreta d’Europa: no parlen a la majoria perdedora del món post crisi econòmica, sinó a un electoral que ja estava a dins del Partit Popular. De fet, és el que mostren els estudis de transvasament de vot, on s’assenyala que la majoria prové d’antics votants populars.

Ciutadanos, en aquest cas, garantiria la pisca necessària de moderació per a vendre el producte als principals actors polítics europeus que, presumptament, veurien amb reticències un pacte amb l’extrema dreta. El possible pacte de C’s+PP+VOX, catalogat popularment com a “trifachito”, representaria una amenaça real per Espanya, i s’ha de titllar com a estrictament reaccionari: tornar a un passat obscur per no poder buscar solucions de futur.

El pacte d’Estat entre PSOE, Unidos Podemos, PNV i els independentistes

Els pactes d’Estat demanden altura de mires. Això, en política, no és gens senzill. Implica que els partits polítics, en moments d’excepcionalitat històrica i a causa de l’excepcionalitat, prenguin decisions difícils sense grans garanties d’èxit. No només això, sovint ho han de fer posant-se una part del seu electoral en contra. I, en ares de què? Doncs d’impulsar accions per a solucionar, o reconduir, problemes estructurals. Requereix una gran valentia. La Transició, per exemple, va ser un pacte d’Estat. Un pacte que ja ha quedat esgotat, però en aquell moment implicava que diferents actors cedissin en els seus ideals per arribar a un acord històric.

Es diu, sense dir-se, que el problema estructural que afronta l’Estat és el conflicte independentista. Aquí, el més valent de tots segurament hauria de ser el PSOE, que s’hauria d’enfrontar no només a part del seu electorat, sinó al seu propi partit i a l’establishment que, ara sí, li dóna suport. És per això que, malauradament, aquest sigui l’escenari més difícil de tots. Però els partits independentistes també han d’acceptar una realitat segurament trista pels seus electors: que la independència s’haurà de treballar, i fins que no arribi, la millor manera de fer-ho és mantenir les seves institucions, cosa que el pacte de les elits és molt probable que no respecti.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*