Un any de l'1 d'Octubre

El procés entra en la fase del desengany

La frustració, de la mà de la impotència, creix. Per primera vegada en set anys, no sembla tan agosarat dir que el processisme, entès com la voluntat dels partits polítics d'instrumentalitzar el desig d’independència, està més mort que viu

Guillem Pujol
 
 
 
Pancartes dels manifestants concentrats davant el Parlament, durant el primer aniversari de l'1-O | Sandra Vicente

Pancartes dels manifestants concentrats davant el Parlament, durant el primer aniversari de l'1-O | Sandra Vicente

Ja ha passat l’1-O, la data històrica que havia de reconciliar la voluntat d’un poble amb el seu passat, alhora que orientar-lo cap al seu futur. En canvi, la sensació dos dies després és radicalment oposada. Hi ha un mal regust de boca. Les peces, en lloc d’alinear-se, es desordenen. La sensació de desengany entre els independentistes creix.

Els enfrontaments entre uns manifestants que volien entrar al Parlament a reivindicar l’anomenat “mandat de l’1 d’Octubre” i la policia semblaven despertar alguna cosa més que els morats dels cops de porra. Al cant de “ERC i PDCAT, la paciència s’ha acabat”, despertaven als manifestants la ràbia d’un desengany. Una ràbia comprensible, però que alterarà el que ha estat la història del procés. Les paraules del President hores abans dels fets ressonaven amb força com la promesa incomplerta de l’amant que ha vulnerat la promesa d’un futur millor. Les promeses, a partir d’ara, seran molt més cares.

Sant Julià de Ramis, el poble natal de Carles Puigdemont, va ser el lloc escollit pel President Torra per donar el tret de sortida a la jornada històrica de l’1-O. Sembla que amb la lliçó apresa de l’entrevista del passat dissabte al programa FAQ’s, on davant la incapacitat de donar respostes a les preguntes de Laura Rosel (li va arribar a preguntar, amb certa sorna, si s’empenedia de ser President) va decidir tornar a la via de la contundència simbòlica. Acompanyat pel President del Parlament, Roger Torrent, i en un missatge pensat en motivar un votant independentista que tenia la mosca rere l’orella, el president Torra va cridar a l’esperança – “llibertat o llibertat”-  alhora que atiava la desobediència civil. Res de nou, fins aquí. Però aquestes paraules amagaven alguna cosa més que la necessitat de tenir una població mobilitzada. La tasca de carregar amb la realització de la independència canviava de mans.

Primer, Torra, apel·lava a la “consciència col·lectiva” de tots els catalans “per saber si acceptarem o no”, referint-se a les possibles sentències condemnatòries als presos polítics. Ja no hi havia desobediència institucional, ni independència en “18 mesos” ni “de la Llei a la Llei”. La responsabilitat queia sobre els “amics” dels CDR, als que enviava un clar missatge: “Apreteu i feu bé d’apretar”.

Hi ha dues possibles lectures que el ciutadà independentista mobilitzat podria fer en sentir el missatge del President Torra. La primera, seria la del votant que mantindria plena confiança en l’estratègia Torra, i conseqüentment actuaria en conseqüència, “apretant” per a aconseguir la independència. La segona lectura, més crua, seria la d’aquell votant independentista que entendria que el missatge de Torra era una senyal d’impotència i que fiava en la mobilització qualsevol esperança d’independència. Tant la primera lectura com la segona, conduïen a la mateixa conclusió: la responsabilitat requeia en ells i elles, i el Govern feia un pas enrere. I, recordem, era l’1 d’Octubre.

El desconcert

El que va succeir el dilluns a la nit, durant la manifestació que va acabar a les portes del Parlament, està excel·lentment descrit en aquesta crònica. Els Mossos d’Esquadra tornaven a ser els Mossos d’Esquadra: un aliat de l’estatus quo. Eren per altra banda el que sempre havien sigut, el braç armat de la institució i la única instància amb capacitat d’aplicar el monopoli legítim de la violència que se li suposa a l’Estat. Però encara quedaven en l’imaginari les roses en les furgones antiavalots després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, l’agost de l’any passat, i el procedir tranquil – en comparació a l’actuació de la Guàrdia Civil – d’aquell u d’octubre d’ara feia un any.

Elisenda Paluzie, Presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC)  afirmava, en una entrevista a RAC1, que els moments viscuts als carrers de Barcelona van ser fruit d’una “indignació col·lectiva” de part de l’independentisme. Paluzie es referia, és clar, al desengany sofert per la part de l’independentisme representat en la manifestació del dia anterior. Paraules que s’han d’analitzar en el context de l’agenda pròpia d’una ANC cada vegada més desvinculada en l’ideal de la confluència de Junts per Catalunya (sempre liderada pel sector convergent) i més propera a l’aposta municipal de Jordi Graupera.

Els concentrats, davant del cordó policial, al Parlament de Catalunya, durant la manifestació del primer aniversari de l’1 d’Octubre | Sandra Vicente

Perilla el relat

Una altra conseqüència dels enfrontaments entre manifestants i Mossos es feia notar al dia següent en la premsa internacional. The New York Times li dedicava un article, on a banda de ressaltar la naturalesa il·legal del referèndum, destacava les mobilitzacions i confrontacions entre els manifestants i les forces de seguretat. Aquesta lectura dista molt de la que es va donar fa un any. Ja no és la imatge de tota una família participant d’un acte democràtic, sinó la d’activistes i estudiants rebel·lant-se contra quelcom que consideren injust.

Això fa perillar el relat del independentisme com a moviment plenament pacífic. No és que no ho sigui. El relat beu dels fets, però no són els fets. És la forma en la que els fets es perceben, convertint-se en una veritat determinada. I si fa un any, la veritat li somreia a l’independentisme, avui ja el mira amb un cert recel.

El dimarts per la tarda, en la sessió del Parlament, Quim Torra llençava un ultimàtum a Pedro Sánchez amb l’afany de recuperar la confiança perduda: o hi ha una oferta de referèndum vinculant abans que finalitzi el mes, o retirada del suport parlamentari. El PSOE va poder fer efectiva la moció de censura amb 180 diputats (la majoria se situa en 176), i el PDCAT disposa de 8 diputats, pel que sense el seu suport podria fer caure el govern que va fer fora a Mariano Rajoy.

És a dir, que la capacitat de fer-ho és real. Ara, que facin l’amenaça efectiva és més que dubtós. Això portaria a unes altres eleccions, que, segons mostren les enquestes, podrien fer ampliar el suport electoral al PSOE. Però sinó fos així, i hi hagués un executiu liderat per Pablo Casado amb el suport de Ciudadanos, es reactivaria, amb més força que mai, la judicialització de la política. I això els polítics no ho volen. En tot cas, ho sabrem a finals de mes. Perquè el que no passarà segur, com va dir la portaveu de la Moncloa, Isabel Celaá, és que Sánchez accedeixi a la proposta.

Es pot segellar, doncs, la fi del processisme? Doncs no. Perquè si alguna cosa hem après en tot aquest procés és que l’Estat, o més adequadament, el resultat d’algunes correlacions de força dins de l’Estat, té una capacitat inigualable d’avivar de nou el conflicte. Ho vam aprendre, també, en aquell 1 d’Octubre del 2017.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*