El pregó de Carmen Juares

La Barcelona oberta i rebel, de la que molts i moltes ens en sentim orgulloses, són elles. Les que no tenen ni un minut per regalar però l’inverteixen en reivindicar els seus drets, de forma col·lectiva

Laura Pérez Castaño
 
 
 
Les pregoneres de la Mercè 2018, Carmen Juares i Leticia Dolera, acompanyades de l'alcaldessa Ada Colau, al balcó de l'Ajuntament de Barcelona | Ajuntament

Les pregoneres de la Mercè 2018, Carmen Juares i Leticia Dolera, acompanyades de l'alcaldessa Ada Colau, al balcó de l'Ajuntament de Barcelona | Ajuntament

“Aturem-nos un moment. Mirem-nos als ulls. Preguntem-nos cadascú de nosaltres què és el que realment ens importa”. Leticia Dolera va decidir arrencar el pregó de la Mercè 2018 intentant donar resposta a una pregunta, gens fàcil, llençada per Marina Garcés al pregó de l’any anterior: de tot el que vivim, què és el que realment ens importa?

La seva resposta personal, aquell “seguir mirant als ulls a la gent” tan tendre i contundent alhora, ens portava a apreciar la humanitat del que tenim davant, a valorar-la i a identificar-nos amb realitats que no són la nostra però amb les que convivim a la porta del costat en una ciutat tan diversa com és Barcelona. En un exercici de coherència i generositat, va cedir el protagonisme del pregó a un relat de vida tan únic com comú als barris de la nostra ciutat; tan invisible com imprescindible en la construcció de la Barcelona actual, aquesta a la que li agrada sentir que té nom de dona.

Per sorpresa de molts i moltes de les assistents al pregó, Carmen Juares, veïna de Gràcia, dona que decidí marxar del seu país d’origen, Hondures, després de presenciar l’assassinat del seu pare, va alçar la veu al vell mig del Saló de Cent de la ciutat. Amb la seva història, la inesperada pregonera no només compartia la seva biografia individual, sinó també la de milers de dones de les que ningú en parla. Ella va alçar la veu per les treballadores de la llar internes que treballen dia i nit, sis i set dies a la setmana, carregant a les seves espatlles la cura de les persones, sovint en condicions d’explotació laboral, avui dia impensables per a qualsevol altre treballador o treballadora a la ciutat.

Va ser un moment excepcional, en el sentit literal del terme, va trencar amb allò establert, amb allò convencional. Va narrar una Mercè real i punyent des dels ulls de qui mira el piromusical dalt del terrat de la casa on treballa i d’on quasi bé mai en surt per gaudir d’una vida al marge de la feina. Una Mercè desitjada per a qui no la pot gaudir, sense concerts ni espai de gaudi amb el veïnat, una Mercè monòtona que idealitza des de les parets que alhora acullen i exploten a tantes dones internes que van arribar a Barcelona amb l’expectativa d’una vida millor, d’una oportunitat per a elles i per a les seves famílies.

La Carmen Juares va dibuixar amb paraules una ciutat que acull a qui ve de fora però que alhora l’aïlla i no el veu. Una caricatura de Barcelona a la que sovint no volem fer-li front i que incomoda a uns quants només pel simple fet de mostrar-la en públic. Benvinguda la incomoditat que trenca silencis.

Amb la valentia de les seves paraules, de la seva posada en escena ferma i reivindicativa, va donar veu a totes les dones que, davant de tanta incomprensió, s’organitzen per fer escoltar les seves vindicacions als carrers (salaris justos, contractació laboral, protecció davant situacions d’abús sexual i/o laboral,  entrar en el règim general de la seguretat social per deixar de ser treballadores de segona).

La Barcelona oberta i rebel, de la que molts i moltes ens en sentim orgulloses, són elles. Les que no tenen ni un minut per regalar però l’inverteixen en reivindicar els seus drets, de forma col·lectiva. Però no n’hi ha prou amb dedicar-li aquests reconeixements. Més enllà de reconfortar-nos pensant que a la nostra ciutat emergeixen moviments per la justícia social i de gènere, cal també que ens preguntem si estem responent amb la contundència necessària a les demandes urgents que la Carmen posava sobre la taula. La Barcelona oberta i rebel conviu amb la “Barcelona que fa veure que no ho sap”, com diu Carmen Juares a la seva entrevista al diari ARA, fa veure que no sap que tantes i tantes dones treballen en condicions d’explotació.

Aquesta Barcelona rebel, que ha vist aixecar-se  amb força en els darrers mesos un moviment feminista popular i majoritari, la Barcelona que feminitza la política, la Barcelona del “No Callem”,  no deixarà enrere aquestes demandes i seguirà treballant per un canvi radical de la forma en com ens organitzem social, política i econòmicament. Un canvi a on cap dona es quedi enrere.

Laura Pérez Castaño
Sobre Laura Pérez Castaño

Laura Pérez (Barcelona, 1982) és regidora de Feminismes i LGTBI a l'Ajuntament de Barcelona. Contacte: Twitter | Més articles

1 Comentari en El pregó de Carmen Juares

  1. Roser García // 25/09/2018 en 12:43 // Respon

    Article magnífic i meravellós de @L_Makeba que fa reflexionar sobre una realitat existent.
    La lluïta de la Carmen Juares i la de tantes dones com ella no pot invisibilitzar-se.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*