El pols entre ERC y les dues ànimes convergents posa el Govern al límit

Els diferents actors polítics del independentisme s’han conjurat per resistir fins al judici, o la sentència, als líders presos. Però les diferencies entre els republicans i els hereus de Convergència són cada vegada més insalvables. Aquest és el retrat dels tres sectors que lluiten per la hegemonia sobiranista

Guillem Pujol
 
 
 
Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, al Parlament de Catalunya | Parlament.cat

Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, al Parlament de Catalunya | Parlament.cat

La batalla s’estava coent als despatxos des de feia temps. Però fa uns dies que la tensió entre ERC i les dues grans famílies hereves de la vella Convergència posa el Govern en una situació molt difícil. La batalla entre l’independentisme és tan vella com l’independentisme de nova època (2012 cap endavant). Els temps del processisme ha triturat partits polítics com CiU, ha provocat aliances forçades (anticapitalistes amb conservadors) i ha generat una quantitat ingent de nous lideratges polítics (de Forcadell a Torrent, de Mas a Puigdemont i a Torra, etc).

D’ençà l’inici de l’etapa coneguda com a Procés, l’esquema que s’ha anat reproduint en el sistema de partits era el d’una aliança estratègica entre dos actors principials (ERC + CiU) amb el suport condicionat de la CUP, crucial per a mantenir la majoria parlamentària en les dues darreres legislatures. Però la confiança entre els dos primers s’esquinça a mesura que es desvela que l’objectiu instrumental d’aquesta aliança no és més aprop que quan tot va començar.

La setmana passada vam veure com les tensions internes es manifestaven públicament. En el ple de dimarts han acabat d’explotar: és la lògica pròpia d’instrumentalització del desig d’independència el que porta inevitablement a la lluita per l’espai polític. I quan aquest desig no s’aconsegueix, s’han de buscar culpables. Intentem fer una fotografia de quines són les famílies que dominen l’escenari avui en dia, i quins personatges les representen.

ERC, el partit de Govern

Esquerra Republicana de Catalunya és l’actor polític del Govern més senzill de classificar. Dels sectors que definirem, és l’únic que podem dir que funciona d’acord una estructura clàssica de partit, en el sentit que obeeix perfectament la jerarquia interna i transmet uns interessos homogenis.

És clar, que hi han famílies internes, com n’hi ha a cada partit. Però ningú qüestiona el lideratge d’Oriol Junqueras que, des Lledoners, lidera una organització política fundada l’any 1931. I compta amb un grup de noms rellevants de la seva confiança: Roger Torrent (President del Parlament de Catalunya), Pere Aragonès (Vice-President i Conseller d’Economia i Hisenda) Sergi Sabrià (President del Grup Parlamentari) Gabriel Rufián i Joan Tardà (Diputats al Congrés).

No és baladí el pes de la història en el fet que l’estructura del partit hagi aguantat intacte el terratrèmol del procés. Una prova d’aquesta unitat és com, en el gir estratègic d’ERC cap a una posició menys explícitament desobedient i més favorable al diàleg i mirada a llarg termini, cadascuna de les peces han anat adaptant els seus rols al nou discurs. Torrent des de la responsabilitat institucional, Aragonès des del silenci executiu i el pragmatisme de Govern, Sabrià com a “pitbull” públic, i Tardà i Rufián com a “poli bueno y poli malo” a Madrid. Tots, a una, han defensat un discurs que no defensaven feia pocs mesos enrere, senyal d’obediència inequívoca a l’estratègia pactada amb Junqueras.

A diferència del cas de CiU, on el procés ha exacerbat les contradiccions d’un partit que fins fa cinc anys no es declarava independentista, ni el procés d’independència ni els processos judicials oberts han dividit el partit. Casi que es podria fer l’afirmació contrària: la desaparició de l’escena política de Marta Rovira – exiliada a Suissa – pot haver contribuït a la simplificació organitzativa.

En una conversa gravada prèvia al Referèndum, i actualment sota sumari, entre Rovira i Josep Maria Bové (secretari General de Vicepresidència i Economia), Rovira mostra el seu descontent per la suposada inacció del PDeCAT a l’hora d’organitzar la logística del Referèndum. Però no només això, sinó que es queixa també dels seus: “A mi hi ha gent que no em respon, eh, m’estic tornant ‘loca’, jo buscant síndics territorials… no et fot, ni el PDCat ni la CUP ho fan”; i en un altre moment de la conversa es manifesta de la següent manera: “Et juro que ahir en Mundó em va deixar fregida, eh, i a en Marc Sanglas (que era diputat d’Esquerra) no li perdonaré això, perquè dissabte ja m’ho podia dir a la cara, és que no ho entenc, de veritat”.

A banda de revelar les pugnes internes en moments de clara tensió política, el posicionament de Rovira sembla entrar en conflicte amb una part del partit. Amb la desaparició de Marta Rovira de l’escena política, s’acaba amb la bicefàlia organitzativa d’ERC – amb les corresponents camarilles que sempre acompanyen els líders polítics. La prova, la tenim amb el que està passant aquests dies al Parlament. El membres d’ERC ballen compassats.

El magma de Junts per Catalunya (JxCAT)

La primera dada rellevant que pot servir per entendre aquest magma tel·lúric que representa JxCAT és que es tracta d’una marca electoral registrada per Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i el Partit Demòcrata Europeu Català (PDeCAT); de fons, el que significa això, és la voluntat del “gen convergent” de mantenir una estructura que sobrevisqui als sotracs d’aquests temps. Algú s’haurà de fer càrrec de defensar l’estatus quo i el conservadorisme liberal quan siguem en una etapa no marcada pel conflicte político-territorial, si es que alguna vegada hi som. El que passa és que el que hagués sigut potencial votant de l’antiga CiU, avui ja s’ha socialitzat políticament en la independència, així que no està clar que aquesta voluntat perduri en el temps.

Carles Puigdemont és el líder d’aquesta coalició electoral, i és amb ell que comença el trencaclosques. Ara mateix és l’anterior President de la Generalitat qui, des de Waterloo, marca l’agenda de govern. Però si per norma general per entendre les famílies dins dels partits el que importa és la correlació de forces internes, al cas de Puigdemont – i Junts per Catalunya per extensió- s’hi ha de sumar una altra variable, que és la distància amb el poder real de la institució. Cada dia que passa, l’equip Puigdemont -que definirem a continuació- s’allunya poc a poc del poder com un vaixell a la deriva. Però per assegurar-se que el vaixell no perd les amarres, està la guàrdia pretoriana formada per Albert Batet, Eduard Pujol i Quim Torra.

Per ordre, Batet és el Portaveu de JxCat, i l’home que sense les estridències de Pujol exerceix de lloctinent de Puigdemont. Batet representa el canvi de paradigma de CiU que comentàvem anteriorment: tot i ser alcalde de Valls per Convergència, avui en dia representa la línia dura Puigdemontista. En el conflicte-teatre dels darrers dies sobre la delegació de vot, ha estat ell qui liderava la defensa de l’ex-president – tot i sabent que acabaria com ha acabat – pel fet de lluitar simbòlicament per Puigdemont. A l’estil Rufián-Tardà, Eduard Pujol -antic director de RAC1- representa l’altra cara de la moneda de Batet. Del nucli dur de Puigdemont i impulsor de Crida Nacional per la República, Pujol és el “poli malo”.

Quim Torra va ser l’escollit per Puigdemont i qui devia ballar al seu compàs; això és així en termes generals, però no és el mateix traçar un pla que haver-lo d’implementar. Torra està atrapat entre lleialtats, i se’l nota marejat pel fet d’haver de tenir el cap girat als dos costats. És molt poc probable que Torra sobrevisqui més enllà d’aquesta legislatura.

En aquesta distància entre el que es desitja i el que es pot fer, se situaria Elsa Artadi. Consellera de Presidència i persona forta al govern, va ser la cap de campanya de Puigdemont durant les darreres eleccions. Si bé la seva lleialtat es deu a Puigdemont, el pragmatisme executiu la fa ser més propera a buscar una estratègia de sostenibilitat en el mig termini, que al que possiblement li agradaria tirar endavant a Torra-Puigdemont. A diferència del President de la Generalitat, Artadi sap al que juga. Corren veus que diuen que el conflicte recent d’aquests dies sobre la delegació de vot era també un conflicte intern dins de Junts x Catalunya entre Batet i Artadi. És possible que ella sobrevisqui a Torra…i a Puigdemont.

En aquest espai pont entre el que seria l’antiga convergència però sense alinear-se al complet amb la línia dura de Puigdemont, estarien els presos polítics Josep Rull i Jordi Turull.

El PDeCAT intenta resistir

El PDeCAT se suposava que havia de ser la transició de l’antiga Convergència Democràctica de Catalunya cap a una nova marca que es deslliurés del passat corrupte amb el que es va associar la formació política que va dominar Catalunya durant més de dues dècades, però pel camí va ser capturat per la nova onada. Marta Pascal era l’hereva de d’Artur Mas i la que havia d’encarrilar la transició, però el vent del procés la va apartar de la direcció del partit, que avui ostenta David Bonvehí, candidat Puigdemontista.

Bonvehí és una figura important en tant que compleix la funció de pont entre aquestes dues essències; provinent de CDC, marca amb la que havia sigut Alcalde de Fonollosa primer, i diputat al Parlament després, puja a l’equip de Carles Puigdemont, tot i que no estaria a dins del nucli més dur.  És dins del PDeCAT a Madrid on aquestes dues ànimes es poden veure més nítidament. Amb 8 representants al Congrés dels Diputats, n’hi ha dos que escenifiquen aquesta lluita: Carles Campuzano i Míriam Nogueras.

Carles Campuzano va entrar com a diputat al Parlament al 1992 (abans havia ostentat altres càrrecs representatius a l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú), i representa aquest “gen convergent” conservador, pactista, i partidari d’augmentar paulatinament l’autonomia catalana. A principis de Setembre va ser protagonista d’un conflicte intern dins del partit en presentar una moció en el Congrés dels Diputats instant a obrir un procés polític a favor del diàleg “en el marc de la legislació vigent”, que va acabar retirant. Jordi Xuclà i Ferran Bèl – Secretari d’Organització – serien els seus “aliats” interns.

Míriam Nogueras, actual Vicepresidenta del partit, abandera la defensa dels interessos de Puigdemont al Congrés de Diputats. Constant a les tertúlies televisives, porta pocs anys en política després d’haver entrar com a Regidora independent per CDC a Cardedeu al 2015; d’ençà, entrà al Congrés com a diputada al Gener del 2016, on ha repetit després del moció de censura. Nogueras és incondicional de Puigdemont, i ja anunciat que participarà de Crida Nacional per la República.

La CUP i la Crida en l’horitzó

L’univers independentista no s’acaba aquí: La CUP, que no és una sinó moltes, té un conflicte intern irresolt d’ençà l’assemblea que els dividí perfectament per la meitat. És complicat dir-se anticapitalista i donar suport al centre-dreta català; però desvincular-se per la lluita per la independència quan ha estat l’esquerra independentista la que més temps ha estat al peu del canó complica, i molt, la direcció d’un partit. Molta de la gent que participa dels CDR pertany a la CUP, amb més experiència en mobilitzacions socials. Però els CDR, de moment, no són de ningú.

El dia 28 d’Octubre tindrà lloc el Congrés Fundacional de Crida per la República, partit-plataforma liderat per Puigdemont que té la intenció d’acabar de desvincular-se definitivament del gen convergent: el nucli dur de Puigdemont hi formarà part. El seu principal rival pot ser la iniciativa política que Jordi Graupera està creant de cara les municipals; si JuntsxCAT representava el gir independentista respecte el PDeCAT, aquests pretenen fer una altre gir respecte el mateix eix. Un fet simptomàtic d’aquest gir és el suport que li ha donat Elisenda Paluzie, Presidenta de l’Assamblea Nacional de Catalunya, tradicionalment associada més als interessos de Junts per Catalunya i Carles Puigdemont. Però aquesta ja serà una altra batalla.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*