El poeta i l’església

Més enllà de l’anècdota, a l’immoble mencionat visqué els seus darrers decennis Jaime Gil de Biedma, ignorat com Carlos Barral i tants d’altres per la cultura oficial de la Generalitat, amb el clamorós menyspreu de 2014, quan s’obviaren els aniversaris de les seves morts en una diàfana mostra de com es vol privilegiar només l’expressió en català, una barbaritat de les grosses quan Barcelona ha donat grans narradors i poetes a la Hispanitat

Jordi Corominas i Julián
 
 
 
Gil de Biedma | Colita

Gil de Biedma | Colita

Ho confesso, sóc un addicte a les plaques, i potser he exprimit el tema a molts dels meus escrits, però la seva existència a les grans ciutats europees els hi proporciona una pedagogia urbana vàlida per a entendre la seva Història mentre les passeges, i en aquest sentit a Barcelona li queda un gran camí per a recórrer malgrat iniciatives lloables com el mapa literari traçat fa pocs mesos, disponible en paper i des de la virtualitat; mentre no posem rectangles amb escrits als llocs on visqueren personalitats de renom impedirem el seu descobriment a molts caminants, més savis amb aquest informació a l’aire lliure, a l’abast mentre movem les cames.

Aquest paràgraf inicial no és fruit de la casualitat. La setmana passada comentàvem el prodigi ocult del carrer J.S. Bach, culminant-lo amb l’edifici de Ricard Bofill a la cruïlla amb Maestro Pérez Cabrero, un director d’orquestra decimonònic clau per a la carrera de Maria Barrientos.

Més enllà de l’anècdota, a l’immoble mencionat visqué els seus darrers decennis Jaime Gil de Biedma, ignorat com Carlos Barral i tants d’altres per la cultura oficial de la Generalitat, amb el clamorós menyspreu de 2014, quan s’obviaren els aniversaris de les seves morts en una diàfana mostra de com es vol privilegiar només l’expressió en català, una barbaritat de les grosses quan Barcelona ha donat grans narradors i poetes a la Hispanitat.

Si tinguéssim cert nivell podríem elaborar un recorregut pels domicilis d’aquest exigu i fonamental autor. Nasqué dins d’una família acomodada i per a la llegenda queda el subterrani més fosc que la seva reputació, on a l’actualitat hi ha una perruqueria, aliena al munt d’efemèrides transcorregudes en aquell racó, cova alliberadora per aquest clàssic amb esperit renovador, només homenatjat a un interior d’illa del Poblenou.

Foto: Jordi Corominas

La presència d’una placa al número 6 de Pérez Cabrero ajudaria a reconèixer la seva contribució, doncs els espais són claus per a comprendre els moments creatius dels artistes. Tenim aquest metalls on nasqué i morí Joan Salvat-Papasseït, enorme i mitificat, no així el bard dandi, Secretari General de la Companyia de Tabacs de Filipines, on encara és possible contemplar el seu despatx a la Rambla.

Els llocs ens expliquen singladures. La presència de Jaime Gil en aquest bloc de Bofill connecta dues modernitats massa poc mencionades a l’imaginari barceloní. M’agrada imaginar aquest home valent, a vegades citat fins a la seva banalització, sortint de casa per anar al proper Pippermint, i també em complau cavil·lar les reunions viscudes entre aquelles quatre parets.

Quan abandonava la seva vivenda es trobava, això no té refutació possible, amb l’església de Sant Gregori Taumaturg, farcida d’una història al·lucinant des l’encàrrec del famós bisbe Modrego el 1945, data important per encaixar les peces edilícies de tota la zona. En un principi estigué als baixos d’una casa i la fase inicial de les obres fou responsabilitat de Bartomeu Llongueras, assidu al barri com veiérem a través d’una mansió del carrer de la Reina Victòria.

Més tard el pes del treball correspongué a Jordi Bonet Armengol, fill d’un arquitecte deixeble de Gaudí, Bonet i Gardí, amb un repertori bastant ampli per tot el centre urbà, a destacar l’Edifici Vitalicio des d’allò recurrent i la casa Elisa Conty des d’una vessant anònima malgrat la seva estranya bellesa, encara més rara pel seu emplaçament a pocs metres de la Monumental.

Foto: Jordi Corominas

El seu plançó, encara viu, estigué vincular a l’orbita del poder al ser director general de Patrimoni durant el primer Pujolisme. Les seves contribucions al paisatge de la capital catalana són d’un estil més aviat lleig, com demostraria l’horrorosa església de Sant Medir al carrer de la Constitució, insalvable malgrat el seu aroma, més aviat una picada d’ull, al geni de la Pedrera.

Al cas que ens ocupa les solucions ideades juguen entre allò renaixentista, d’acord amb les tendències del seu progenitor, i el deliri d’una planta el·líptica, remarcable perquè el temple és identificat com a rodó per la majoria. La seva part més significativa correspon a la façana, amb triumvirat de portes i òculs, quatre columnes i un imponent frontó romà, ben cosmètic per a dissimular el desastre de veure-la com una rotonda o una pantalla per a espatllar la continuïtat de la perspectiva.

Un xic més avall tenim la finca de Francesc Mitjans de 1944, pionera a l’estètica típica de la primera postguerra. Jaime Gil degué saber aquestes referències. Hagués sigut graciós posar-li una gravadora a la butxaca de l’americana per apreciar les seves opinions sobre aquests companys existencials de pedra. Al cap i a la fi fou fill del seu temps i, com dèiem abans, la seva aposta per residir a un element concebut per Ricardo Bofill no deixava de ser una declaració d’intencions, ratificada per trobar-se a un marc d’altures allunyades ben característiques de la seva classe social, les mateixes a l’espera d’un homenatge modest i útil per a dignificar el seu torrent líric.

Barcelona, deia a una de les seves composicions, ja no és bona. Ho serà quan accepti els seus múltiples llegats i desterri la política de la seva quadrícula per a abraçar la pluralitat, realisme pur i dur, màgia de tenir molts cossos a un sol organisme.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*