El petit patrimoni: Lligalbé, Boné i Sant Pere

Els ajuntaments de Barcelona sempre han preferit les vies amples enlloc de l'estretor d'abans. Amb Lligalbé, com passa amb molts d'altres llocs, haurien de pensar al veritable sentit de la identitat. Els barris han de conservar les seves fites fundacionals per a a no perdre-la

Jordi Corominas i Julián
 
 
 
El torrent de Lligalbé a l'angle on es troba la Granja Guillén / JORDI COROMINAS

El torrent de Lligalbé a l'angle on es troba la Granja Guillén / JORDI COROMINAS

Entre el carrer Padilla i Lepant hi ha una plaça sens nom. Amb el meu amic José Luis sempre diem que si el nomenclàtor fos just hauria de dur els nostres perquè sempre prenen la darrera als seus bancs. Un nit ens trobàrem amb una noia que passejava el seu gos. Viu al passatge de Boné i ens explicà que té els dies comptats. Ella viu ocupant una antiga casa dels anys vint del segle passat. Just davant hi resideixen uns ancians. Quan aquests morin tots anirà a terra i no en quedarà res, només el record.

Amb el José Luis solem arribar a la plaça des del carrer de l’Encarnació perquè tornem de Gràcia. La repetició crea coneixement i per això tenim un ritual de passeig. Abans d’arribar al nostre punt de comiat obrim una porta i recorrem un triple carrer mig amagat: el pas, el passadís i el passatge de l’Encarnació. El silenci ens porta i quan sortim anem directes envers el nostre destí.

Però per l’article té sentit començar la ruta des de l’altra banda, a Ronda Guinardó amb Padilla. Baixem aquest carrer i a la dreta s’obre un camí sinuós en forma d’ela que desapareix al carrer del Mas Casanovas. És el Torrent del Lligalbé, data de 1147 i es troba amenaçat. Just on la ela agafa la seva forma hi ha una antiga granja que des de mitjans dels anys quaranta pertany a la família Guillén.

Passatge de Boné / JORDI COROMINAS

Avui pel matí he passat per la zona amb la intenció de fer fotos per l’article. Al costat de la granja hi ha una pedra amb una inscripció antiga i un hort que abans era cobert. Com el matí era magnífic un senyor treballava la seva collita. Es diu Paco i viu a l’indret des 1940. De fet és qui posseeix els terrenys de la granja, que fou de la seva família. Patí una traqueotomia i parla amb dificultat, però mitjançant les seves paraules ha sigut com parlar amb la memòria del barri. Poc després ha arribat una dona i entre ambdós, amb poques pistes, han propiciat que pugui reconstruir el que fou la zona fins fa ben poc.

Després de xerrar amb ells, i saber que el nostre estimat Ajuntament vol desmantellar el que queda del torrent a partir de juliol, he tornat a casa. La referència essencial per a comprendre l’evolució d’aquesta part del Baix Guinardó és l’existència de l’antic camp de futbol de l’Europa, situat just al damunt de la vella caserna militar de Girona. A un plànol de 1933 s’aprecia com el perímetre del camp limitava amb el passatge de Sant Pere, el siamès de Boné. Hi tornarem. El mapa també mostra com el camp impedia el creixement del carrer Lepant, que tampoc surt a una cartografia de 1947 on, en canvi, ja hi consta el carrer de l’Alcalde de Móstoles, extensió de Marina que data, segons informa el cadastre, de 1943, almenys aquesta és el moment on es construí el seu malmès número 15.

A través d’aquesta carta s’entén la progressiva operació de poda del Torrent del Lligalbe, que era la continuació de l’extint camí de la Llegua, fagocitat com el carrer de la Bona Sort per la ronda Guinardó. Aleshores Lligalbé moria a travessera de Gràcia. En algun moment el carrer Lepant se’l menjà.

La conversa amb el Paco i la Montse ha sigut emocionant. Cap d’ells parlava de l’estadi de l’Europa, sinó del Velòdrom. Després de la guerra el camp reduí la seva extensió per a propiciar l’expansió de la quadrícula. Aleshores combinà futbol i ciclisme. Desaparegué l’any 1964, quelcom visible per l’estil arquitectònic de les cases on es trobava. Així fou com els passatges de Boné i Sant Pere, pioners urbanístics d’un món rural, iniciaren la seva metamorfosi, relíquies d’un temps impossible de recuperar.

Vora 1920 Manuel Boné, fabricant d’arpilleres, comprà els terrenys i encarregà a l’arquitecte Luis G. Colomer la construcció de vivendes. A Barcelona és molt normal que els passatges duguin el nom del seu propietari. Les cases del passatge de Boné tenen balcons que donen a les de Sant Pere, que ara conviu amb molts blocs moderns que donen a l’espai una sensació desoladora per alguns forats buits. Anuncien la previsible demolició dels vestigis vius. Alguns d’ells, recòndits pels ulls normals, mantenen l’essència rural. Al número cinc de Sant Pere floreixen els arbres i un esplendor insòlit. Per això mateix és secret.

Pati de la casa del número cinc del passatge de Sant Pere / JORDI COROMINAS

Ambdós passatges s’enllacen amb una escala que podria explicar infinites històries del barri. Si la descendim i anem a la cruïlla de Sant Pere amb Alcalde de Móstoles apreciarem una preciosa casa noucentista, poc considerada perquè a la ciutat el Modernisme abusa de merchandising i eclipsa a la resta.

Just en aquest punt decideixo tornar al torrent del Lligalbé. Lliga’l bé. És possible, així ho suggereixen altres veus consultades a la xarxa que treballen dur per a salvar aquest patrimoni, que fins fa ben poc els passatges anessin de la mà amb la plaça de Jordi i José Luis, conferint unitat al conjunt, també remarcada per una altra defunció: la del centre Estanislau Kotska, on ara hi ha un centre sanitari i una figuera vallada. Quan deixo enrere el meu domini trepitjo ciment irregular, tant que fins i tot sembla que el terra sigui ple de la marca d’altres vianants. A la cantonada on es conserva la Granja Guillén atalaio a l’esquerra i somric trist davant un mur amb vegetació amb olor d’antuvi. Penso al Paco i en tot el Guinardó. Els ajuntaments de Barcelona sempre han preferit les vies amples enlloc de l’estretor d’abans. Amb Lligalbé, com passa amb molts d’altres llocs, haurien de pensar al veritable sentit de la identitat. Els barris han de conservar les seves fites fundacionals per a a no perdre-la. Altrament l’esquerra alternativa, així es fan dir, no farà sinó adaptar-se a l’homologació neocapitalista tot destrossant obres que van més enllà de la seva funcionalitat. Són Història i si desapareixen Pasolini tindrà encara més raó mencionant el lamentable plany de l’excavadora.

4 Comments en El petit patrimoni: Lligalbé, Boné i Sant Pere

  1. Carmen // 29/04/2018 en 7:36 // Respon

    Yo nací aquí, en el pasaje Sant Pere, en el local don está la residencia Davis, era el número 22, al costar vivía, las palomas Montblanc y una fábrica de pinturas que í traballava la mesa avia

  2. Carmen // 29/04/2018 en 7:39 // Respon

    La primera foto de esa masía, era una lencería yo iba cada noche a buscar la leche

  3. Carmen // 29/04/2018 en 7:40 // Respon

    Lecheria

  4. Pedro Hernandez Guirao // 17/03/2019 en 11:49 // Respon

    También yo nací en ese querido barrio, nací ahí y mis primeros años los pasé entre la lechería del “Pencho” y la tienda del sr.Manolo, en ls calle “Marina”.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*